Joan Alfons Gil i Albors

(Alcoi, 6 de març de 1927 — València, 13 de febrer de 2020)

Autor teatral.

Treballà a Radio Nacional de España, i també a Radiocadena Española i a Radio Color, i ocupà càrrecs directius en aquestes dues emissores. També fou professor a l’Institut Dramàtic de València i, els anys 1996-99, director artístic dels Teatres de la Generalitat Valenciana. Autor prolífic, dels 45 títols publicats a l’Obra completa (2007), 27 són en castellà i 17 en valencià. Les seves obres tracten temàtiques morals, religioses i socials, i algunes se centren en personatges o episodis històrics valencians: El sueño es vida (1952), Íñigo Yáñez (1957), Jerusalén año 31 (1958), Oseas (1962), Autopsia a cinco condenados (1963), La barca de Caronte, El cubil (premis València 1962 i 1968, respectivament), Barracó 62 (1963, premi Joan Senent), Pilato (1969), ¡Grita, Galileo! (1970), El tótem en la arena, No hagas morir al inocente (1971), La Fornarina (1972), Borja, duque de GandíaVirgen de locos (1973), L’Erotíssima donya Inés (La quinta de don Joan) (1976), El petroleo (1976, premi Centenari Sant Jordi d’Alcoi), Tres comèdies curtes (1986), No mateu a l’innocent (1993, premi Ciutat de València), Les sabudes (versió de Les femmes savantes de Molière, 1993) i La reina de Sicania (2007). Fou membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001-15) i de l’Academia de las Artes Escénicas de España. L’any 2008 rebé el Premi de les Lletres Valencianes. El 1994 publicà les memòries Parece que fue ayer. Estampas de Valencia, 1937-1950.