Situació i presentació
El municipi de Baix Pallars, de 129,41 km2, és el més meridional de la comarca del Pallars Sobirà. El terme tradicional del seu cap, Gerri de la Sal, ocupava només 11,4 km2, però el 1969 li foren annexats els municipis de Peramea (21,5 km2), Baén (52,5 km2) i Montcortès de Pallars (43,4 km2). D’ençà d’aquest any el terme rebé el nom oficial de Baix Pallars.
L’actual municipi de Baix Pallars limita al N amb Sort, per una petita part de terres, i amb Soriguera, a l’E amb el terme de Noves de Segre (Alt Urgell), al S amb Conca de Dalt i la Pobla de Segur, al SW amb Senterada i a l’W amb la Torre de Cabdella, aquests quatre darrers municipis del Pallars Jussà.
El terme comprèn, a més de la vila de Gerri de la Sal, cap administratiu, la vila de Peramea, els pobles de Baén, Buseu, Useu, Balestui, Pujol, Cortscastell, Montcortès de Pallars, Bretui, Mentui, Peralcalç i Sellui, els llogarets de Bresca, Enseu, el Comte, Capestany, Ancs, l’Espluga de Cuberes, Solduga, Cuberes i Pui, les caseries de Sant Sebastià de Buseu, Castellnou de Peramea, Sarroca i Canals, les Masies d’en Jaume, les Masies de Lleràs, les masies de Vilesa, l’antic hostal de Morreres i el monestir de Perabella.
Travessa la vall per la banda dreta de la Noguera la carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu. Aquesta carretera no traspassà l’estret de Collegats fins el 1905. Abans, l’estret de Collegats era un pas difícil que es feia, en part, per un inversemblant camí de carena que passava proper al monestir de Sant Pere de les Maleses, construït damunt el barranc de Sant Pere, a la banda que mira el Pallars Jussà. Al començament de la dècada del 1990 es feren remodelacions en el traçat de la carretera C-13 i s’hi construïren diversos túnels per tal d’evitar el tram de Collegats. De la C-13 surten diverses pistes que porten a la resta de nuclis del terme.
El marc físic
El terme comprèn quatre sectors que corresponen als quatre municipis tradicionals que el formen. La vall o cubeta de Gerri té a banda i banda el pui de Forques (W) i els penyals de la banda d’Enseu i Bresca (E), que donen una sensació d’estretor i encerclament; això obliga a esplaiar la vista vers el pla de les Salines i l’ample llit del riu i la vorera frondosa per on s’estenen l’antic monestir i un notable sector de conreus, al marge esquerre de la Noguera. Drenen aquest sector central del terme per la part de llevant el barranc d’Enseu i el Riu Major, i per la de ponent, el barranc de Morreres, al qual desguassa el barranc de Canals, i el riu d’Ancs vers Collegats, que rep les aigües del barranc de Peramea i de la Coma de Tor. L’impressionant estret de Collegats, límit entre els dos Pallars, amb els seus espadats, com la roca de l’Argenteria, i indrets de degotalls i estalactites, té un atractiu peculiar.
El sector de Peramea ocupa els vessants de ponent de la Noguera Pallaresa, des de l’estret de Collegats a migdia fins a l’estret d’Arboló a tramuntana. El sector, però, arriba encara més al N, fins a la Coma de Tor (1.446 m) i el pic de Costoia (1.527 m). Al SW el territori és accidentat per la serra de Peracalç, on hi ha el pic de l’Àguila (1.321 m), serra de calcàries mesozoiques que talla la Noguera per l’estret de Collegats i que forma part del grup de Serres Interiors Prepirinenques. Entre aquestes i els Pirineus axials, de sediments paleozoics (de l’estret d’Arboló en amunt), el territori forma una franja allargada de tramuntana a migdia. Alguns accidents del sector són l’Escala de Peracalç i la roca del Peçó, a la serra de Peracalç, que, amb el pic de l’Àguila ja esmentat, configuren la magnífica Fembra Morta que hom albira venint d’Arboló, a la dreta de l’estret de Collegats, alineació muntanyenca el perfil de la qual recorda el cos d’una dona ajaguda. Trobem, a més, el pla de Corts, dominat a llevant per la vila de Peramea, el pui de les Forques (931 m), la roca del Moro, el pic del Boscarró i les partides de Trespui, Capdevila i Cartanís.
