Cambrer, anà a Barcelona, on s’uní amb Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de la FAI. Després d’oposar-se a les federacions nacionals d’indústria, en el congrés de la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d’Art Fabril de Barcelona), es destacà com a partidari de l’immediat putschisme revolucionari contra la República i fou qualificat d’anarcobolxevic. Implicat en l’aixecament de l’Alt Llobregat (gener del 1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d’haver impedit una vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment impulsà la creació d’un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d’aquell mateix any i insistí en la necessitat d’una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21 de juliol, a l’inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon principi s’oposà a l’entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936), però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo Caballero (novembre del 1936 - maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l’organització de les Escoles Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d’aquell any figurà com a cap de la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938 intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació d’un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l’exili, primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d’un Partit Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.