La geografia física
El relleu i la geologia
El mont Athos
Dave Proffer (CC BY 2.0)
Grècia és un país muntanyós, amb una estructura geològica complexa que es reflecteix en una gran fragmentació del relleu, que és format per massissos i sistemes muntanyosos que tanquen nombroses conques interiors. Gairebé la meitat del territori és per damunt dels 500 m, bé que les muntanyes són relativament poc altes i cap dels cims no assoleix els 3.000 m (l’Olimp, l’altitud màxima del país, té 2.918 m). Hom pot distingir diverses regions: la septentrional, la central, la meridional i la insular.
La Grècia septentrional és formada per Macedònia, Tràcia i l’Epir. Macedònia, continuació de la Macedònia iugoslava, és la més important; s’estén a l’W del Nestos fins a les muntanyes del Pindos i constitueix una regió de relleu molt fragmentat, predominantment tabular i format per materials metamòrfics i cristal·lins, on abunden els escarpaments de falla i les conques d’enfonsament, algunes de les quals són ocupades per llacs. A l’E de Macedònia hi ha la Tràcia grega, que constitueix l’extrem nord-est del país: s’estén entre les valls del Nestos i de l’Hebros (Marica), que és fronterer amb Turquia, i és formada per una plana litoral sobre la qual s’aixequen els contraforts meridionals del Ròdope, que assoleixen altituds no superiors als 1.500 m i entre els quals s’obre el Nestos, que hi forma profundes gorges. L’W, on hi ha l’Epir, arran de la mar Jònica, és accidentat per les serralades dinàriques, que voregen aquesta mar en direcció NW-SE, de les quals destaca la del Pindos, la més important de Grècia; formades per materials calcaris, s’hi ha desenvolupat un relleu de tipus càrstic.
La Grècia central, formada per Tessàlia, Etòlia i Beòcia, és la continuació del mateix tipus de relleu que la resta del país (massissos, serralades, conques inferiors i petites planes). Participa també de les serralades dinàriques, però ací aquestes canvien de direcció i van d’W a E, la qual cosa determina la direcció de la xarxa fluvial de l’Akheloos. El relleu de Tessàlia és tabular, com el de Macedònia, ja que estructuralment forma part del N. És en aquesta regió on hi ha la plana més gran de Grècia, que s’estén a l’E del Pindos fins a les serralades orientals, on s’aixeca l’Olimp.
La península del Peloponès forma la Grècia meridional, que, bé que separada pel golf de Corint, morfològicament i geològicament és una continuació dels relleus calcaris dinàrics. Les muntanyes del Peloponès, entre les quals es destaquen el Párnōn i el Taíget, es ramifiquen cap al S i formen apèndixs peninsulars, entre els quals s’obren els golfs de Messènia, de Lacònia i de Nàuplia. L’istme de Corint, tallat pel canal del mateix nom, uneix el Peloponès a l’Àtica.
Santorini
Pedro Szekely (CC BY-SA 2.0)
La Grècia insular és formada per les illes jòniques (Corfú, Cefalònia, Zacint i Lèucada) i les de la mar Egea (les Espòrades, Creta i les Cíclades), aquestes últimes resultat de l’enfonsament d’un antic massís, del qual són vestigi, i hi són freqüents els moviments sísmics. El litoral grec, tant al continent com a les illes, es caracteritza per una costa extraordinàriament retallada. Fora de l’extrem nord-oest de Macedònia, no hi ha cap punt de Grècia distant de la costa més de 75 km. Hi són nombrosos els golfs profunds i les penínsules estretes i allargades, que cauen sobre la mar i formen alts promontoris.
El clima i la hidrografia
El clima és mediterrani, bé que degradat per diverses influències, com ara el relleu, la latitud i la presència de la mar. Té un estiu molt sec i una curta estació plujosa a l’hivern. Les temperatures mitjanes al mes de juliol són, al S, de 27 °C, i al N, de 25 °C, mentre que al mes de gener són de 10 °C i de 4 °C, respectivament, i la mitjana anual d’Atenes és de 17,9 °C. Les precipitacions són en general escasses; la regió més plujosa és l’occidental, principalment el sector muntanyós; així, Iōánnina assoleix els 1.000 mm anuals. Una característica de Grècia, principalment l’egea, són els vents, entre els quals hi ha l’etesi, fred i sec, que prové del N. La xarxa hidrogràfica de Grècia és poc important, si hom n’exclou els rius que procedeixen de Iugoslàvia i de Bulgària, que són l’Hebros (Marica), el Nestos, el Strymṓn (Struma) i l’Axiós (Vardar), els quals, al curs baix, drenen el NE del país. L’Axiós ha tingut un paper molt important, com a via de comunicació, en el decurs de la història.
La vegetació
La vegetació només té caràcter autènticament mediterrani en una gran part del Peloponès i de les illes i en una estreta banda del litoral central i septentrional, que només té entre 10 i 20 km d’amplada. A les terres meridionals, més calentes i seques, la clímax és una bosquina esclerofil·la (màquia d’Oleo-Ceratonion); més cap al nord i cap a l’interior la substitueix el bosc d’alzina i de garric arborescent (Quercion ilicis). La vegetació natural de les contrades interiors és un bosc submediterrani format principalment per arbres de fullatge caduc (roure martinenc, castanyer, etc.). Més amunt hi ha fagedes i avetoses i, finalment, pastures naturals. Una explotació mil·lenària ha provocat una gravíssima degradació de la vegetació i dels sòls, la qual ha conduït a l’expansió de diverses espècies de pins (a la terra baixa, pi blanc) i de timonedes espinescents, que reben el nom de frigana.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
Pesca d’esponges, activitat força desenvolupada a les illes gregues
© Corel Professional Photos
Els baixos rendiments, la producció típicament mediterrània, la pobresa dels sòls i la poca extensió de les terres conreades, les quals només cobreixen un 30% del total del territori, són els factors que expliquen la insuficiència de la producció agrària, als quals cal afegir una població rural i semiurbana encara elevada, i l’escassa disponibilitat d’aigua. L’estructura de la propietat, bàsicament minifundista, es palesa en un gran nombre de petites explotacions que són treballades per llurs propietaris, els quals sovint tenen diverses parcel·les disperses, cosa que comporta una subocupació notable. L’agricultura aportava, el 1995, el 14,2% del PIB i ocupava el 18,4% de la població activa. La part més gran de conreus són els cereals: blat, ordi, blat de moro. També són importants els conreus de vinya, oliveres i tabac. La primera es dona principalment al litoral del Peloponès, a les illes i, sobretot, a Macedònia. A part la producció de vi, és important la de raïm de taula, de panses (són famoses les de Corint), de les quals és un dels primers productors, i també de fruita seca (ametlles, festucs, avellanes, castanyes, nous, etc.). Quant a l’oli d’oliva, Grècia ocupa el tercer lloc de la producció mundial. La producció de tabac, concentrada a Macedònia, Etòlia i Tràcia, era el 1996 la desena del món. De menys relleu, i localitzats principalment al Peloponès i a Creta, són els conreus d’hortalisses, patates, llegums, cítrics, fruita fresca (pomes, peres, préssecs, albercocs i maduixes) i, com a plantes industrials, bleda-rave sucrera, llúpol, cotó i gira-sol. La cabanya ramadera és constituïda principalment per bestiar oví i cabrú, i conserva el règim de transhumància. De menys importància és la cria del bestiar boví i porcí i de l’aviram. Les pastures ocupen un 40% de la superfície del país. Malgrat la seva tradició marinera, la pesca hi té poca importància (una cinquena part procedeix, a mitges, de les aigües internes i de l’Atlàntic, on opera una petita flota); només cal assenyalar la pesca d’esponges, principalment a les illes.