Situat a l’esquerra de la Noguera Pallaresa i a ponent de Gerri, el sector de Baén arriba a tocar la Noguera, bé que només és una petita part del SW, en ple estret de Collegats. El territori de Baén és accidentat pels contraforts més septentrionals de la serra prepirinenca del Boumort: els estreps de les serres de Cuberes i de Baén. A la primera es troben el Pi Sec (1.906 m), el tossal d’Esplà (1.594 m), la collada de Solduga, el Clot de Castellar i la roca del Bressol; més al N, a la serra de Baén, hi ha la roca de la Mola i la Roca Planella. Altres elevacions de la serra susdita són el pic de Cortsavila (1.062 m), per on passa l’antic camí de Gerri, el Mur i el Pla des Calderers; el tossal de Sant Mauri i el serrat del Cadenat de Robet; la Collada Ferrera, el serrat de Puial i la muntanya de Baén (1.913 m). Encara en aquesta serra de Baén, i en la de Taús, a la capçalera del barranc de Sant Sebastià o de Gavarret, destaquen el pic de Corona Alta (1.860 m), l’Ereta de Mollet i el coll de la Iglésia. Les dues serres que accidenten el territori són separades per la vall del Riu Major, que es forma pel barranc de Gavarret i els barrancs d’Arcalló i de Taús, afluent per l’esquerra de la Noguera Pallaresa.
El territori tradicional de Montcortès comprèn un sector meridional a l’interfluvi de la Noguera Pallaresa i el Flamisell, centrat per l’estany de Montcortès (que no és d’origen glacial com els de la resta dels Pirineus i és càrstic). Ric en llegendes, l’estany de Montcortès és anomenat en els documents medievals Estagno Aquila del pla de Corts. Té com a emissari el torrent de Ruixou, que desguassa al Flamisell. La tradició hi vincula una llegenda segons la qual la Mare de Déu deixà cec el comte de Pallars perquè no complí la prometença que li havia fet en demanar-li ajuda per a travessar l’estany glaçat (“Aigua passada, Mare de Déu enganyada”); altres llegendes parlen d’antigues ciutats submergides al fons. Aquest sector meridional, on hi ha l’estany, és accidentat per la serra de Peracalç (1.478 m). A tramuntana, hi ha el curs alt i mitjà de la vall d’Ancs, drenada pel riu d’Ancs, que neix sota la serra de Riufarrera i la del Collet Roi i que desguassa, per la dreta, a la Noguera Pallaresa dins l’antic terme de Peramea. La vall d’Ancs és delimitada a ponent per la serra de Sant Quiri, que fa de divisòria d’aigües entre la conca de la Noguera i la del Flamisell; hi destaquen la collada de Sant Quiri (1.718 m), el pui de Sant Quiri (1.775 m), el Cogulló (1.571 m) i el tossal de Serraspina (1.562 m). Sobresurten també Serrabana, el serrat de Mencui (1.849 m), la roca de la Creu (1.580 m) i el pic de Costoia (1.527 m). Al sector més meridional hi ha el cap del Serrat, els plans de Llacs i altres elevacions de la serra de Peracalç, que arriba a assolir els 1.478 m al roc de Sant Aventí. El vèrtex SE és la roca del Peçó, i cal destacar també el pic de l’Àguila (1.321 m) i el serrat del Pasqual.
La població
El nucli de Gerri es va originar entorn de l’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, la més important de tot el Pallars. Mai no va ser un nucli excessivament gran, però arribà a un màxim d’uns 750 h el 1860. Els censos antics li assignen 22 focs el 1378, 28 el 1553, 244 h el 1718 i 413 h el 1787. Pujà a 762 h (inclosos els dos petits nuclis d’Enseu i Bresca) el 1860; després començà la davallada: 573 h el 1887, 449 h el 1900, 391 h el 1930, 326 h el 1950 i 347 h el 1960.
El 1553 a Peramea hi havia 31 focs i 4 a Pujol. El 1718 Peramea tenia 150 h, 20 h Balestui, 46 h Cortscastell i 20 h Pujol. El 1860 el municipi sumava en total 648 h, que s’havien reduït a 352 h el 1900. Excepte una lleu recuperació (365 h el 1920), posteriorment la població anà disminuint: 276 h el 1940 i 203 h el 1960.
El 1553 Baén tenia 5 focs i entre Buseu i Sant Sebastià en sumaven 4. El 1718 hi havia 85 h a Baén, 67 h a Buseu i Sant Sebastià, 12 h a Espluga, 46 h a Castellnou de Peramea i 45 h a Useu. El 1860 el municipi tenia en total 426 h. Després la població disminuí progressivament: 233 h el 1900, 214 h el 1930, 174 h el 1950 i 143 h el 1960.
Segons el fogatjament del 1553, els pobles que formaven l’antic municipi de Montcortès sumaven 61 focs. El 1718 la població havia arribat als 258 h i fins el 1860 augmentà a 767 h, moment a partir del qual començà a davallar (635 h el 1877, 478 h el 1900), minva que continuà després d’una lleu recuperació (512 h el 1930, 430 h el 1940, 373 h el 1950 i 304 h el 1960).
Després de l’annexió dels diversos municipis al de Gerri de la Sal, el primer cens oficial que dona les dades en conjunt és el del 1970, any que es comptabilitzaren 622 h; posteriorment la població va davallar: el 1975 tenia 520 h, 451 h el 1981 i 350 h el 1991. A l’última dècada del segle XX la població s’estabilitzà entorn els 350 h amb algunes petites oscil·lacions, de manera que el 1999 hi havia 352 h i el 2005 assolí 380 h.
