Deixeble de Pierre d’Ailly, el succeí (1395) com a canceller de la Universitat de París. Lluità per la pau entre les nacions, la reforma de l’Església i la terminació del Cisma d’Orient. Intervingué en els concilis de París (1413-14) i de Constança (1414-18), en el qual combaté J. Wyclif i J. Huss i fou un dels principals defensors de la teoria conciliarista. La seva crítica es dirigí també contra autors tan diversos com J. Ruysbroeck, el joaquimita Ubertino da Casale i Ramon Llull, el darrer dels quals combaté, especialment en l’opuscle De examinatione Lullii (1423). Influït pel nominalisme, en la seva obra cabdal, De mystica theologia (1408), tendí a anteposar la mística a la teologia especulativa escolàstica. Els seus nombrosos tractats espirituals, on es destaquen els aspectes mariològic, eucarístic i penitencial, tingueren una influència considerable sobre els autors de la Devotio Moderna. Durant molt de temps li fou atribuïda La imitació de Crist.