Estudià interpretació i direcció a l’Institut del Teatre de Barcelona (1947) i es dedicà professionalment al teatre com a actor, escenògraf, director i autor (Ella, 1951; La cáscara de la nuez, 1956; La sal, 1968) en diverses companyies. També feu de guionista a Radio España de Barcelona (1947-53), i es dedicà a la pintura i la poesia (El poema nuevo, 1953). Entrà al món del cinema a través del Cineclub Monterols. A Madrid col·laborà amb la productora Ariel, per a la qual dirigí algunes escenes addicionals de Los jueves, milagro (1957), de Lluís G. Berlanga, i amb la productora Procusa. El 1957 dirigí el seu primer film, el curt El don del mar, i anà a estudiar al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma. Ajudant de direcció en produccions de Riccardo Freda (Agguato a Tangeri, 1957), José Luis Sáenz de Heredia (Diez fusiles esperan, 1959) i Sergio Leone (Il colosso di Rodi, 1961), com a director de la segona unitat participà en Goliath contro i giganti (1961), de Guido Malatesta. Combinà aquestes tasques amb la realització de curts documentals com ara Costa Brava 59 (1958); Barcelona, vieja amiga (1961), i Ocharcoaga (1961).
La seva obra, d’un valor desigual, comprèn els llargmetratges Noche de verano (1963), molt influït per Antonioni; El espontáneo (1964); Acteón (1965), proper als postulats de l’Escola de Barcelona i presentat al Festival de Moscou; Una historia de amor (1966); Tuset Street (1968), que abandonà per discrepàncies amb l’actriu i coproductora Sara Montiel, i que acabà Lluís Marquina, i La cena (Historia de una chica sola) (1969), produccions rodades a Barcelona. Instal·lat a Madrid, rodà Chicas de club (Cántico) (1969), els films de terror Ceremonia sangrienta (1972) i No debe profanarse el sueño de los muertos (1974), premiat al Festival de Sitges, i el policíac Pena de muerte (1973). Amb la comèdia El secreto inconfesable de un chico bien (1975), inicià la seva col·laboració amb el productor José Frade, que tingué el seu èxit més destacat amb La trastienda (1975), denúncia de l’Opus Dei que inclogué, per primer cop en el cinema espanyol, un nu femení integral (María José Cantudo). Seguiren La siesta (1976); Cartas de amor de una monja (1978); l’infantil El timbaler del Bruc (1981); Coto de caza (1983); Muñecas de trapo (1984); el film parcialment autobiogràfic El extranger-oh! de la calle Cruz del Sur (1986); La punyalada (1989), adaptació de l’obra de Marià Vayreda, premi de cinematografia de la Generalitat de Catalunya, i del qual Televisió de Catalunya feu una minisèrie de tres capítols el 1991, i Tiempos mejores (1994), homenatge al teatre El Molino de Barcelona. Autor dels llibres El actor y el cine (1962), Cántico a unas chicas de club (1975), Fellini desde Barcelona (1985) i de les memòries Confidencias de un director de cine descatalogado (2014), ocupà càrrecs directius a la Federació Europea de Realitzadors de l’Audiovisual (FERA), i coordinà el volum Cine europeo en Europa. Memoria del encuentro celebrado en Madrid de 26 a 31 de mayo de 1987 (1988).