Alfons de Gandia i de Foix

el Vell (snom.)
(?, aprox. 1332 — Gandia, Safor, 5 de març de 1412)

Duc de Gandia, marquès de Villena, comte de Ribagorça i de Dénia, conestable de Castella, primogènit de l’infant Pere d’Aragó, comte de Prades.

Intervingué en la guerra dels Dos Peres (fou fet presoner pels anglesos a la batalla de Nájera el 1367), en l’entronització d’Enric II Trastàmara, en les bandositats valencianoaragoneses, en la tutoria d’Enric III de Castella i en la lloctinència reial a Aragó. A la fi de la seva vida fou pretendent de la corona de Catalunya-Aragó, després de la mort de Martí l’Humà, bé que morí abans de la reunió del compromís de Casp, i fou el seu fill qui en recollí els drets. De geni viu i violent, desheretà el primogènit Alfons a favor de Martí I, però aquest darrer l’obligà a desfer el tort. Es casà (vers el 1355) amb Violant d’Arenós.

Home afeccionat a la música i a la literatura, la seva cort fou un nucli cultural actiu, a la qual hom pot vincular figures com Francesc Eiximenis i Antoni Canals. Li és atribuïda una Lletra de càstigs i bons nodriments, adreçada a la seva filla Joana vers el 1387 amb motiu del seu casament amb Joan Ramon Folch de Cardona.