L’economia
Les activitats tradicionals del terme han estat l’agricultura i la ramaderia, a les quals s’afegia fins a èpoques modernes el negoci de l’extracció de la sal a Gerri. Vers la meitat del segle XIX el terme produïa blat, sègol, ordi, llegums, oli, vi, patates, fruites i hortalisses, nous, ametlles i alfals. A Montcortès el gra es molia al Molí de Castells, també hi són documentades les pletes, o corrals de bestiar, de Guixó, de la Vinya i del Teuler. A Baén hi havia dues palleres (la Clia i la Brunet), quatre molins fariners: (Buscuinut, el Baró, el Ganiró i Sarroca) i quatre albergs o cabanes de pastors (el Bessó, el Caniró, el Garó i el Guerxo). A Peramea hi havia tres molins fariners (Cuberes, Muntaner i el Molí de Baix de Muntaner) i diversos albergs de pastors (les Bordetes, la Casota i les Cabanes de l’Agustí, del Ferra i de Paramon), a més de la cova de Muntaner i del colomar de Muntaner.
A la meitat del segle XIX els boscos de pins eren densos a la muntanya de Cuberes (que antigament havia estat de Gerri i ja aleshores pertanyia a l’estat) i a la de Mollet (del duc de Medinaceli). A principis del segle XX el sector forestal de Montcortès era format per pinedes i rouredes; hi havia els boscos de Ruixou, d’Ancs, de Serraspina, de Sellui, de l’Obaga, l’Obaga dels Castellassos i de la Collada. Avui dia, els boscos ocupen bona part de la superfície del terme especialment al Solà de Solduga, a Pentina i a Cuberes.
Bona part dels recursos econòmics continuen derivant de l’agricultura i la ramaderia. Els principals conreus que s’han donat tant al fons de la vall com al sector del pla de Corts (prop de Peramea) són l’alfals i l’ordi i algunes hortes prop de la Noguera. Pel que fa a la ramaderia, en els darrers deu anys del segle XX es produí un canvi notable en la tendència del municipi: disminuí considerablement la cria de bestiar oví i boví i augmentà la cria del porcí.
L’extracció de la sal, a les salines de Gerri, fou antigament una explotació molt lucrativa. Primer per concessió dels abats, senyors del lloc, i des del segle XVIII amb la intervenció reial, hi havia una comunitat de propietaris de la sal que es repartia l’aigua de la font salada, que neix a l’extrem N de la població, i amb canals de fusta l’aigua era conduïda a les basses o eres d’evaporació. Aquestes eres es repartien per tot el pla de la margera dreta de la Noguera en tres sectors, el principal enfront del monestir i un de més llunyà, a Morreres. L’evaporació es feia, i en part es fa encara, entre el 15 de juny i el 15 de setembre, i la sal que s’obtenia es dipositava inicialment a la Casa de la Sal, un gran edifici rectangular, refet al segle XVIII, amb els baixos distribuïts en tres naus per grans arcades, que és a la part alta del poble, sobre la carretera. Aquesta casa té escrit sobre el portal Real Alfoli de Gerri. En els temps de plena producció, sobretot si els estius eren secs, s’havien arribat a recollir més de 1 500 tones anuals d’una sal molt fina i apreciada al mercat. Per altra banda, també s’havien explotat pedreres calcàries per a guix.
La restauració i rehabilitació del monestir i la millora de les salines, han estat un atractiu turístic més pel municipi. Gerri era antigament un petit centre de proveïment; per això tenia mercat els dissabtes. El municipi disposa d’establiments d’allotjament.
La vila de Gerri de la Sal
Aspecte del parc de Gerri de la Sal al costat de la Noguera Pallaresa
© CIC-Moià
La vila de Gerri de la Sal (131 h el 2001) és situada a una altitud de 591 m, enfilada en un coster a la riba dreta de la Noguera. La carretera C-13 la parteix en dos sectors i forma l’eix del poble. La part alta, on hi ha la Casa de la Sal, és la menys compacta, amb carrerons costeruts, mentre que la situada entre la carretera i el riu és centrada a la placeta de Sant Feliu, amb algun sector porticat, i formada per un conjunt d’estrets, costeruts i atapeïts carrers, en un dels quals hi ha l’església parroquial de Sant Feliu, amb un interior barroc neoclassicista. Els carrerons davallen fins al riu, travessat per un antic pont refet més d’una vegada. El sector més vital de la vila és el situat al llarg de la carretera, on, en direcció a Sort, hi ha l’antic Raval, amb cases més enlairades disposades de cara al riu.
