La geografia física
La major part del territori de Geòrgia és muntanyós. Dins els seus límits entra quasi totalment el Gran Caucas (Caucas), la part axial del qual és la Serralada Principal del Caucas, amb els pics El’brus (5.642 m) i Kazbek (5.047 m). El vessant sud del Gran Caucas és compost de diverses serralades transversals: Gagra, Bzyb, Kodori, Svanètia, Lečkhumi, Račin, Surami, K'art'li i Kakhètia. Als límits de Geòrgia hi ha els Alps d’Abkhàzia, amb formes de relleu alpí; el pic més alt és Dombaj-Ul’gen (4.047 m). El Caucas Central té altituds superiors als 5.000 m. Al S s’estén el sistema muntanyós del Petit Caucas, que representa un anticlinori molt complex. Entre el Gran Caucas, la serralada Surami i les muntanyes d’Adjària hi ha la plana de la Còlquida, al curs inferior del riu Rioni, des de la desembocadura fins a K'ut'aisi. A la part muntanyosa, els hiverns són relativament temperats i els estius frescos. Hi ha neus perpètues a partir dels 3.500 m. El litoral té clima temperat i humit, amb estius molt càlids i hiverns suaus. Els rius principals són el Rioni, l’Inguri, el Kodori i el Mtkvari (o Kura). La vegetació de la Còlquida és bàsicament un bosc de fullatge caduc, dins el qual es conserva un nombre considerable de vegetals laurifolis, residu de la vegetació subtropical que predominava a l’Europa meridional al final del Terciari. A muntanya, per damunt de 600 m, predominen rouredes; més amunt, bosc de faig oriental i entre 1.500 i 2.100-2.300 m hi ha bosc de coníferes subalpines, per damunt dels qual s’estenen els prats alpins.
La geografia econòmica i humana
Cases situades en un penya-segat a Tbilisi, capital de Geòrgia
© Corel Professional Photos
Hi són molt desenvolupades l’agricultura i la indústria. Els conreus ocupen només l’11% de tota la superfície agrària. El sector principal és a la Còlquida i a les valls de la Geòrgia oriental. Al litoral de la mar Negra i als terrenys dessecats de la plana hom conrea te, cítrics, llorer i oliveres. A tot Geòrgia són conreats el tabac i els arbres fruiters, i hi ha viticultura a Kakhètia; i a la Geòrgia occidental predomina el blat de moro, i a l’oriental, el blat. La ramaderia ocupa un lloc molt important en l’economia. Dins la mineria, té una importància mundial el manganès de Čiatura, i hi ha grans jaciments de carbó a Tkibuli i Tkvarčeli. Geòrgia té també molts recursos hidroenergètics. Hi és molt desenvolupada la indústria de transformació (mecànica, alimentària, tèxtil), i hom obté fertilitzants mitjançant la utilització dels gasos de coc. A la plana, la indústria té relació amb la transformació dels productes agrícoles (tabac, te, conserves, etc.). El 1989 prop d’un 70% de la població era georgiana, un 8% armènia, un 6% russa i un 5% àzeri. A més, formen part de l’estat georgià els territoris d’Abkhàzia, Adjària i l’Ossètia meridional, habitats per pobles no georgians. Els òrgans de govern, de caràcter provisional a causa de la guerra civil que esclata el 1992, són integrats per un consell d’estat, instituït al gener del 1992 per un consell militar. Les ciutats principals són Tbilisi, Suchumi, Batumi, K'ut'aisi, Čiatura i P'ot'i.
La història
Habitada des de l’època neolítica, Geòrgia fou formada per dos regnes: a la part occidental, sobre la mar Negra, el de la Còlquida (segle VI aC), i, a la part oriental, el d’Ibèria (segles IV-III aC). El 66 aC, vençuts els georgians per Pompeu, la Còlquida s’uní amb el regne veí de Lask i esdevingué vassall de Roma. Els cristianisme penetrà a Geòrgia a partir del segle IV, i fou un element d’unificació ètnica; l’església georgiana depengué sempre de Constantinoble (actualment, de Moscou), però fou influïda també per la tradició siríaca. Dominada successivament, fins al s. VII, per perses i bizantins, Geòrgia caigué en poder dels àrabs fins al segle IX. La reconquesta fou iniciada per la dinastia bagràtida, i Bagrat III (975-1014) unificà el regne. David III (1089-1125) conquerí Tbilisi, i Geòrgia assolí una època d’esplendor amb la reina Tamar (1184-1212). Però el mateix segle XIII fou destruïda pels mongols, i després (segles XVI-XVIII) fou envaïda alternativament per turcs i perses. Aquests passaren el govern als descendents dels bagràtides (segle XVIII). Heracli II (1762-98) cercà la protecció de Caterina II de Rússia. Però el protectorat donà pas a l’annexió (1801). Rússia menà una política de russificació, sobretot sota Alexandre III. Sorgí un moviment de resistència nacional, encoratjat per escriptors com I. Čavčavadze. Després de la revolució del 1917, Geòrgia passà a formar part de la Transcaucàsia, amb Armènia i l’Azerbaidjan. Després del tractat de Brest-Litovsk (1918), dissolta la federació, Geòrgia s’independitzà i cercà la protecció d’Alemanya; derrotada aquesta a la Primera Guerra Mundial, i després d’un control britànic temporal, Geòrgia fou reconeguda com a república independent (1920).
