Es graduà a París en arts i en teologia. Familiar del cardenal Roderic de Borja, fou nomenat (1484) bisbe d’Ales (Sardenya) i de Barcelona (1490) i mestre de capella i bibliotecari del Vaticà (1492) per Alexandre VI.
Llegà a la catedral de Barcelona una bona part de la seva biblioteca particular (1502) i intentà la reforma eclesiàstica de la diòcesi. Innocenci VIII li confià (1487) la refutació oficial de les tesis neoplatòniques de Pico della Mirandola, declarades suspectes d’heretgia per una comissió pontifícia en la qual Garcia havia tingut una actuació destacada: Determinationes magistrales contra conclusiones apologeticas Joannis Pici Mirandulani Concordiae Comiti (Roma, 1489); aquesta obra originà un atac immediat per part del nebot d’aquell, Giovanni Francesco Pico i, més tard (1564), pel franciscà Arcangelo de Borgonovo. Pel juny del 1493 arribà a Barcelona, reclamat per Ferran II, que li arranjà la situació econòmica. A ell és deguda l’edició del Missale Barcinonense (1498).