Al mes d’agost s’organitza al monestir el Festival Internacional de Música de Gerri de la Sal. Hom celebra la festa major d’hivern el 16 de gener. La festa major d’estiu s’escau el tercer diumenge d’agost i inclou el ball de la Morisca, interpretat per una sola parella i la festa major d’hivern s’escau el 16 de gener. A la vigília de Sant Joan es fa la correguda de falles.
Altres indrets del terme
El monestir de Gerri
L’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, és situada a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, davant de la vila. S’hi accedeix mitjançant un pont. Ressalta per l’esvelt campanar d’espadanya de tres pisos.
L’església abacial, amb alguns petits afegitons, és la mateixa que va consagrar l’arquebisbe de Tarragona, acompanyat dels bisbes d’Urgell, Barcelona, Vic, Girona, Lleida i Saragossa i dels comtes de Pallars, el 25 de setembre de 1149. És un espaiós edifici de tres naus i tres absis. La central, més enlairada, és coberta amb una volta de mig punt que descansa sobre impostes, i les laterals, cobertes amb volta de quart de cercle, carreguen sobre els suports de la nau central per reforçar-la. És dividida per massissos pilars en forma de creu, que tenen adossades columnes per a sostenir els arcs torals de la volta principal.
L’absis central, que té darrere seu un cos tardà, cambril i sala capitular, mostra interiorment altes fornícules on s’obren els tres finestrals amb columnes i arquivolta, i per l’exterior és decorat amb arcuacions cegues sobre mènsules, separades per mitges columnes sota un fris de dents de serra.
Adossat a la primitiva façana hi ha un atri de tres cossos adaptats a l’amplada i l’alçada de les naus, cobert amb voltes d’aresta, que cobreix l’antiga portada, formada per arcs en degradació amb una arquivolta decorada que reposa sobre dos capitells esculturats. Així, els darrers pisos del campanar li donen una especial esveltesa, com l’aixecament de les teulades sobre unes sèries d’arcs buidats de ritme perfecte que aporten lateralment una gràcia singular. El cos —cambril i sala capitular— afegit al segle XVIII al final de l’església és força matusser i tapava els absis, i acaba amb un petit llanternó de coberta piramidal.
A la banda de migdia de l’església hi ha el cementiri local i a la part N queda un munt de runa, que és tot el que resta del famós cenobi que va tenir més de 25 monjos (s’insinua un inici de claustre o corredor porticat). La seva destrucció data de mitjan segle XIX; primerament fou espoliat arran de l’exclaustració i desamortització (1835-40) i, després, unes avingudes del barranc d’Enseu el 1853 i el 1894 acabaren l’obra demolidora.
De molt antic, la imatge romànica de la Mare de Déu era molt venerada i el monestir era molt conegut com a santuari marià. Se’n fa ressò ja P. Camós a mitjan segle XVII, el qual descriu el miracle del comte de Pallars, salvat per la Mare de Déu de Gerri d’enfonsar-se en el llac gelat de Montcortès, quan anava de cacera (aquest miracle, com també la festa de la consagració del santuari, consta pintat en requadres al fresc en el cambril del monestir).
Al lloc de Gerri hi havia abans de la invasió àrab, en temps de dominació dels visigots, un monestir que el prevere Espanell i cinc companys van restaura el 807. Ben aviat va obtenir privilegis d’immunitat i de confirmació de béns dels comtes de Tolosa i de Pallars, Frèdol (894) i Ramon (865). Inicialment s’anomenava de Sant Vicenç, segurament el titular del primitiu monestir anterior a la restauració, però al segle X va prendre el títol de Santa Maria, probablement al moment d’acceptar la regla benedictina. El 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs, i l’abat va vendre al comte Ramon II de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que Gerri recuperaria poc després.
El monestir de Gerri va rebre tot seguit importants donacions de comtes i de magnats i el 966, quan el papa Joan XIII li va concedir l’exempció episcopal, tenia com a filials els monestirs de Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui i Sant Pere del Burgal. A la fi del segle XI tenia també units els monestirs de Sant Vicenç d’Oveix i el de Sant Pere de les Maleses, i depenien també del monestir una vintena d’esglésies, com les de la Pobleta, Baén, Peramea, Ancs, Montsor, Cuberes, Vinyafrescal, Sant Martí de Canals, Escart o Bernui, entre d’altres.
El 1122 el bisbe sant Ot, que va actuar durant bastant de temps al capdavant del monestir de Gerri, potser amb el títol abacial i tot, hi va crear una confraria per a promoure la devoció popular i aplegar fons per a erigir una nova església, l’actual, consagrada el 1149. El 1096 els comtes de Pallars, que actuaven com a protectors del cenobi, l’havien unit al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella, del qual depengué, almenys teòricament, fins al segle XIV. Al temps de la seva unió amb Marsella arribà a tenir, entre monjos i llecs, uns 50 comunitaris.
