De pare neerlandès i mare alemanya, estudià als conservatoris de Lieja i de París. El 1858 obtingué el càrrec d’organista de l’església de Sainte-Clotilde de París i el 1872 el de professor d’orgue del conservatori parisenc. Amb les seves obres dedicades a aquest instrument en renovà el repertori, aleshores en decadència. Les més notables foren Six pièces (1860), tres Pièces pour orgue (1878) i tres Chorals (1890). Escriví oratoris, com Ruth (1843-45) i Les Béatitudes (‘Les benaurances’, 1867-79), de grans proporcions i bellesa desigual. Les obres més significatives són les dels darrers anys: Quintet per a piano i corda en fa menor (1880), Preludi, coral i fuga (1884), Preludi, ària i final (1887), la Simfonia en re menor (1888), la seva obra més coneguda, i la sonata per a piano i violí (1886), d’escriptura harmònica molt personal. Deixà també òperes, com Hulda (estrenada el 1894). El seu desig d’unitat formal s’anà intensificant progressivament i es plasmà en el desenrotllament cíclic que fou continuat pel grup de compositors de l’escola franckista, entre els quals es destacà Vincent d’Indy.
César-Auguste Franck, en una pintura de J. Rougier
© Fototeca.cat
Compositor belga, naturalitzat francès (1873).