La mineria i la indústria
La importància de la mineria és relativament petita. El 1995, la producció corresponia a l’1,2% del PIB. Els principals minerals extrets del país són la bauxita (jaciments d’Eleusis, Mandra, prop d’Atenes, desena producció mundial), ferro, crom, níquel (sisè productor), magnesita, zinc, plom i minerals no metàl·lics, com caolí, sal i marbre. Grècia és pobra en fonts d’energia. Destaquen els jaciments de lignit a Ptolemaís, a la Macedònia Occidental, i a Kýmē, a l’Eubea (sisena producció del món), el petroli, que, descobert el 1981 a l’illa tràcia de Tassos, no cobreix les necessitats del país, el gas natural a l’W del Peloponès i l’urani al N del país. Les centrals hidroelèctriques més importants són instal·lades als rius Árakhthos i Akhelōos, però la producció d’electricitat, inclosa la de les centrals tèrmiques, és insuficient i cal importar-ne. La indústria aportava el 1995 el 14% del PIB i ocupava el 13,6% de la població activa. Les branques més desenvolupades són l’alimentària (farina, olis, margarina, carn, sucre, vi, cervesa), la tèxtil (cotó, lli, fibres dures, llana, fibres sintètiques, confecció), la química (àcids, bases, adobs nitrogenats, fosfatats, fibres sintètiques) i de transformació metàl·lica (aparells de telecomunicacions, electrodomèstics, camions). Hi tenen també rellevància les refineries de petroli, les indústries del ciment, el calçat, la fusta, el paper i les metal·lúrgiques (ferro, acer, alúmina, alumini, plom, níquel). L’única àrea industrial d’una certa entitat és Atenes i la seva conurbació. En general, la indústria és poc desenvolupada, i hom pot detectar una davallada en el seu pes relatiu en el conjunt de l’economia entre la dècada dels seixanta (amb prop del 30% del producte interior brut) i el començament dels vuitanta, en què s’estancà en els nivells actuals. Aquesta pèrdua de pes relatiu de les manufactures no és només resultat del notable creixement dels serveis, que han absorbit una gran part dels recursos i els capitals, sinó també per les dificultats intrínseques i històriques d’expansió industrial, entre les quals hom assenyala la manca d’una tradició industrial (des de la mà d’obra i tècnics fins a la de capital), l’existència d’un mercat nacional reduït i la manca de fonts d’energia. L’ingrés a la CEE el 1981 no contribuí a enfortir el sector.
Els serveis, el comerç exterior i les comunicacions
El canal de Corint
Guillén Pérez (CC BY-ND 2.0)
El sector dels serveis, que aporta més de la meitat del PIB i ocupa més del 40% de la població activa, és actualment dominat pel turisme, recurs primordial del país que eixuga en part el dèficit crònic de les balances de béns i serveis i del comerç exterior. El sector turístic, que té com a principals atractius el patrimoni històric i arqueològic, el clima assolellat i el mar, ha augmentat en relativament poc temps (d’un milió de turistes el 1968 passà a 11,2 el 1994). Els llocs més visitats són l’Àtica, Atenes, Corint, Delfos i les illes de la mar Egea, especialment Rodes i Creta. El nombre més elevat de turistes provenen de la Gran Bretanya i d’Alemanya. Pel que fa als ingressos procedents de la marina mercant, augmentaren considerablement quan, en 1959-60, molts vaixells que abans operaven sota altres banderes passaren a la bandera grega. Així, la marina mercant d’aquest país esdevingué la més important del món. Actualment ocupa un dels primers llocs mundials tant pel nombre de petroliers com pel tonatge global de registre, bé que força armadors continuen abanderant vaixells sota pavellons estrangers. El govern, per la seva banda, obté substanciosos beneficis en forma de permisos, tarifes, etc. Fins els anys setanta, foren també importants les trameses de divises per part dels treballadors grecs a l’estranger. El comerç exterior presenta un dèficit molt elevat i crònic (39,8% el 1995). Grècia exporta sobretot productes tèxtils i alimentaris, que representen més del 50% del valor total de les vendes. Menys rellevants, però també notables, són els productes derivats del petroli. Els principals compradors són Alemanya (30%), els EUA (17%) i altres estats de la Unió Europea. Grècia importa sobretot maquinària (32,5%), aliments (14%), productes químics (8,8%) i petroli (5,1%). Els proveïdors són majoritàriament els estats de la Unió Europea, dels quals destaca, amb diferència, Alemanya (27,7%). Els transports terrestres són poc desenvolupats: hi ha un total de 2.474 km de vies fèrries (1994), però només una part de la xarxa té l’ample de via internacional i és electrificada. El 1996 hom posà en marxa un programa per a la millora del ferrocarril, especialment la línia Atenes-Tessalònica. La xarxa de carreteres, que s’ha incrementat considerablement des dels anys vuitanta, comprèn 116.440 km, la gran majoria asfaltades. En canvi, la infraestructura per al transport marítim és ben desenvolupada. Els ports principals són el Pireu (port d’Atenes, cinquè port de passatge del món), Eleusis (primer port de càrrega), Càndia i Tessalònica. Té una gran importància el canal de Corint, construït el 1893, de 6 km de llarg, i que n’estalvia 325 de volta al Peloponès per comunicar la mar Jònica amb l’Egea. L’intens desenvolupament del turisme ha comportat un correlatiu increment de l’aviació civil. El 1995 hi havia nou aeroports internacionals, entre els quals hi havia el d’Hellēnikón (Atenes), que sobresurt per la capacitat i el volum de tràfic, i 24 per a vols interiors. La companyia Olympic Airways (Olimbiakí Aeroporía) fou parcialment privatitzada el 1990. Amb una renda de 8.210 $ per habitant (1995), Grècia se situa entre els estats més pobres de la Unió Europea. Després de la reconstrucció del país arran de la Segona Guerra Mundial i els enfrontaments subsegüents (1945-49), l’economia grega ha patit una sèrie de perjudicis que han dificultat la modernització i el desenvolupament del país. Entre aquests impediments cal esmentar en primer lloc el dèficit persistent en les balances comercial i de pagaments, una inflació elevada i un sector públic sobredimensionat i poc eficient. L’ingrés de Grècia a la CEE el 1981, bé que contribuí a un creixement sostingut del PNB gràcies a les ajudes i a la millora de la infraestructura d’alguns sectors, no serví per a reduir el deute extern, fet que n’impedí la incorporació a la moneda única europea el 1999.