A la fi del segle XII començà una època de calamitats per al monestir. Els mateixos comtes de Pallars Sobirà, envejosos del seu prestigi, li declararen una oberta oposició i començaren a arrabassar-li dominis i propietats. Aquest fet impulsà els abats de Gerri, a despit de la seva exempció episcopal, a cercar la protecció dels bisbes d’Urgell i dels reis Jaume I i Pere III. Aquesta guerra oberta va durar fins el 1371, però després encara restaren molts litigis per qüestions de jurisdicció, cosa que va forçar l’abat de Gerri, que a causa del despoblament dels seus termes es trobava molt mancat de diners, a vendre al vescomte de Castellbò, el 1426, la jurisdicció civil i criminal i la quarta part del mer i mixt imperi dels llocs de Gerri, Cuberes, Sarroca, Sant Sebastià, Enseu, Escart, Canals, Corts i Sant Martí de Canals, fins aleshores de la baronia de l’abat. Com a record d’aquesta jurisdicció hi ha sobre les cases de Gerri la gran torre quadrada, mig malmesa, dita la torre de la Presó, i una torre de guaita, també malmesa, al flanc N de la vila, que domina la carretera. Hom vengué també una part del dret d’explotació de la sal, documentada ja al segle XI, de la qual el comte Artau II de Pallars Sobirà va concedir 6 eres de sal, o basses-salines, als hospitalers. El monestir tenia, però, els drets majors i un monjo era nomenat el prior de la sal o del saler, pel fet de ser el qui controlava aquest lucratiu negoci.
En els temps moderns el monestir entrà en un període de decadència per culpa dels abats comendataris, més desitjosos de cobrar les rendes que del bé espiritual del cenobi. El 1592 el papa Climent VIII, després d’un fracassat intent de secularitzar-lo, va donar disposicions per al seu redreçament i va concedir que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El monestir ingressà l’any 1631 en la Congregació Claustral Tarraconense, en la qual alguns abats de Gerri tingueren càrrecs de responsabilitat.
L’aïllament i les calamitats de la guerra de Successió, que li feren perdre molts béns i ocasionaren la destrucció de l’arxiu, provocaren la definitiva davallada de la casa, que només tenia cinc monjos a mitjan segle XVIII, amb nou preveres seculars que gaudien de beneficis al monestir, on havien d’acudir en les festes principals. Fou secularitzat el 1835, després d’uns darrers temps agitats.
Baén, Bresca, Enseu, Buseu, Sant Sebastià de Buseu i Useu
El poble de Baén (1.060 m; 18 h el 2001) és situat sota la muntanya i el serrat de Baén, a llevant de Gerri de la Sal. L’església parroquial és dedicada a sant Andreu apòstol (li eren annexes les d’Useu, Buseu i Sant Sebastià); bé que d’origen romànic (a ponent té un portal de mig punt i aparell característic), ha estat força modificada. Depenien de Baén el mas de Sarroca (hi ha una capella dedicada a Sant Roc; el castell de Sarroca, que centrava un petit terme, fou donat el 1213 a Gerri pel vescomte de Vilamur) i el mas de Castellnou de Peramea; aquest era situat en un altiplà envoltat de muntanyes, amb la de Mollet al N. Hi passaven els camins que anaven a Gerri i a la Seu. Un xic al N del poble, al lloc de Rial, hi ha les restes d’una església romànica, que era dedicada a Sant Sebastià. El nucli de Sarroca de Baén tenia 3 h el 2001.
Al terme tradicional de Baén hi ha el mas de Vilesa, que té una capella, sense culte, a sant Antoni de Pàdua, i al Mas Pui n’hi havia hagut una de dedicada a sant Benet. Altres masos del terme eren els de Coselles, l’Hostalet, del Batlle, del Fèlix, del Guerxo, del Pui, del Quisquet i de Pui Macià, documentats el 1860.
El llogaret de Bresca (12 h el 2001), a poc més d’1 km de Gerri cap a migdia, a la pista que mena vers Esplà i Cuberes, és en un coster, a 782 m d’altitud, a l’esquerra de la Noguera, prop de la confluència amb el Riu Major. El lloc, amb l’església de Sant Miquel i el castell de Bresca, és esmentat el 1163 com a possessió de Gerri en la butlla del papa Alexandre III. El formen un grupet de cases amb la petita església, filial de Gerri.
El llogaret d’Enseu (4 h el 2001) es troba enfilat, a mig camí entre Baén i Gerri, a la dreta del barranc d’Enseu, que neix a la muntanya de Baén i baixa a la Noguera a frec del monestir. És esmentat des del segle XI i fou sempre un lloc de domini de l’abadia de Gerri. Prop del poble hi ha l’església de Sant Esteve, un petit edifici romànic amb una nau i absis llis, amb un petit campanar d’espadanya, sufragània tradicional de Gerri.