Ocupada l’any següent per les tropes soviètiques, fou incorporada a la República Soviètica de la Transcaucàsia, i, dissolta aquesta (1936), convertida en una de les quinze repúbliques de l’URSS. D’aleshores ençà hi sovintejaren les manifestacions independentistes, sempre violentament reprimides. Amb la perestroika impulsada pel president soviètic Mikhail Gorbačov, el nacionalisme georgià prengué nou impuls des de la segona meitat dels anys vuitanta del segle XX, però també s’intensificaren els incidents interètnics, ja que dins dels límits oficials de Geòrgia són compresos també Abkhàzia (al nord-est del país), Ossètia Meridional (al nord) i Adjària (al sud-oest), amb poblacions (especialment en els dos primers casos) que han reivindicat la seva identitat enfront l’hegemonia georgiana, els primers reivindicant la independència i els segons reivindicant l’annexió a Ossètia Septentrional (que forma part de Rússia). A l’agost del 1990, la república autònoma d’Abkhàzia es declarà independent de Geòrgia, una decisió que al cap de poc fou anul·lada pel soviet suprem de la mateixa república. Al setembre següent l’Ossètia Meridional féu el mateix, però la decisió també fou anul·lada pel soviet de Geòrgia. Al desembre Geòrgia declarà dissolta la regió com a entitat política, la qual cosa engegà una guerra civil que la mantingué blocada durant un cert temps, fins a la intervenció de tropes soviètiques. A l’abril del 1991 Geòrgia, unint-se a la declaració de Lituània, es declarà independent de la Unió Soviètica: pel maig les urnes ratificaren el nomenament del líder opositor Zviad Gamsaḥurdia (en el càrrec des del 1990) com a president. Juntament amb les repúbliques bàltiques, Geòrgia refusà subscriure (8 d’octubre de 1991) el tractat de la Unió, pel qual Gorbačov intentava de salvar les estructures de l’antiga Unió Soviètica, i no s’adherí a la CEI fins el 1993.
Al gener del 1992 el palau presidencial fou víctima d’un assalt per les forces de l’oposició; el president, acusat de dictador, fou deposat, i el Parlament, dissolt. Assumí el poder un consell militar, el qual al març del mateix any transferí els seus poders legislatius i executius a un consell d’estat presidit per l’antic ministre soviètic d’afers estrangers Eduard ŠevardnadzeŠevardnadze. Aquest, en els comicis per a president del Parlament d’octubre del 1992, aconseguí una aclaparadora victòria. El nou president del Parlament (que en realitat desenvolupava funcions de cap d’estat), fixà com a temes prioritaris de la seva política la continuació de les reformes democràtiques i, sobretot, evitar la desintegració de la república. La presidència d’Eduard Ševardnadze des de l’octubre del 1992 fou acompanyada de la inestabilitat política provocada per les divisions internes a l’equip de govern i per la violència present a la vida política. A partir del març del 1995 les accions de terrorisme polític es multiplicaren de la mà del grup armat Mkhedrioni (‘els cavallers’), liderat per Djaba Ioselani, membre del Consell Militar i centre de poder oposat a Ševarnadze. El mateix president resultà ferit el 29 d’agost en un intent d’assassinat, del qual fou acusat de ser l’inspirador i pel qual fou apartat del seu càrrec el ministre de seguretat Igor Giorgadze. El 5 de novembre de 1995 tingué lloc una doble consulta popular; d’una banda, les eleccions presidencials, que donaren una victòria clara a Eduard Ševardnadze, amb el 75% dels vots, i de l’altra, les eleccions legislatives, que donaren la victòria al seu partit, la Unió dels Ciutadans Georgians, juntament amb els nacionalistes moderats. Com a conseqüència de les eleccions el poder del president sortí reforçat, i les autoritats governamentals s’esforçaren per posar fi a les anomenades "xarxes mafioses". La primera meitat del 1996 estigué caracteritzada per una inusual estabilitat política, acompanyada en el terreny econòmic per nivells de creixement considerables. Però els problemes fonamentals de Geòrgia es mantingueren, com ara els conflictes d’Abkhàzia i d’Ossètia del Nord, fruit dels quals l’economia georgiana fou afectada molt negativament i al voltant de 300.000 persones esdevingueren refugiats per l’avanç dels rebels secessionistes. L’entrada de les tropes georgianes a Abkhàzia a l’agost del 1993 marcà la ruptura definitiva de les negociacions entre les autoritats de Geòrgia i els rebels abkhazos. La passivitat de Rússia, acusada de connivència amb els abkhazos per Geòrgia, contribuí al manteniment de la guerra fins a