Fill de Pere II de Catalunya-Aragó i de Constança de Sicília. En morir el seu pare (1285) l’hereu, Alfons II de Catalunya-Aragó, disposà que fos rei de Sicília si el seu germà Jaume hagués de regnar a la corona catalanoaragonesa. Però el nou rei de Catalunya-Aragó Jaume II el considerà només com a lloctinent seu a l’illa. Arran del tractat d’Anagni (1295), pel qual Jaume II lliurà Sicília al papa, els sicilians el proclamaren rei (1296), i esdevingué un dels defensors del partit gibel·lí contra el güelf dels Anjou, al qual s’adherí Jaume II. Enfrontats ambdós germans a la batalla del cap d’Orlando, Frederic fou derrotat per Roger de Lloria (1299), però Jaume II es retirà del conflicte, que, després de diverses alternatives, acabà amb la pau de Caltabellotta (1302). Frederic restà com a rei de Sicília vitalici i es casà amb Elionor, filla de Carles II de Nàpols; mantingué la independència i la integritat del seu regne i recompensà l’ajut, especialment al setge de Messina, de Roger de Flor contribuint a organitzar l' expedició dels almogàvers a Orient ( almogàver ). Establerts els catalans al ducat d’Atenes , hi envià com a senyor un dels seus fills, Manfred (1312), i, a la mort d’aquest, Guillem. Trencada la pau amb els Anjou, els quals volien per a ells el títol de rei de Sicília i li donaven només el de rei de Trinàcria, Robert de Nàpols preparà la invasió de Sicília, però fracassà davant la resistència dels sicilians ajudats pels catalans; un nou fracàs de Robert al setge de Palerm (1325) i a l’interior de l’illa acabà d’enfortir la posició de Frederic. D’altra banda, les rivalitats entre els grans senyors feudals desembocaren en una crisi que s’aguditzà durant els regnats següents. En la pugna per l’elecció imperial, Frederic fou partidari del duc d’Àustria contra Lluís de Baviera, que triomfà. La base moral de la política interior del regne fou la Informació espiritual al rei Frederic , d’Arnau de Vilanova, conseller que li envià el seu germà Jaume II (1310): el rei volgué reformar l’Església i viure més espiritualment, i protegí els franciscans espiritualistes (1312), contra el parer de Jaume II. Els papes l’acusaren d’heretgia i l’excomunicaren i organitzaren croades contra els catalans d’Atenes, bé que el rei es mantingué fidel al pontífex quan l’emperador nomenà un antipapa (1328). Tingué relacions comercials amb diversos països de l’Orient, especialment amb Xipre. Organitzà el parlament sicilià. És autor d’algunes poesies, com la que escriví en defensa del seu dret en ésser proclamat rei. Pel seu testament (1334) exclogué del tron la successió femenina.
Segell de Frederic II de Sicília
© Fototeca.cat
Rei de Sicília (1296-1337).