El poble de Buseu (1.339 m) és situat a llevant del terme, als contraforts de tramuntana de la serra de Cuberes. Fins a mitjan segle XIX, amb Sant Sebastià de Buseu, formà una entitat municipal dins la demarcació de la qual hi havia el mas de Recallers. El 2001 era despoblat. L’església, sufragània de Baén, té com a titular sant Serni; és romànica, d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada per gruixuts arcs torals, a la part inferior dels quals hi ha bancs d’obra; l’absis, semicircular, és ornamentat amb arcuacions.
L’antic lloc de Sant Sebastià de Buseu és despoblat. Les seves ruïnes s’alcen a 1.588 m a llevant de Baén, damunt el coll de Sant Sebastià. L’església, sufragània de la de Baén, és dedicada a sant Sebastià, de tradició romànica. A Sant Sebastià, sota el Pla des Calderers, hi ha l’església de Sant Joan, del primer romànic, en ruïnes. D’una nau i capçada amb absis semicircular, les parets eren engruixides a l’interior per arcades adossades.
El poble d’Useu (846 m; 6 h el 2001) és entre la roca de la Mola i el Riu Major, al SE de Gerri de la Sal. L’antiga església romànica, sufragània de Baén, avui arruïnada, era dedicada a Sant Romà; la nova església sufragània també té com a titular Sant Romà i és moderna.
Peramea
La vila de Peramea (916 m; 90 h el 2001), situada al NE del pla de Corts, és a ponent de la Noguera i del pui de Forques, en un repeu del serrat, esbalçat al N, on hi ha escassos vestigis de l’antic castell de Peramea. Des de la vall d’Ancs, la vila de Peramea té un magnífic aspecte encastellat. Sota la roca del castell es dreça l’església parroquial i a l’extrem oposat, a migdia, hi ha la torre dita dels Colomers. Sota aquesta torre es troba la capella de Sant Sebastià i Sant Roc i la plaça de l’Om.
La vila, estesa entre el castell i la torre dels Colomers, és formada per dos carrers porxats vers l’espai central i cloent la vila per la part de defora. A la part central d’aquests carrers, hi ha algunes cases i un parell de carrerons transversals. S’accedeix a la vila per dos portals oberts a migdia, davant la plaça de l’Om. Bé que algunes cases són arruïnades, el traçat medieval de la vila és encara força visible. L’església parroquial, al costat del castell, és dedicada a sant Cristòfol i té com a advocació secundària els Sants Innocents. Fou ampliada a l’època del barroc i renovada a la primeria del segle XX. S’hi venera una imatge romànica de la Mare de Déu i conserva una pica baptismal amb motius populars i arquets d’un gòtic rústec. Al presbiteri hi ha enterrat el qui fou darrer abat del monestir de Gerri, Antoni de Gudel i de Piniés (1826-35). La festa major d’estiu s’escau el segon diumenge de juliol, i la d’hivern, el dia 28 de desembre.
En el cens del 1860, al terme tradicional de Peramea, consten, no com a masos sinó com a cases recreatives o d’estiueig, la Torre d’en Jaume, la de Jaumot, la dels Capellans, la de Lleràs i la de Vilanova. Els nuclis de Castellnou de Peramea i Masies de Llaràs tenien 4 h i 2 h, respectivament, el 2001.
Pujol, Cortscastell, Canals i Comte
A l’extrem meridional del pla de Corts, damunt l’entrada a l’estret de Collegats, al SW del terme, hi ha el poble de Pujol (841 m; 13 h el 2001). De la seva església parroquial de Sant Andreu, d’origen romànic però força modificada, depenien les de Cortscastell i Canals. Al poble, que el 1847 només tenia 4 cases, hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser. No gaire lluny, es troba la de Sant Antoni Abat. A més, hi ha l’antic hostal de Morraes, a l’entrada de l’estret de Collegats, és situat sobre el camí que remunta la Noguera, Pallars amunt, a la vora dreta del riu.
Al SW del pla de Corts, hi ha el poble de Cortscastell o Coscastell (4 h el 2001). L’església de Santa Anna està en ruïnes. No gaire lluny, es dreça la de la Mare de Déu del Roser.
El despoblat de Canals, dit antigament els Masos de Canals, és situat a 913 m d’altitud, vora el barranc de Canals, entre l’Escala de Peracalç i Pujol, a migdia del pla de Corts. Hi ha l’església de Santa Eulàlia.
On desaigua el riu d’Ancs a la Noguera hi ha el poble del Comte. L’església de la Mare de Déu del Carme, depenia de la de Peramea. Prop del llogaret del Comte (1 h el 2001), sobre un penyal a la confluència de la Noguera i el riu d’Ancs, es trobava l’antic lloc de Perabella, on hi hagué el monestir de Sant Esteve de Perabella, que el 845 era regit pel prevere Salomó i tenia dos monjos. El 849 el comte Frèdol en confiscà els béns i els donà al monestir de Gerri. Des d’aleshores s’extingí la comunitat i fou una simple possessió de Gerri.
