Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial, i després (1495) fou secretari de Ferran II de Nàpols. En tenir lloc la invasió francesa acompanyà el rei a l’exili. Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n'anà a Roma. Tornà quan Gonzalo de Córdoba el féu governador de Nola.
És famós sobretot pel seu cançoner amorós i polític Endimione (1506, ampliat el 1509). Consta de dos-cents catorze sonets, vint cançons, quatre sextines i cinc balades; més de la meitat canten l’amor del poeta a una dama, segurament de la família Chiaramonte o Montalto; segueix una lloança de la gestió política dels reis napolitans i propugna una aliança de magnats italians contra Carles VIII de França, i acaba amb una galeria de retrats d’homes i dones il·lustres, contemporanis, del regne de Nàpols. No hi manquen al·lusions nostàlgiques a la seva Barcelona natal. És considerada una obra important de la literatura en italià del quatrecents i un exemple característic del petrarquisme. Fou la primera vegada que fou reprès el tema clàssic d’Endimió.