Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. La seva arquitectura és coherent i uneix una tècnica depurada a un exhaustiu sentit decoratiu, que utilitzà com a llenguatge per a refermar el sentit nacional de Catalunya. Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gignàs), una sèrie de panteons, com els de la família de la Riva (a Barcelona) i els de la família Arús (a Vilassar de Mar i Lloret de Mar), la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailèn número 115 (a Barcelona).
Com els altres arquitectes de la seva generació, comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques llises i volumètriques per a revestiments, lletres, banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Fou autor de l’ornament i enllumenat del carrer de Ferran VII, a Barcelona, l’any 1902, inspirat en dibuixos de rajoles medievals, de les quals fou col·leccionista, fet que explica que l’arquitecte Font i Gomà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.
Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”, segons la idea de Domènech i Montaner. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.