Establert de petit a Montilla, amb la família, estudià lletres a la Universitat de Sevilla i fou deixeble d’Eduardo Cano a l’escola de belles arts de Sevilla. El 1885 l’Academia de Santa Isabel de Hungría li adquirí obres. Passà a l’escola de San Fernando de Madrid, on fou deixeble de Carlos Luis de Ribera, Dióscoro Puebla i Casto Plasencia. El primer triomf —segona medalla a l’Exposición Nacional del 1887— fou La mort de Lucano. El centaure Nessos li valgué la pensió a Roma del 1888, i dos anys més tard guanyà una altra segona medalla amb Duel interromput. El 1892 aconseguí una primera medalla amb Cornèlia. Professor a l’escola de belles arts de Saragossa el 1893, passà a la de Barcelona el 1895 i guanyà càtedra a Madrid el 1899. Acadèmic de San Fernando (1912) i sotsdirector d’El Prado (1915-18), fou cobert d’honors oficials. Té obra a museus de Madrid, Barcelona, València, Còrdova, Sevilla, Saragossa, Jerez, Zamora, Zarautz, Roma, Brussel·les, Londres, Buenos Aires, etc. La revista Énguera li dedicà un número com a homenatge el 1965.