l’octubre del 1993, que Ševardnadze aconseguí el suport militar rus en canvi de concessions georgianes importants, com ara la signatura d’un tractat d’amistat i cooperació russogeorgià, l’adhesió a la CEI que tant havia refusat Geòrgia i l’atorgament a Rússia de bases militars al territori georgià. Ni les mediacions russa i internacional, ni les converses directes que Ševardnadze establí al juliol del 1996 amb el líder abkhaz Vladimir Ardzinba permeteren arribar a un acord de pau que posés fi a les hostilitats. A l’abril del 1997 finalitzà la primera etapa de les converses amb l’Ossètia Meridional, però no passà el mateix amb Abkhàzia. Les hostilitats amb aquest darrer territori continuaren amb l’ofensiva abkhaza sobre Gali al maig del 1998, que provocà el desplaçament de milers de georgians, sota la indiferència de la comunitat internacional. El president georgià, Eduard Ševardnadze, tingué una forta oposició, que l’acusava de feblesa davant les pretensions sobiranistes de diverses regions del país. En aquest sentit, el comandant Akavi Eliava, partidari de l’antic president Zviad Gamsaḥurdia, dugué a terme un cop d’estat a l’octubre del 1998, i el president sofrí un intent d’assassinat al febrer del mateix any. El 27 de gener de 1999 el Consell de Europa permeté l’ingrés de Geòrgia a la seva organització en canvi de reformes tant polítiques com de model d’estat, com ara la d’acollir les reivindicacions de les regions secessionistes dins d’una estructura federal. Les eleccions legislatives de l’octubre i el novembre del 1999 foren guanyades pel partit de Ševardnadze, la Unió de Ciutadans de Geòrgia (SMK), que obtingué 130 escons de 235, seguit del Partit del Renaixement de Geòrgia (SSAK), amb 64 escons. Aquesta hegemonia es traslladà també a les eleccions presidencials del 9 d’abril de 2000, guanyades per Ševardnadze amb el 79,8% dels vots. L’economia del país continuà patint les conseqüències d’una insuficiència energètica crònica, amb més de la meitat de la població sota el llindar de la pobresa i una corrupció endèmica. Les esperances es concentren en el desenvolupament d’un corredor de transports internacionals a través dels ports de Poti i Batumi a la mar Negra. Malgrat la reelecció d’Eduard Ševardnadze a la presidència de l’estat, les crítiques a la seva gestió i a la corrupció del govern s’intensificaren. Al novembre del 2001, una incursió de la policia en una emissora de televisió privada provocà protestes massives, davant les quals Ševardnadze féu dimitir el govern en bloc. Al novembre del 2003, després que, enmig d’acusacions de frau, fonts oficials declaressin vencedor de les eleccions legislatives el partit presidencial, es produí una rebel·lió d’abast tan generalitzat que el president dimití.
El càrrec fou ocupat de manera interina per la portaveu del govern Nino Burjanadze, fins a les eleccions presidencials del gener del 2004, que foren guanyades de manera contundent per l’opositor i antic col·laborador de Sĕvardnadze Mikhail Saakašvili i, en les legislatives del març, el seu partit, el Moviment Nacional-Front Democràtic obtingué la totalitat dels escons del Parlament. Amb aquesta victòria (que aixecà temors per l’absència d’oposició a la cambra), hom posà fi als onze anys de domini de Sĕvardnadze sobre el curs polític de Geòrgia. El nou govern i el president, reconegut prooccidentalista, centraren els seus esforços a redreçar l’economia del país, molt deteriorada per la inestabilitat política crònica, la gran extensió de la pobresa, la corrupció i, relacionada amb aquesta, una administració ineficaç i una hisenda exhaurida. Al maig del 2003 començà la construcció del tram georgià de l’oleoducte Bakú (Azerbaidjan)–Ceyhan (Turquia), considerat de gran importància per a resoldre el crònic dèficit energètic del país. D’altra banda, el secessionisme a Abkhàzia i a Ossètia Septentrional convertí el poder de Tbilisi en aquests territoris en més nominal que real. A Adjària –de població ètnicament georgiana malgrat una important minoria eslava–, la victòria de Saakašvili precipità al maig del 2004, després d’algunes resistències, la dimissió del president Aslan Abašidze, que hi governava de manera autocràtica i semiindependent. Abkhàzia i Ossètia Meridional, per la seva banda, mantingueren el seu enfrontament amb el govern georgià (malgrat la signatura d’un armistici amb els abkhazos al març del 2001), per la independència en el primer cas i per la unificació amb la república russa d’Ossètia Septentrional en