Espluga de Cuberes i Cuberes
El llogaret de l’Espluga de Cuberes és situat als vessants de la serra de Cuberes, al S del terme. Fins a mitjan segle XIX formà municipi, al qual pertanyia el mas de Solduga i les cases o bordes de Cuberes, situades més a llevant d’aquesta serra, al capdamunt del camí de Cuberes. El lloc, que antigament havia pertangut a Gerri, té dues esglésies troglodítiques, la de Santa Coloma de l’Espluga, també dedicada a la Mare de Déu, i la de Sant Martí de Solduga. Ambdues són romàniques, la de l’Espluga, arrecerada sota la roca que li fa de sostre, i la de Solduga, la volta de la qual era de canó, adossada a la penya. L’existència d’aquestes esglésies rupestres planteja l’interrogant de si antigament havien estat cel·les de Gerri. El nucli de Solduga i Espluga tenia 1 h el 2001.
El santuari de la Mare de Déu d’Esplà (1.526 m), a la serra de Cuberes, depenia de l’església d’Espluga. Bé que esmentat d’antic, l’edifici actual és contemporani.
Del llogaret de Cuberes (despoblat el 2001), situat a l’extrem SE del terme, encara que al segle XX només hi havia bordes, se sap que antigament existia un poble l’església parroquial del qual, avui desapareguda, era dedicada a santa Magdalena. Hi havia hagut el castell de Cuberes, documentat el 1096, quan Mir Arnau, si el comte Artau II no redimia l’empenyorament, el cedia a Gerri. A Cuberes hi havia també una altra església amb l’advocació de sant Sadurní.
Montcortès de Pallars, Capestany, Peracalç i Mentui
El poble de Montcortès de Pallars (1.049 m; 33 h el 2001), al pla de Corts, és a llevant de l’estany del seu nom. S’hi dreça l’església parroquial de Sant Martí, amb un campanar vuitavat. Sobre un monticle proper, elevat enmig de la població, hi ha un vetust edifici que hom coneix com la Rectoria, però que podria correspondre a l’antic castell de Montcortès. El castell és documentat el 1484, quan el rei Ferran el Catòlic escriví al comte de Cardona que prengués les fortaleses de Senterada, Espluga de Serra, Montcortès i d’altres. Al poble hi ha també la capella de Sant Sebastià, sense culte, i les ruïnes de la capella de la Mare de Déu dels Àngels. Les ruïnes de la capella barroca de Sant Miquel són a migdia. Hom celebra la festa major el darrer diumenge de setembre.
El llogaret de Capestany, o Cabestany (1.100 m; 2 h el 2001), és situat entre Mentui i l’estany de Montcortès, a ponent del terme. L’església, que ha estat transformada, era dedicada a sant Romà.
El poble de Peracalç (10 h el 2001) és situat al SW del terme, sota la serra i l’Escala de Peracalç, penyals calcaris que li donen el nom. L’església parroquial és dedicada a sant Llorenç. Al poble hi ha les ruïnes de la capella de la Mare de Déu del Roser. Al Mas de Peracalç, a migdia del poble i al límit amb el municipi de la Pobla de Segur (Pallars Jussà), hi ha una capella dedicada a sant Fèlix l’Africà. A ponent de Peracalç, sota la roca de Peralba, o Perauba, es troba el dolmen de la Cabana de Peralba (1.158 m). Prop de Peracalç, a la cresta del tossal de Castellars, hi ha un altre dolmen dit la Cabana de Castellars d’en Pei.
El poble de Mentui (3 h el 2001) és a ponent de l’estany de Montcortès. Hi ha l’església de Sant Antoni Abat, que depèn de la parròquia de Peracalç.
Sellui, Ancs, Bretui i Balestui
El poble de Sellui (11 h el 2001) és a la part de tramuntana del terme, a la dreta de la vall d’Ancs, entre aquesta i el barranc de Campollongs, que hi desguassa. L’església parroquial de Santa Coloma ha estat reconstruïda modernament. Ben a la vora del poble, es troben dues construccions arruïnades. L’una, de la qual hom diu que era un antic monestir, té forma de torre quadrada, d’àmplia base. L’altra és l’antiga capella de Sant Andreu, romànica.
Aigua amunt de Sellui, també a la dreta del riu d’Ancs, hi ha el llogaret d’Ancs (1.454 m; 5 h el 2001). De la seva església parroquial de Santa Cecília (amb campanar adossat a la façana; d’una nau amb capelles laterals i una tribuna a sobre d’aquestes) depenien les dels altres pobles de la vall. A migdia de l’antic poble hi ha les restes de l’església que precedí aquesta, romànica, i dedicada també a Santa Cecília. Al límit amb la Torre de Cabdella, dalt un puig de 1.833 m, hi ha la petita ermita de Sant Quiri, que dona nom a un cim i una collada propers i, per extensió, a la mateixa serra.