La geografia humana
L’Acròpolis d’Atenes
brando (CC BY 2.0)
La població grega, que supera els 10 milions d’habitants, té una densitat de 80 h/km2, superior a la mitjana d’Europa, però que no és especialment alta entre els estats que formen el litoral nord del mediterrani. El creixement de la població a Grècia ha estat molt ràpid, i ha tingut lloc durant el segle XX: cap al 1900 només tenia uns 2,5 milions d’habitants, que l’any 1920 s’havien duplicat. Aquest increment fou afavorit per l’arribada de més d’un milió de grecs repatriats després de la guerra amb Turquia, el 1923, bé que hagueren d’abandonar Grècia uns 600.000 musulmans, la qual cosa compensà aquest augment addicional. La causa més important d’increment fou l’elevat índex de natalitat, que compensà, a més, la forta emigració (Grècia en fou un dels primers focus), de bon principi dirigida als EUA i, els darrers anys, a la RFA. Això no obstant, l’índex de creixement demogràfic és en retrocés (7‰ anual en 1963-70, 3,8‰ el 1984 i 0,1‰ el 1996), ja que la natalitat és en minva constant (16‰ el 1971, 12,7‰ el 1984 i 9,7‰ el 1996). La població és força desigualment repartida. Les àrees més poblades són l’illa de Corfú, amb 168 h/km2, i les ciutats d’Atenes i de Tessalònica, on les aglomeracions urbanes concentren el 40% de la població total del país. La població rural (34,3%) és inferior en nombre a la urbana, però aquesta habita en ciutats petites, la majoria de les quals no arriben a 50.000 h. Grècia presenta una gran uniformitat ètnica, ja que el 94,9% de la població és grega, mentre que la resta és formada principalment per macedonis (1,5%), turcs (0,6%) i albanesos (0,6%). La llengua oficial és el grec.
La societat
Monestir d’Agios Triadas, als Meteors, Tessàlia
Danel Solabarrieta (CC BY-SA 2.0)
És un estat cristià, i l’Església ortodoxa hi és oficial. Jurídicament autocèfala (sota la primacia honorífica del patriarca de Constantinoble), l’Església de Grècia té com a cap l’arquebisbe d’Atenes. Les altres seus (les principals són el Pireu i Tessalònica) són de dues categories: metròpolis i eparquies. Algunes d’aquestes seus depenen directament del patriarcat de Constantinoble. L’Església de Grècia és governada pel Sant Sínode, presidit per l’arquebisbe d’Atenes i format per tots els metropolites. Un sínode més reduït, de vuit membres, anomenat sínode permanent, forma un consell de l’arquebisbe en el govern ordinari. Entre les principals institucions pastorals cal esmentar Apostolikí Diakonia, oficial, i, entre els moviments de renovació, especialment catequètica i litúrgica, el grup Zoí, amb les seves diverses branques. Els catòlics, de ritu llatí (uns 51.550 el 1996), estan agrupats en quatre diòcesis. Un grup reduït de catòlics constitueixen un exarcat de ritu bizantí. Hi ha encara altres grups religiosos: armenis, protestants, etc.
L’ensenyament a Grècia, gratuït en tots els nivells i obligatori entre sis i quinze anys, és dividit en tres fases: ensenyament primari, ensenyament secundari, dividit en dos períodes de tres anys, el segon dels quals diferencia ja entre els estudis de lletres i de ciències, i ensenyament universitari, amb un total de nou universitats (a Atenes, Tessalònica, Iōánnina, Càndia, Réthymnon i Patres).
La constitució, en vigor des del 1975, defineix Grècia com una república unitària, representada per un president i governada per un primer ministre, que, en unió amb els membres del parlament, és elegit per sufragi universal. A ell corresponen les funcions pròpies de cap del govern, i també la designació dels membres del gabinet ministerial. El parlament és compost per 300 diputats, que són elegits cada quatre anys. El president de la república, elegit cada cinc anys pel parlament, és, des de l’esmena constitucional del 1985, una figura purament cerimonial. La regió cenobítica de l’Athos disposa de govern propi, bé que manté un representant de la nació que resideix a la capital (Karyaí). Els partits polítics més importants són el de la Nova Democràcia i el Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), ambdós fundats el 1974. Grècia és membre de l’ONU, de l’OTAN, de l’OCDE, de la Unió Europea, de l’OSCE, de la Unió Europea Occidental i del Consell d’Europa.
La història
Els inicis
Els vestigis més antics trobats fins ara en territori grec pertanyen al Paleolític mitjà, amb restes de l’home de Neandertal, a Petralona (Tessalònica), i al Paleolític superior, també a la part nord del país. Indicis lítics que semblen correspondre al Mesolític són força estesos. La neolitització fou precoç, tal com correspon a un territori proper al nucli originari del Pròxim Orient. Hi ha troballes corresponents al Neolític preceràmic datades al sisè mil·lenni aC a Nea Nicodèmia (Macedònia) i a Sesklo (Tessàlia). Després d’una fase anomenada protoceràmica, representada al mateix jaciment de Sesklo i en altres, la plena neolitització correspon a les cultures de Sesklo (segona meitat del sisè mil·lenni) i de Dimini (dins el cinquè mil·lenni i entrant en el quart), ambdues amb ceràmica pintada. Al costat d’aquestes civilitzacions agropecuàries de la zona continental, hom troba paral·lelament el Neolític a Creta (especialment als nivells profunds de Cnossos) i en altres illes, on hi ha representades les primeres fases de la cultura de les Cíclades, dita cultura ciclàdica. Els prehistoriadors han organitzat una seqüència múltiple, que correspon al continent (hel·làdic), a Creta (minoic) i a les illes (ciclàdic), amb cronologies independents, però que es relacionen a partir del Calcolític (o Eneolític) i de l’edat del bronze. Cadascuna d’aquestes tres sèries és dividida en tres períodes bàsics: antic, mitjà i recent. El procés essencial d’aquestes èpoques és marcat per l’entrada de l’ús dels metalls (coure i bronze), per les transformacions socials i, a Creta, per l’inici de la cultura urbana, molt més desenvolupada (minoica). Les relacions comercials intenses començaren a les Cíclades (obsidiana, marbre, etc.), passaren després a Creta i finalment se centraren a la península durant la civilització micènica. Aquesta cultura fou capital com a base del futur món grec, fins al punt que la llengua ja era grec primitiu, com demostra el desxiframent de l’escriptura lineal B. L’origen dels micènics anà lligat a les invasions de grups indoeuropeus durant els primers segles del segon mil·lenni aC. Aquests pobles, procedents del nord, anaren infiltrant-se fins a cobrir gairebé tota la península i donaren lloc als pobles que en la tradició clàssica foren anomenats aqueus, enfront dels més antics, dits pelàsgics pels mateixos grecs dels segles VI-IV aC. Les invasions micèniques arribaren fins en alguna de les illes, com Creta, vers els segles XV-XIV aC i provocaren la darrera fase minoica. Els micènics o aqueus, coneguts per les restes de llurs ciutats (Micenes, Pilos, Tirint i fins la mateixa Atenes), foren els protagonistes de l’expedició contra Troia (guerra de Troia).
