i Joan Fuster i Ortells | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Fuster i Ortells

Joan Fuster
Edicions Bromera
literatura lit
Escriptor.
Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre de 1922 — Sueca, Ribera Baixa, 21 de juny de 1992

D’ascendència pagesa, el seu pare abandonà el camp, creà un taller d’imatgeria, exercí de professor de dibuix i fou un destacat carlí de la comarca. Fuster començà els estudis de dret a la Universitat de València, on es llicencià el 1947 i es doctorà en filologia catalana el 1985. El 1944 publicà el primer article en català —Vint-i-cinc anys de poesia valenciana— i col·laborà a l’almanac de “Las Provincias”. Del 1946 al 1956 codirigí amb Josep Albi la revista “Verbo”, on publicà els primers articles literaris d’una certa ambició. Els seus primers llibres, però, foren versos —Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954)—, a més d’una Antología del surrealismo español (1952), composta juntament amb Albi. El 1952 començà a “Levante”, de València, les seves col·laboracions periòdiques a la premsa —una de les facetes més destacades i constants de la seva producció—, que prosseguí fins a una edat molt avançada, en diaris i revistes de València, Barcelona i Madrid i en moltes altres publicacions periòdiques, entre les quals algunes de l’exili. El 1955 inicià, amb El descrèdit de la realitat, una brillant carrera d’assagista, de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d’adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, començat també aleshores, fou el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies de prosa —Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (1955) i Recull de contes valencians (1958)— i de poesia —Antologia de la poesia valenciana (1956) i Ausias March: Antologia poètica (1959)—. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. Sempre dins d’aquesta temàtica, publicà Raimon (1964), Combustible per a falles (1967), L’albufera de València (1970), La decadència al País Valencià (1976), El blau de la senyera (1977), Destinat sobretot a valencians (1979), Ara o mai (1981) i País Valencià, per què (1982), a més de nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges.

Finalment, cal esmentar-ne el suggeridor Diari 1952-1960. Dins el camp de l’assaig, publicà Les originalitats (1956), Figures de temps, premi Yxart (1957), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Babels i babilònies (1972), Exploració de l’ombra (1974), Un país sense política (1976), Notes d’un desficiós (1980), Pamflets (1985) i Sagitari (1985); en aquestes obres Fuster ret tribut a la tradició de l’humanisme clàssic d’arrel moral, tot tractant de temes que van de la història a la política, passant pels més diversos aspectes de la vida cultural i quotidiana; hom hi troba, també, l’alè dels moralistes i reformadors francesos, de Montaigne als enciclopedistes. Dins els treballs d’història, de crítica i de divulgació literària ha publicat La poesia catalana (1956), Joan Serrallonga (1961), en col·laboració amb Joan Reglà, Poetes, moriscos i capellans (1962), El bandolerisme català: la llegenda (1963), Heretgies, revoltes i sermons (1968), Literatura catalana contemporània (1972) i el recull d’estudis Llibres i problemes del Renaixement (1989); a més de tres extensos pròlegs a les obres respectives de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), d’una gran penetració analítica i capacitat de síntesi, aplegats a Contra el Noucentisme (1978). També dirigeix la revista “L’Espill” (1979) i diferents col·leccions de llibres.

Joan Fuster fou, sens dubte, l’assagista català més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. La força de la seva personalitat intel·lectual i l’amplitud de la seva obra —la qual manifesta, alhora, tant una profunda visió humanista i un innegable voluntarisme polític com un criticisme escèptic i un humor corrosiu— han depassat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear. La irreductible catalanitat de la seva obra el feren objecte d’alguns atemptats.

Fou membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i promotor i president d’Acció Cultural del País Valencià (1978). Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975), l’any 1983 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El 1984 fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona. Referència de la lluita per les llibertats del País Valencià i dels Països Catalans des de la consciència cívica i democràtica, després de la seva mort la seva figura fou marginada pels successius governs del Partido Popular, i el valencianisme l'adoptà com un símbol de resistència. Al gener del 2017, el govern d'esquerres de la Generalitat Valenciana fundà el Museu Joan Fuster a la seva casa de Sueca.

Col·laboració: 
JoMC / ICG
Data de revisió: 
2017-01-26
Llegir més...