G. Vasari parla de tres moments estilístics en l’obra de Giorgione : un autodidactisme de joventut, un aprenentatge amb G. Bellini i una admiració darrera per Leonardo. Del seu curt catàleg sobresurten obres com la Mare de Déu de Castelfranco (1504), on s’aparta decididament de les composicions dels seus antecessors venecians en donar una gran importància al paisatge. Assolí un grau més gran de perfecció dins el paisatge d’atmosfera en La tempesta (Galleria dell’Accademia, Venècia) i en el Concert campestre (Musée du Louvre), una de les obres mestres per a estudiar l’aspecte, el color i el concepte pictòric de la seva obra, car hi potencia el colorit venecià, en contraposició al sfumato leonardesc, i aconsegueix una interrelació figures-paisatge que no fou superada fins a l’impressionisme. En la seva obra Venus adormida (~1509, Gemäldegalerie, Dresden) assoleix plenament, a través de la relació del nu femení i del paisatge, allò que hom pot classificar com a pintura de ritmes; hom ha parlat, en estudis psicologistes d’aquesta obra, d’un hermafroditisme de la Venus. Els raigs X han fet veure el gran nombre de rectificacions que hi ha en l’obra de Giorgione , no pas per raons compositives, sinó de contingut temàtic. Influí sobre l’escola veneciana del s XVI, en especial Ticià.
Grup de dones , dibuix fet per Giorgione
© Corel Professional Photos
Nom amb què és conegut Giorgio Barbarelli, pintor cinccentista venecià.