L’època arcaica
La desintegració i la caiguda definitiva del poder micènic fou obra, sembla, de gent rude provinent del NW de la península Balcànica, que provocà la partença cap al sud de les poblacions establertes al nord de Grècia, les quals, per part seva, en desplaçaren d’altres. Els grecs designaren aquests amplis i successius moviments de pobles (1100-800 aC) amb el nom d’invasió tessàlica, beòcia i dòrica. La més important fou la dòrica. Els doris travessaren el Peloponès i, ajudats per les armes de ferro, desposseïren els micènics, en destruïren les fortificacions i els obligaren a fer-se a la mar o a fugir a les muntanyes. Per aquest motiu es produí un moviment colonitzador cap a Orient que determinà la formació de poblacions gregues a les illes de l’Egea i a la costa occidental de l’Àsia Menor. A partir de l’any 800 aC, després d’un període de recuperació dels efectes de les invasions, es produí un fenomen molt important per a la història grega: el naixement de la ciutat estat (πόλις). Els inicis daten dels últims temps de l’època micènica, quan, potser per raons de seguretat, els habitants d’una regió deixaren llurs viles i es refugiaren a les fortaleses veïnes. A l’Àtica, originàriament, aquestes viles eren independents, i fou només quan els senyors de l’Acròpolis obtingueren una certa preeminència que fusionaren llurs governs en un govern únic, centralitzat a Atenes. Els ciutadans podien exercitar-hi de tant en tant llurs drets polítics, i l’estat els protegia en temps de perill permetent-los de refugiar-se dins les muralles. Moltes ciutats estat es desenvoluparen en línies més o menys semblants; d’altres, com les de Beòcia, no s’unificaren completament fins que Tebes ostentà el lideratge (369-362 aC). Al Peloponès, Esparta dominà sempre les altres ciutats i no els concedí drets de ciutadania. En aquesta època foren experimentats també nous mètodes de govern. A Atenes es passà de la monarquia a l’oligarquia, i després de l’intent de Ciló d’establir la tirania (630 aC) foren conferits plens poders a Soló per a introduir reformes socials de línies democràtiques (594 aC). Del 561 al 528 aC governà el tirà Pisístrat, promotor d’una intensa activitat constructiva i artística, fins que l’any 507 aC les reformes de Clístenes introduïren una constitució democràtica on l’assemblea de ciutadans tenia el poder sobirà. Els altres estats, després d’experiències semblants, arribaren també a formes democràtiques de govern, llevat d’Esparta, que conservà el seu peculiar sistema de dos reis i una constitució basada en un codi militar rígid, atribuït al llegendari Licurg. Les ciutats estat eren totes independents: es declaraven mútuament la guerra i la pau, intercanviaven ambaixadors i pactaven tractats i aliances. L’esclavitud fou una institució comuna a totes les ciutats, malgrat llur caràcter democràtic. Els esclaus s’ocupaven en treballs domèstics, en l’agricultura, en la indústria i en els serveis públics, com a constructors de camins, escrivans i policies. Hom ha valorat el nombre d’esclaus de maneres diverses i ha arribat a dir que al segle V aC, Atenes posseïa més esclaus que homes lliures. Alhora que les primeres experiències de canvis polítics, s’iniciaren les empreses comercials. El comerç es desenvolupà més aviat i més intensament a les ciutats jòniques de l’Àsia Menor, poblada, segons la tradició, pels grecs de l’Àtica a l’època de les invasions dòriques. Milet, la ciutat més important, obrí el comerç amb la mar Negra, i Focea i Samos l’establiren amb la Mediterrània occidental. El gran moviment de colonització es produí entre el 770 i el 560 aC. D’altres motius intervingueren també en la fundació de colònies. Grups de ciutadans descontents de llur situació, especialment als estats on una repartició defectuosa de la terra no arribava a cobrir-los les necessitats, o simplement impulsats per un esperit d’aventura, cercaren fortuna a l’altra banda de la mar. Les colònies així fundades, bé que independents, restaren estretament lligades a la ciutat mare. Al final del segle VI aC es produí un fet que exercí una profunda influència en la història de Grècia. La relació de les ciutats gregues de l’Àsia Menor amb els veïns havia estat bona mentre restaren sota el control de l’estat de Lídia. Però quan els lidis caigueren sota el domini persa (546 aC), les ciutats jòniques passaren a formar part del seu imperi. L’any 499 aC aquestes ciutats es revoltaren, i llur revolta repercutí sobre Atenes, que les havia ajudades. Darios, el rei persa, envià una flota per castigar-la. Els perses desembarcaren a la rada de Marató, però un petit grup d’atenesos aconseguí de repel·lir-los. Deu anys més tard, Xerxes hi envià una altra expedició, per terra, a través de Macedònia. Un cos reduït d’espartans fracassà en l’intent d’aturar-los (Termòpiles), i els perses entraren a l’Àtica. Assaltaren Atenes i destruïren tots els edificis de l’Acròpolis. Però l’esquadra grega, formada en gran part per naus ateneses, derrotà una esquadra persa a la badia de Salamina. L’any següent un exèrcit grec confederat desfeu les tropes perses a la ciutat de Platea. L’amenaça persa restà allunyada definitivament amb aquestes victòries, i durant aquest temps les ciutats gregues més importants (Atenes, Esparta, Tebes, Argos i Corint) adquiriren la personalitat que determinà l’estructura de Grècia als segles següents.
L’època clàssica
Mapa de la Grècia clàssica
© fototeca.cat
El prestigi adquirit per Atenes en la victòria sobre els perses feu possible que fundés una confederació marítima, que més tard es transformà en un imperi basat en la percepció de tributs. El tresor de la confederació, que hom guardava a l’illa de Delos, fou transportat a Atenes (454 aC) al·legant raons de seguretat, i fou utilitzat per a pagar una part del programa d’obres públiques de Pèricles, el nou líder de la democràcia. L’enduriment progressiu de la política d’Atenes envers els aliats provocà un sentiment d’hostilitat que feu decantar cap al costat d’Esparta moltes ciutats. El conflicte entre Esparta i Atenes, provocat per la rivalitat de llurs interessos i la contraposició de llurs ideals, no trigà a esclatar. L’any 431 aC començà la guerra del Peloponès, en la qual intervingueren gairebé totes les ciutats gregues. Durant bastant de temps la pugna es mantingué indecisa. La debilitat de la posició atenesa era que la seva alimentació depenia del blat, importat principalment de la zona que actualment és el sud de Rússia. La ruta de la mar Negra li era vital, i quan l’any 405 aC l’esquadra atenesa fou destruïda a Egospòtams, això significà la derrota del poder atenès. Els espartans havien reeixit a construir una flota amb l’ajuda de Pèrsia i trobaren en Lisandre l’almirall que els calia. L’any següent Atenes fou assetjada i obligada a retre’s per la fam. Malgrat el predomini que Esparta aconseguí amb aquesta acció, Atenes, anys més tard, recuperà una part del seu imperi, i el 371 aC ambdues ciutats es reconegueren mútuament un lloc de preeminència, Atenes en la mar i Esparta en terra. D’altres forces estaven a punt de néixer en el món grec. Tebes tingué un curt període de predomini, però les rivalitats entre les ciutats eren molt intenses i llur sistema democràtic havia degenerat.