el segon. En ambdós era decisiu el suport rus al secessionisme. Rússia, per la seva banda, també acusà reiteradament el govern georgià de donar refugi a la guerrilla txetxena. Al maig i a l’octubre del 2004, amb la celebració d’eleccions en aquests territoris (no autoritzades pel govern georgià), la tensió es disparà de nou: a Ossètia Meridional es produí un incident bèl·lic a l’agost entre paramilitars i l’exèrcit georgià, i a Abkhàzia, el desacord en el resultat de les presidencials entre els dos candidats (un dels quals obertament prorús) donà lloc a un desgovern caòtic. Al gener del 2005 Saakašvili anuncià els seus plans per a l’establiment de règims autonòmics a Abkhàzia i Ossètia. En el primer cas, el condicionà al retorn dels refugiats georgians que el 1993 fugiren d’aquest territori i, en el segon, la proposta fou rebutjada perquè es reclamava la independència total. A l’interior, malgrat la renovació del govern i les institucions, l’estabilitat fou encara més un desig que una realitat: al febrer del 2005 el primer ministre Zurab Zhvania fou trobat mort a casa seva. Fou substituït per Zurab Noghaideli. Al juny dimití el ministre de finances per acusacions de corrupció, i a l’octubre ho féu el ministre d’afers estrangers després d’un incident al Parlament. Al juliol s’inicià el desmantellament de dues bases militars russes de Geòrgia (Batumi, a la costa de la mar Negra, i Akhalkalaki). Tanmateix, la tensió amb Moscou continuà escalant amb un seguit d’incidents i d’interferències, de les quals el subministrament d’energia fou el més preocupant: al gener del 2006, el govern georgià assenyalà directament el govern rus com a responsable del sabotatge a un gasoducte a la frontera russa i, des d’aleshores ha prioritzat el proveïment d’energia des de l’Azerbaidjan i de l’Iran (al juliol s’inaugurà l’oleoducte Bakú-Tbilissi-Ceyhan, construït amb el concurs dels EUA). També foren indicatius d’aquest clima cada cop més enfrontat el bloqueig rus a la importació de diversos productes georgians al·legant problemes sanitaris; la sol·licitud de substitució de les forces d’interposició russes a Ossètia del Sud (juliol); l’acostament del govern georgià a l’OTAN i la detenció de militars russos acusats d’espiar per a Moscou, que respongué amb l’expulsió de centenars de georgians (setembre); la celebració d’un referèndum per a la independència a Ossètia no reconegut pel govern georgià (novembre), i l’acusació del govern georgià al rus de violar el seu espai aeri. Al setembre del 2007 el govern de Saakašvili entrà en una greu crisi quan un exministre de defensa acusà el president de corrupció i de tramar un assassinat, acusacions que desencadenaren una onada de protestes. Com a resultat de la continuació dels avalots malgrat la duresa de la repressió policial, fou decretat l’estat d’emergència. Per tal de recuperar l’autoritat, Saakašvili convocà eleccions presidencials anticipades, que guanyà amb claredat al gener del 2008, victòria que consolidà al maig quan el seu partit obtingué majoria en les legislatives. Saakašvili accentuà aleshores el seu prooccidentalisme, refermant les al·lusions a l’entesa i a un eventual ingrés a l’OTAN i a la Unió Europea, declaracions que provocaren l’augment de la tensió amb Rússia, que al mateix mes de maig envià a Abkhàzia un destacament militar. El conflicte esclatà obertament a l’agost del 2008 quan, després d’una incursió de l’exèrcit georgià a Ossètia, Rússia atacà Geòrgia en una ofensiva aclaparadora, la qual, després d’una setmana, fou aturada per una mediació de la UE. Tot i això, Rússia reforçà la presència militar a les dues repúbliques secessionistes i al final de mes el Parlament rus en reconegué la independència enmig de les protestes de Geòrgia, la UE i els Estats Units. Tot i que inicialment l’atac rus féu augmentar la popularitat del president, la gestió del conflicte li reportà més tard crítiques creixents. Al llarg dels mesos següents les pressions per a la dimissió de Saakašvili es multiplicaren, i a l’octubre del 2010 el Parlament aprovà una reforma constitucional que restava poders a la presidència i augmentava els del govern. L’oposició, mentrestant, s’aglutina entorn del milionari Bidzina Ivanišvili, que, al capdavant de l’opositor Partit Democràtic-Somni Georgià guanyà les eleccions legislatives del 2012 i esdevingué primer ministre. Un any just després, en les eleccions presidencials Giorgi Margvelašvili, aliat d’Ivanišvili, succeí Saakašvili en el càrrec de cap d’estat.