Professor d’història al liceu Claude Bernard de París (1947-70), el 1936 fou membre del Partit Comunista i participà, entre altres iniciatives, en el Front Popular, però el 1939 va abandonar aquesta organització per disconformitat amb el pacte germanosoviètic, i durant la Segona Guerra Mundial estigué empresonat. Discret i exigent, no admeté cap mena de publicitat i comercialisme literari (que denuncià en La littérature à l’estomac, 1950). El seu estil rigorós s’expressa en una llengua alhora clàssica i misteriosa que explora un simbolisme estrany, proper al surrealisme.
Conreà la novel·la: Au château d’Argol (1938), Un beau ténébreux (1945); Le rivage des Syrtes (1951, premi Goncourt, que refusà), Un balcon en forêt (1958) i Les eaux étroites (1976); el conte, el teatre, la poesia: Liberté grande (1947), La terre habitable (1951), i també l’assaig literari: André Breton (1948), Préférences (1961), Lettrines (1967 i 1974), En lisant, en écrivant (1981) i La forme d’une ville (1985).