L’època hel·lenística
Enmig de la confusió s’alçà ben aviat el poder de Macedònia. Aquest estat no havia intervingut gairebé gens en els afers grecs i havia restat endarrerit respecte al sud de Grècia, però a mitjan segle IV aC la Macedònia regida per Filip II gaudia de clars avantatges. No estava exhausta per llargues guerres i posseïa recursos naturals de cereals, or i fusta. Filip II eixamplà amb aliances el seu estat fins a Tessàlia, i les dissensions entre les ciutats del sud li oferiren moltes ocasions d’intervenir-hi. La batalla de Queronea (338 aC) li permeté d’annexar-se Atenes i Tebes. L’any següent totes les ciutats, llevat d’Esparta, acudiren al congrés panhel·lènic que Filip II convocà a Corint. El seu fill, Alexandre, portà a terme el projecte, tan anhelat, d’envair Pèrsia. La marxa victoriosa cap a Egipte i després, a través de Pèrsia, fins a l’Índia ha estat convertida en llegenda. Però mentre es trobava en plena obra d’organització i planejava noves conquestes, Alexandre morí a Babilònia (323 aC). El gran imperi que havia creat s’esfondrà, però la cultura grega que havia difós fou el factor determinant d’una nova època en la història d’aquests països. Diversos estats nasqueren sobre les ruïnes de l’imperi d’Alexandre. Els seus generals se’ls repartiren i hi fundaren dinasties. Els descendents de Ptolemeu governaren Egipte, els selèucides Síria, i uns altres estats més petits sorgiren de l’Àsia Menor. Macedònia continuà essent un regne poderós al nord de Grècia, però no pas amb la força suficient per a dominar el món, i les ciutats gregues del sud aconseguiren d’independitzar-se i formar lligues amb l’objectiu d’oposar-se a Macedònia. Durant el segle III aC l’agrupament de les ciutats etòlies i la lliga Aquea tingueren un paper important. Durant la segona guerra púnica, Filip V de Macedònia s’alià amb Anníbal (215 aC), i, per atacar-lo, els romans afavoriren l’aliança d’etolis i d’espartans. D’aquesta manera els romans, que anys abans havien rebut l’agraïment de la lliga Etòlia i de la lliga Aquea perquè havien netejat la mar de pirates, posaren un peu ferm a Grècia. Quan Filip V fou derrotat (197 aC), el cònsol Flamini proclamà Roma “protectora de les llibertats gregues”. Amb la derrota de Perseu, fill de Filip, en la batalla de Pidna (168 aC), es dissolgué definitivament l’imperi macedoni, i l’any 148 aC els romans feren de Macedònia una província romana. Més tard suprimiren la lliga Aquea, i Grècia fou afegida a l’imperi Romà com una dependència de Macedònia (146 aC), bé que Esparta i Atenes gaudiren de privilegis especials. La calma de la nova província romana es pertorbà quan, l’any 88 aC, Atenes i altres ciutats s’aliaren amb Mitridates, rei del Pont, a l’Àsia Menor, que estava en conflicte amb Roma. Per la seva participació en la guerra, Atenes fou saquejada pel general romà Sul·la i foren destruïdes les muralles del Pireu. Durant els últims decennis de la república, els esdeveniments de la política romana afectaren també Grècia. Les guerres entre Pompeu i Cèsar i entre Octavi i Marc Antoni tingueren per escenari el territori grec, i el geògraf Estrabó, que visità Grècia dos anys més tard de la batalla d’Actium (31 aC), ha deixat una malenconiosa descripció dels efectes de les guerres civils sobre el país. August separà Grècia de Macedònia i la inclogué a la província d’Acaia, amb Corint per capital. A partir d’aquell moment la importància de Grècia es reduí a l’atractiu despertat per la seva cultura, que exercí una profunda influència sobre el pensament i la literatura dels romans.
Èpoques bizantina i medieval
Grècia era sota el domini de l’imperi Romà quan l’emperador Constantí I fundà la ciutat de Constantinoble (330). Per la divisió de Teodosi (395), restà dins l’imperi d’Orient i, per tant, sotmesa a Arcadi i els seus successors. Sofrí les invasions dels visigots d’Alaric (395-397), que la recorregueren fins al Peloponès i destruïren diverses ciutats, i dels ostrogots de Teodoric, que arribaren gairebé fins a Tessalònica abans de desaparèixer cap a Occident. Caigut l’imperi d’Occident (476), el d’Orient fou dividit en dues prefectures: Grècia pertanyia a la d’Illyricum. Estigué lligada a totes les vicissituds de Bizanci: crisis, revoltes, lluites religioses, etc. En temps de Justinià I, els huns entraren a Grècia i arribaren fins a Corint (540), mentre que els eslaus amenaçaven també Tessalònica (552) abans d’ocupar les terres de l’interior, on romangueren com a pastors; la població grega es concentrà a les ciutats i a la costa. Els àrabs atacaren Grècia per mar, fins que feren una pau (678); la península restà molt despoblada, bé que esdevingué hel·lenitzada per una revaloració dels antics costums i tradicions culturals. La revolta iconoclasta trobà en els grecs uns defensors aferrissats de les imatges (727). Els eslaus es revoltaren al Peloponès (807), però a l’últim foren sotmesos. Creta fou presa pels àrabs (826), que continuaren cap a la mar Egea, Nicèfor Focas reconquerí l’illa (961). Els búlgars, veïns i enemics de Bizanci, també entraren a Grècia i la recorregueren fins al sud, des del 977; a les Termòpiles, l’emperador Basili II els derrotà (996) i reprengué Atenes. Després d’un període anàrquic (1057-81), arribaren a Grècia els normands. Boemond I d’Antioquia desembarcà a l’Epir (1081) i no es detingué fins a Làrissa, des d’on es retirà. Organitzà una croada contra els grecs i fou derrotat a Valona (1107). La flota de Roger II de Sicília saquejà l’Eubea i les ciutats de Tebes i de Corint (1146-47); l’emperador Isaac II Àngel hagué d’expulsar els normands de Tessalònica (1186). Constituït l’imperi Llatí després de la presa de Constantinoble pels venecians (1204), el territori grec restà fraccionat en petits dominis: el regne de Tessalònica, al nord, que tenia Bonifaci de Monferrato, el qual travessà el país fins al Peloponès i fundà la senyoria de Negrepont i d’altres, després de vèncer la resistència bizantina; el ducat d’Atenes, que pertanyia a la família borgonyona de La Roche; el principat d’Acaia o Morea, que era dels Villehardouin; i els venecians, que ocuparen Modó i Coró al Peloponès, Creta, Eubea i altres illes. Restaven dos nuclis grecs (l’un a Nicea i l’altre a l’Epir), que esperaven el restabliment de l’antic imperi. El dèspota de l’Epir Teodor Ducas-Àngel prengué Tessalònica (1222) i es coronà emperador, però, combatut pels búlgars, hi hagué de renunciar (1230). El seu fill Joan Àngel es feu vassall de Nicea (1242). Joan III Ducas Vatatzes, titulat emperador de Nicea, atacà Creta i prengué Tessalònica (1246). Miquel VIII Paleòleg conquerí Constantinoble i restaurà l’imperi grec (1261), que dominà el despotat de l’Epir, Tessalònica i la Gran Valàquia (Tessàlia, Lòcida i Ftiòtida). Lluità contra els venecians a Eubea. Al principat d’Acaia, vacant per la mort de Guillem II (1278), topà amb les pretensions de Carles I, rei de Nàpols, que al·legava uns drets per raons familiars. El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers (almogàver). Un dels caps, Ferran Ximenis d’Arenós, passà al servei del duc franc d’Atenes Guiu II (1302-05). Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabala) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica). Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a la Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una república militar governada per un quadrumvirat. Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els de l’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries. La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix: ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes). D’acord amb Frederic II de Sicília, el titular del ducat català restà vinculat a la seva família reial; foren, successivament, els seus fills Manfred I (1312-17) i Guillem II (1317-38) els qui governaren per mitjà de vicaris generals, el més famós dels quals fou Alfons Frederic d’Aragó, fill natural del rei sicilià, que, com a senyor d’una part del Negrepont, pogué actuar com a mitjancer entre catalans i venecians i obtenir una treva (1319). En extingir-se la dinastia dels Àngel, conquerí el sud de Tessàlia i creà el ducat català de Neopàtria (1319), unit al d’Atenes, dependent de Sicília i sota l’autoritat, en darrer terme, dels reis de Catalunya-Aragó. La ciutat més important fou Tebes. Ferran de Mallorca, pel seu matrimoni amb Isabel de Sabran, hereva de Morea, pretengué el principat (1314): emprengué la conquesta i ocupà Clarença, però morí en la batalla de la Manolada (1316). El seu fill, Jaume II de Mallorca, en conservà els drets, juntament amb els que heretà de Matilde d’Hainaut (1331), i en fou proclamat príncep (1334), però no hi tingué mai el domini efectiu. Els papes havien excomunicat els catalans, i el fill de Gualter I d’Atenes, Gualter VI de Brienne, organitzà una croada, que fracassà, perquè els venecians no hi col·laboraren (1330); ajudat per França i Nàpols, fracassà igualment sota l’Acròpolis d’Atenes (1335). Els serbis i els albanesos ocuparen una part de la Tessàlia (1337). Salònica es constituí república independent; després de llargues revoltes internes, Joan Cantacuzè hi posà la pau (1342-49). Els catalans participaren, amb els venecians d’Eubea, en la guerra contra Gènova (1350-52). Els ducats, que heretaren successivament Joan I, marquès de Randazzo (1338-48), i el seu fill Frederic I (1348-55), en morir aquest passaren al seu cosí Frederic III de Sicília, el qual els cedí a la seva germana Elionor, reina de Catalunya-Aragó, bé que tot seguit revocà la donació (1358). Els vicaris governaren sovint per mitjà de lloctinents, els quals estigueren en lluita constant entre ells. Roger de Lloria, parent de l’almirall, i els seus mataren el lloctinent Pere de Pau i s’apoderaren del govern (1362). Contra els venecians d’Eubea, Roger s’alià amb el turc Murad I, que arribà fins a Atenes (1363). Derrotats els turcs en la batalla naval de Mègara pels barons d’Acaia i els cavallers de Sant Joan (1364), foren acollits a Tebes per Roger, el qual, però, acabà expulsant-los i feu treva amb els venecians. Fou reconegut com a vicari pel rei Frederic (1367).
Grècia abans de la caiguda de Constantinoble
© fototeca.cat
En morir ell (1370), seguí un període insegur. El comte de Conversano, Lluís d’Enghien, duc titular d’Atenes pels francs, envaí l’Àtica i ocupà la ciutat, exceptuada l’Acròpolis; els venecians negociaren la pau (1371). Mentrestant, els barons de Morea reconegueren com a princesa Joana I de Nàpols, a la qual havia cedit els drets el seu marit Jaume (IV) de Mallorca. L’any següent fou alçat l’interdicte papal sobre Sicília i els catalans de Grècia. Nerio Acciaiuoli, banquer florentí establert a Corint, conquerí Mègara, defensada per Lluís Frederic d’Aragó i el seu oncle Bonifaci (1374). Lluís, que era comte de Salona, fou nomenat vicari general (1375), i a la mort del rei Frederic fou impedida l’anarquia (1377). El comte de Conversano envaí novament els ducats i tornà a fracassar (1378-79). Les companyies navarreses, que servien Jaume dels Baus, emperador titular de Constantinoble, amb l’ajuda de Juan Fernández de Heredia, gran mestre de l’Hospital, intervingueren, ocuparen Tebes i s’escamparen per la Beòcia fins que foren deturades a Atenes, convertida en capital. El rei Pere III, que reclamava els drets de la seva difunta muller, uní els ducats a la corona i confirmà el vicari Lluís Frederic d’Aragó, pels anomenats capítols d’Atenes (1380). Afavorí la colonització albanesa de l’Àtica i la Beòcia. Acciaiuoli atacà novament, i després d’un setge de quinze mesos se li rendí Atenes amb l’Acròpolis (1388). El 1390 es reté el ducat de Neopàtria. Els reis conservaren només el títol ducal fins al segle XVII. Els Acciaiuoli tingueren el domini en nom de Venècia. Alguns catalans restaren a Grècia i ajudaren a la defensa de l’Acròpolis contra els turcs, que havien arribat a l’època de Baiazet I. Després del blocatge d’Atenes ocuparen el comtat de Salona i s’emportaren l’hereva, Maria Frederic d’Aragó, a Andrinòpolis (1394). Amb la invasió de Morea completaren l’ocupació del país. Llur cursa triomfal fou interrompuda pels mongols a l’Àsia, però més tard Murad II conquerí Tessalònica (1430). El domini de Morea restà consolidat després de vençuda una insurrecció dels albanesos que hi residien (1453). El català Joan Claver era encara virrei d’Alfons IV per Morea i l’Epir (1455). Mahomet II ocupà la Grècia central i el ducat d’Atenes d’una manera definitiva (1456) i sotmeté el despotat de Mistràs, a Morea, últim reducte de la cultura i de les tradicions hel·lèniques (1459). Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).
Grècia sota els turcs
Tot seguit els turcs expulsaren els venecians d’Eubea, de Lesbos i d’altres illes de l’Egea, i els deixaren reduïts a Creta. A poc a poc es preparà la revenja contra els turcs, que foren derrotats en la batalla de Lepant (1571). Feta la pau, Venècia conservà encara Creta i les illes Jòniques (1573). Grècia, dividida en districtes militars sota el domini turc, visqué molts anys en situació passiva, sofrint només les conseqüències de les lluites amb els venecians i de les crisis internes. Ibrahim I envaí Creta (1645) i els venecians devastaren el Peloponès i les illes, fins que Càndia capitulà (1669). Per la pau de Carlowitz (1699), els turcs hagueren de cedir a Venècia el Peloponès, que havien reconquerit, llevat de Corint; però Venècia el perdé novament per la pau de Passarowitz (1718). Durant la guerra russoturca, l’emperadriu Caterina II promogué un alçament dels grecs i una esquadra russa desembarcà, encara, al Peloponès (1770). L’alçament de Mesolóngion fou sufocat per les bandes d’immigrats albanesos, favorables als turcs; derrotats a Tripolitza, els russos es retiraren. Al congrés de Viena fou creada la república de les illes Jòniques. Els grecs de les regions de muntanya havien mantingut les tradicions, així com els mariners i els comerciants que pensaven renovar l’esperit hel·lènic. Les societats secretes prepararen, des del 1814, una revolta, seguint els principis de la Revolució Francesa. El projecte era d’alliberar Grècia i de formar un imperi que tindria la capital a Constantinoble. Amb la invasió de Moldàvia per Alexandre Ipsilantis i l’alçament dels grecs del Peloponès (1821) començà la guerra que havia de portar Grècia a la independència.