El poble de Bretui (1.059 m; 18 h el 2001), situat al pla de Corts, és al NE del nucli de Montcortés. S’hi dreça l’església sufragània de Sant Esteve, amb un campanar vuitavat sobre base quadrada. La capella de Sant Antoni de Pàdua, en ruïnes, és recordada per un pedró.
A la vall baixa del riu d’Ancs, entre Sellui i el Comte, hi ha el poble de Balestui (9 h el 2001). L’església, avui sense culte i mig arruïnada, era dedicada a Sant Fruitós. Sembla que hi hagué l’antiga cel·la de Sant Fruitós de Balestui, que el bisbe Possidoni d’Urgell uní al monestir de Senterada entre el 814 i el 823. Al llarg del segle X esdevingué priorat de Gerri, que el 1125 consta encara com a possessió d’aquest monestir, però ja sense comunitat.
La història
El lloc de Peramea és documentat a mitjan segle X (Petramedia). El topònim prové de l’indret on hi hagué el castell de Peramea, dalt un serrat espadat pel N, en direcció al torrent del Comte, i sembla que significa ‘pedra mitjana’. El castell de Peramea fou donat el 1057 pel comte Artau I de Pallars Sobirà a Llúcia, germana de la comtessa Almodis, amb motiu de llur matrimoni; hi donaren conformitat els comtes barcelonins Ramon Berenguer I i Almodis. Per aquesta època era castlà de Peramea un tal Ponç, fill d’Arsenda. Tanmateix, el castell de Peramea havia pertangut anteriorment al monestir de Gerri, ja que el 28 de maig de 1075 els comtes Artau i Llúcia el restituïren a aquest monestir, i ordenaren que els seus castlans posseïssin la fortalesa en nom dels abats de Gerri. Aquest mateix any els esmentats comtes i l’abat establiren un conveni pel qual l’alta jurisdicció de Peramea restaria a parts iguals. El castell fou lliurat com a garantia pel comte Roger de Pallars Sobirà al vescomte Pere de Vilamur, el 1250, en un conveni matrimonial establert entre les dues cases. L’església de Peramea fou confirmada al monestir de Gerri per una butlla del 1251. El 1278 Ramon de Peramea prestà homenatge per la vila. El 1341 el comte Arnau Roger II de Pallars Sobirà tenia pel rei la vila de Peramea. El 1381 Guillem de Vilamflor, senyor de Vilamflor i Cortscastell, vengué a Berenguer de Paüls, senyor del lloc de Paüls, la castlania del castell de Peramea. Els Paüls posseïren durant bastants anys la castlania de Peramea. A la fi del comtat de Pallars, Peramea pervingué als ducs de Cardona. Al primer vicenni del segle XVII la senyoria i jurisdicció de Peramea pertanyia encara al duc de Cardona. Al cap de poc, el 1632, era del comte d’Erill i fins a la fi de l’Antic Règim continuà en mans d’aquest llinatge.
El castell de Baén pertangué des de molt antic al monestir de Gerri. El 1086 li fou restituït pel cavaller Roger Arnau, que l’havia adquirit del comte de Pallars, el qual l’havia manllevat injustament als monjos. El 1163, en una butlla d’Alexandre III on són confirmades les possessions d’aquest monestir, consta que li pertanyia l’església de Sant Romà d Useu amb la seva vila i també totes les altres que hi havia sobre Gerri, incloent-hi la de Sarroca, fins a Mollet, la collada de Casares i els portells de Sauquet, els delmes de Taús, l’església de Santa Maria d’Esplà, Sant Sadurní de Cuberes, la vila de Sant Sebastià, el castell de Rocafort amb els seus pobles (podria tractar-se del lloc de Sarroca), el castell de Baén amb els seus boscos i el bosc de Pentina. Els llocs de Baén, Buseu, Sant Sebastià de Buseu, Useu, Espluga de Cuberes (amb la quadra de Cuberes) i el veïnat de Sarroca foren del monestir de Gerri fins a la desamortització. Únicament el lloc de Castellnou de Peramea (que a mitjan segle XIX era un mas agregat a Baén) fou del duc de Cardona, al qual pervingué a través del marquesat de Pallars.
Montcortès havia format part del marquesat de Pallars. Hi havien pertangut també Bretui i Sellui. Peracalç havia estat possessió de la col·legiata de canonges de Tremp, i Ancs fou de la senyoria de l’abat de Gerri.
S’han trobat restes prehistòriques a la Pleta del Comte (bronze i ferro) i a la cova de la Roca del Moro. A Pujol hi ha la Cabana de la Mosquera, un dels megàlits de Catalunya coneguts de més antic. Al S de Lleràs, prop de la Noguera Pallaresa, al costat del mas de Cartanís, es trobà un sepulcre que sembla de fossa, amb un sol esquelet i dues lloses in situ.