i Gabriel García Márquez | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gabriel García Márquez

Gabriel García Márquez

literatura lit
Escriptor colombià conegut també amb el sobrenom de Gabo.
Aracataca, Magdalena, 6 de març de 1927 — Ciutat de Mèxic, 17 d’abril de 2014

Educat sobretot pels seus avis, començà estudis de dret i, al mateix temps, s'inicià com a periodista en diaris colombians. Aquests anys freqüentà el col·lectiu d'intel·lectuals conegut com Grupo de Barranquilla, on conegué Ricard Vinyes, personatge que traslladà amb el sobrenom d'El sabio catalán a la seva novel·la més famosa, Cien años de soledad. Aquest grup el posà en contacte amb l'obra de William Faulkner, el qual l'influí especialment. Periodista d'El Espectador de Bogotà del 1954 al 1957, hi exercí com a cronista i crític cinematogràfic. El 1955 començà a publicar la seva obra de ficció. Després d'una estada a Europa s'instal·là a Veneçuela, on treballà per al diari Momento i, posteriorment, per a Venezuela Gráfica, com a cap de redacció. Arran de la Revolució Cubana es traslladà a l'Havana i establí una amistat duradora amb Ernesto Che Guevara i Fidel Castro. Compromès estretament amb el nou règim com a cofundador de l’agència de notícies Prensa Latina, en fou corresponsal a Nova York, d'on marxà el 1961 arran de l'agreujament de les tensions entre el règim castrista i els EUA. Posteriorment visqué a Mèxic, on treballà sobretot com a guionista cinematogràfic i publicista.

El 1965 signà amb l'agent literària Carme Balcells un contracte de representació exclusiva per un període de cinquanta anys. El 1967 publicà la novel·la Cien años de soledad, obra per la qual rebé el premi Romualdo Gallegos i considerada una de les fites de la literatura universal de tots els temps. Resident a Barcelona del 1967 al 1973, formà part del grup d'escriptors sud-americans que, sobretot des d'aquesta ciutat, donaren lloc a l'anomenat "boom llatinoamericà", nom amb què hom designa el gran moviment de difusió d'escriptors llatinoamericans, del qual fou el principal representant, amb Mario Vargas Llosa i Julio Cortázar. Durant la seva residència a Barcelona conegué també la literatura catalana (especialment Mercè Rodoreda). El 1975 s'establí definitivament a Ciutat de Mèxic.

Empès per una imaginació desbordant i una escriptura torrencial, la seva primera novel·la, La hojarasca (1955), el presentà com el narrador més destacat de la seva generació, judici refermat amb la publicació d'El coronel no tiene quien le escriba (1961), basada en les vivències del seu avi, un militar liberal. Seguiren Los funerales de la Mamá Grande (1962), relats, i La mala hora (1962). Cien años de soledad (1967) és la seva obra més significativa: evocació mitològica del poble de Macondo, és alhora una reinvenció de la història llatinoamericana. Contribuí més que cap altra obra a projectar l'anomenat "realisme màgic", concepte i pràctica literaris consistent a amalgamar en la trama d'un relat en principi realista elements fantàstics que en reforcen l'impacte. Posteriorment publicà la novel·la Monólogo de Isabel viendo llover en Macondo (1968), Relato de un náufrago (1970, basat en un fet real sobre el qual escriví unes cròniques el 1954), les narracions La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada (1972), i les novel·les El otoño del patriarca (1975, sobre el tema del dictador llatinoamericà), Crónica de una muerte anunciada (1981, basada en la història real d’un crim), El amor en los tiempos del cólera (1985, una història d’amor), El general en su laberinto (1989, sobre la figura històrica de Simón Bolívar), el volum de narracions Doce cuentos peregrinos (1992), Del amor y otros demonios (1994), Noticia de un secuestro (1996) i Memoria de mis putas tristes (2004). També publicà diversos reculls de la seva obra periodística, teatre i les memòries Vivir para contarla (2002). El seu vessant polític, de reivindicació del socialisme i molt bel·ligerant contra la influència dels Estats Units a l’Amèrica Llatina, on donà suport a diversos moviments revolucionaris, és especialment palès en textos com El asalto: el operativo con el que el FSLN se lanzó al mundo (1983) o La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile (1986), i a vegades fou motiu de polèmiques enceses. El 1982 li fou concedit el premi Nobel de literatura. Rebé també els premis Neustadt Internacional de literatura (1972) i la Medalla de la Legió d’honor de França (1982). Una setmana després de la seva mort, l’ajuntament de Barcelona acordà lliurar-li la Medalla d’Or a títol pòstum.

Data de revisió: 
2014-04-24
Llegir més...