De la independència (1830) a la fi de la dictadura dels coronels (1974)
Mapa de la independència de Grècia
© fototeca.cat
Els grecs es llançaren a una lluita ferotge contra l’opressor, i als primers moments obtingueren èxits considerables, però la reorganització de l’esquadra turcoegípcia significà immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan, després de sis anys d’una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d’acudir en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l’esquadra turcoegípcia per l’aliada a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l’autonomia de Grècia (tractat d’Adrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres, 1830). L’estat grec, petit i pobre, regit per dinasties estrangeres i mediatitzat per la Gran Bretanya, maldà, això no obstant, per obtenir una ampliació del territori i arribà a la utopia de voler tornar a crear l’imperi Bizantí sota el poder dels grecs. Aquesta utopia, anomenada la Gran Idea, fou, durant tot el segle XIX, el gran eslògan ideològic i polític. Amb tot, Grècia aconseguí d’incorporar-se alguns territoris: les illes Jòniques (1863), Tessàlia (1881) i, el 1913, victoriosa en les dues guerres balcàniques, doblà el seu territori amb l’ocupació de l’Epir, Macedònia —amb Salònica—, Creta, Samos, Quios, Lesbos i Lemnos. Però l’enosi, o unió de tots els grecs, obligà a posposar el desenvolupament material del país, que arribà al segle XX amb estructures econòmiques i socials molt arcaiques. En esclatar la Primera Guerra Mundial, Grècia, dividida entre aliadòfils, dirigits pel primer ministre Venizelos, i germanòfils, encapçalats pel rei Constantí I (1913-17 i 1920-22), es proclamà neutral. La pressió de França i la Gran Bretanya i la possibilitat de nous guanys territorials a costa de Bulgària i de Turquia decidiren el plet a favor dels aliadòfils. El rei hagué de cedir la corona al seu fill Alexandre I (1917-20) i Grècia declarà la guerra als imperis centrals. Restablerta la pau, pels tractats de Neully i Sèvres (1919-20), Grècia obtingué dels búlgars la Tràcia occidental, i de Turquia la Tràcia oriental, llevat de Constantinoble i els voltants: Ténedos, Imbros i la regió d’Esmirna. Però els nacionalistes turcs de Mustafà Kemal rebutjaren el tractat de Sèvres, i Grècia declarà la guerra; fou derrotada, i per la pau de Lausana (1923) hagué de renunciar a tots aquells territoris i acceptar la repatriació de més d’un milió de refugiats, que agreujaren encara més la ja delicada situació econòmica grega. La inestabilitat política subsegüent conduí a la proclamació de la república, mitjançant un plebiscit (1924). El nou règim fou incapaç de resoldre satisfactòriament els vells problemes del país (reforma agrària, industrialització, reforma fiscal, etc.) i només aconseguí, gràcies a l’activitat de Venizelos, de millorar les relacions amb els estats veïns. El fracàs de la república permeté de restablir la monarquia: mitjançant un altre plebiscit, Jordi II, que ja havia regnat del 1922 al 1924, recuperà el tron (1935). Poc després, amb el pretext d’esvair un cop d’estat comunista, el general Metaxàs establí una dictadura d’inspiració feixista (“la tercera civilització”). Aquesta afinitat no impedí ni la fallida invasió italiana (octubre del 1940) ni la triomfant invasió alemanya (abril del 1941). El rei Jordi II s’exilià, i a les regions muntanyoses un comitè de resistència (EAM) organitzà un poderós i eficaç exèrcit d’alliberament, l’ELAS, de tendència comunista. Més tard, amb menys força, sorgí un altre moviment guerriller, l’EDES, monàrquic, que tingué l’ajut anglès. El 1944 es retiraren els alemanys, però la guerra prosseguí, i enfrontà l’esquerra antimonàrquica i les guerrilles de l’ELAS, sostingudes per Iugoslàvia i l’URSS, amb els monàrquics i les tropes britàniques, auxiliades pels EUA. La fi de l’ajut exterior i l’assassinat del dirigent, el general Markos, determinaren la derrota dels comunistes (1949). Grècia, com havia estat acordat a Jalta (1945), romangué dins l’àrea d’influència anglo-nord-americana, i el 1952 s’adherí a l’OTAN. Els anys següents la política grega, regida per Papagos i Karamanlís, fou dominada pel problema de Xipre. La revitalització dels partits de centre, dirigits per Papandreu, i d’esquerra, majoritaris en el parlament des del 1964, desplagué al rei Constantí II, i l’exèrcit, una part del qual amb l’ajut de la CIA, promogué un cop d’estat militar (21 d’abril de 1967) per tal d’impedir que se celebressin les eleccions previstes per al mes de maig. A conseqüència de la revolta, els partits polítics foren prohibits, els dirigents centristes i esquerrans, i també els principals intel·lectuals, foren empresonats i les garanties constitucionals foren suspeses. El règim dels coronels afrontà amb èxit el contracop del monarca (desembre del 1967), que hagué d’exiliar-se a Roma i perdé, posteriorment, la corona del país en ésser proclamada la república (juliol del 1973), de la qual l’excoronel Geòrgios Papadòpulos fou el primer president. Aquest fou deposat arran dels esdeveniments promoguts pels estudiants al Politècnic (novembre del 1973) i fou substituït per Fedon Gizikis. Amb tot, l’oposició interna i externa continuà, com també els problemes econòmics (inflació, cessació de les inversions estrangeres, etc.).
El restabliment de la democràcia (1974), l’ingrés a la Unió Europea (1981) i a l’euro (2001)
El mateix 1974, Grècia abandonà l’estructura militar de l’OTAN, després que Turquia ocupés el nord de Xipre, però s’hi reincorporà el 1980. El 1975 hom adoptà una nova constitució i, dos anys més tard, celebrà eleccions, que donaren novament el poder a la Nova Democràcia, que tanmateix perdé força al parlament respecte a les eleccions del 1974. K. Karamanlís fou elegit president de la república el 1980, i Geòrgios Rallis, de la Nova Democràcia, ocupà el càrrec de primer ministre. Grècia ingressà a la CEE l’any 1981. Dins d’aquest organisme cercà d’obtenir, en el terreny econòmic, un estatut especial a causa del seu subdesenvolupament, i en el terreny polític vetà l’ingrés de Turquia a la Comunitat arran del problema de Xipre i de les reclamacions de sobirania d’aquest país sobre algunes illes de la mar Egea. En les eleccions del 1981 i el 1985, el Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK) accedí al poder i el seu líder, Andreas Papandreu, ocupà el càrrec de primer ministre i dugué a terme una tímida socialització, i el 1983 signà un acord de cooperació econòmica i de defensa amb els EUA. El 1985 Khristos Sartzetakis esdevingué nou president de l’estat. Aquest mateix any, amb la renúncia de Grècia a reclamar els territoris del S d’Albània, la frontera entre ambdós països es reobrí per primer cop des del 1940. L’any 1986 Papandreu dugué a terme una reforma constitucional, durament contestada per l’oposició, que reduïa substancialment els poders del president. L’octubre del 1986, en les eleccions locals hom constatà una davallada del PASOK i un avenç dels comunistes i dels conservadors de Nova Democràcia. El 1987, amb l’aprovació d’una llei d’expropiació de les terres de l’Església, les relacions entre aquesta i el govern empitjoraren. El juliol del 1988, un grup terrorista palestí dugué a terme un atemptat al transbordador City of Poros, que causà onze morts. En política exterior, les relacions amb Turquia continuaren tenses a causa del conflicte xipriota, i de la reclamació turca de la sobirania sobre algunes illes de l’Egea, motius que condicionaren l’oposició grega a l’ingrés de Turquia a les Comunitats Europees. Respecte a aquest organisme, Grècia cercà d’obtenir un estatut especial a causa del seu subdesenvolupament i, en el terreny polític, mantingué una línia divergent a la dels altres membres en alguns aspectes. Pel que fa a les relacions amb els EUA, intensificà els seus lligams polítics i militars. Les relacions amb Albània milloraren substancialment i la frontera entre ambdós països, tancada des del 1940, fou reoberta l’any 1985, que Grècia anul·là formalment les seves reivindicacions sobre el sud d’Albània. La revelació d’un gran nombre d’escàndols protagonitzats pel PASOK afavorí la presa del poder pels liberals de la Nova Democràcia, després de tres eleccions celebrades des del juny del 1989 a l’abril del 1990, quan esdevingué cap del govern Konstandinos Mitsotakis, líder de la ND. Al maig següent era reelegit Karamanlís, de la dreta liberal, a la presidència de l’estat. El nou govern s’hagué d’enfrontar a una onada de vagues i de manifestacions amb motiu de l’intent de retallar el dèficit de la Seguretat Social. En els afers estrangers Grècia es decantà més decididament per Israel, mentre que la qüestió de les minories macedòniques i musulmanes refredava, encara més, les relacions gregues amb Iugoslàvia i Turquia. La caiguda i fragmentació de la Iugoslàvia socialista en nous estats introduí un element addicional de tensió quan Grècia, tement reivindicacions secessionistes a la regió de Macedònia, s’oposà amb grans mobilitzacions al reconeixement del nou estat sorgit de l’antiga república iugoslava del mateix nom, del qual n’exigí el canvi. Grècia acceptà provisionalment el d’Antiga República Iugoslava de Macedònia. Tanmateix, sotmeté el nou estat a un blocatge econòmic, raó per la qual fou denunciada (1994) davant del Tribunal Europeu de Justícia. La victòria del PASOK en les eleccions del 1993 convertí Andreas Papandreu novament en cap de govern a l’octubre. El març del 1995 Kostis Stefanòpulos, veterà polític de centredreta, succeí el dimissionari Karamanlís en la presidència de Grècia, amb el suport del PASOK i del grup nacionalista Primavera Política. El gener del 1996 Konstandinos Simitis (PASOK) substituí com a primer ministre Papandreu, que havia presentat la dimissió per malaltia. Papandreu morí el 23 de juny del mateix any, i Simitis fou escollit també líder del partit. El setembre del 1996 se celebraren eleccions anticipades i el PASOK tornà a guanyar-les, amb el 41,5% dels vots i 162 dels 300 escons del parlament. En l’àmbit internacional, el 1996 augmentaren les tensions amb Turquia per la frontera de la mar Egea i per Xipre. Un cop al poder, Simitis volgué donar un impuls a la modernització del país. Així, durant el 1997 reestructurà el caràcter de l’economia grega amb vista a la integració, l’any 2001, a la moneda única europea. Amb aquesta finalitat, privatitzà alguns sectors i devaluà la dracma per controlar la inflació i la balança de pagaments. En aquest sentit elaborà uns pressuposts d’austeritat i reducció de la despesa pública, excepte en la partida militar, que es mantenia elevada per la conflictiva situació amb Turquia, que ocupa el nord de l’illa de Xipre. Les mesures empreses per Simitis no aconseguiren satisfer els criteris de convergència per a l’accés a la moneda única europea i també feren davallar el suport dels seus electors, fet que comportà la victòria dels conservadors en les eleccions municipals del 1998 i les europees del juny del 1999. Els costs socials de les polítiques d’estabilitat, com també el ressò de la detenció d’Abdullah Öcalan, líder guerriller kurd, comportaren l’animadversió i el rebuig del poble grec. Al mateix temps, el bombardeig a l’antiga Iugoslàvia fou mal acollit a Grècia, d’una banda, a causa de les conseqüències que això comportà, com ara l’entrada de milers de refugiats, i de l’altra, per les afinitats religioses i polítiques amb Sèrbia. Les eleccions parlamentàries del 9 d’abril de 2000 tornaren a donar la victòria al PASOK i a Simitis, amb una majoria de 158 escons sobre 300 possibles, seguit de Nova Democràcia, formació conservadora que aconseguí 125 escons. Amb una renda per habitant situada al voltant del 60% de la mitjana de la Unió Europea i una taxa d’atur (8-10%) i una inflació (4% el 2003) considerablement més elevades, els primers anys del segle XXI el govern grec dugué a terme esforços considerables per a modernitzar la seva economia, malgrat que la reducció del pes del sector públic i de l’intervencionisme estatal trobà sempre una forta oposició popular. L’ampliació de la UE (maig del 2004) havia de comportar la disminució gradual dels subsidis europeus, dels quals Grècia era un dels primers receptors (prop del 3% del PIB l’any 2003), fons que, d’altra banda, contribuïen de manera determinant a eixugar un important dèficit públic. El gener del 2001, havent complert un any més tard els criteris de convergència, Grècia ingressà a la zona euro, i el 2002 la dracma fou substituïda per la moneda única europea. Els anys anteriors a la designació d’Atenes com a seu dels Jocs Olímpics del 2004, hom inicià una intensa millora i ampliació de les infraestructures. El cost d’aquest esdeveniment, d’altra banda, que s’acumulà en el deute els anys següents, fou un dels elements rellevants de la greu crisi que esclatà el 2010.
A banda de les qüestions econòmiques, Simitis hagué de fer front a l’alt nivell de corrupció de l’administració pública, al terrorisme del grup d’extrema esquerra 17 de novembre (alguns membres del qual foren jutjats el 2003), a les tensions amb l’Església ortodoxa, que tingueren un nou episodi l’any 2000 arran de la proposta d’eliminar l’adscripció religiosa del document d’identitat, i a les tensions al seu propi partit, que culminaren el febrer del 2004 amb la seva dimissió com a secretari general. El substituí en el càrrec Geòrgios Papandreu (fill de l’ex primer ministre Andreas Papandreu), el qual s’enfrontà al líder de Nova Democràcia, Kostas Karamanlís (nebot de l’antic president i també primer ministre Konstandinos Karamanlís), en les eleccions generals del març, en què els conservadors obtingueren una clara victòria, posant fi a més de deu anys de govern del PASOK. En política exterior continuaren les relacions, en general tenses, amb els estats veïns: pel que fa a Albània, el flux constant d’immigrants d’aquest país constituí un motiu de preocupació en amplis sectors, mentre que el contenciós sobre el nom de Macedònia continuà bloquejat. Quant a Turquia, bé que els conflictes de fons de l’Egeu i de Xipre continuaren sense avenços substancials (malgrat un inici de desbloqueig i les noves perspectives derivades de l’ingrés de Xipre a la UE el 2004), el clima entre ambdós països millorà clarament des del 1999, en què Grècia donà suport a l’ingrés de Turquia a la UE.
El març del 2005 Kàrolos Papúlias substituí Konstandinos Stefanos a la presidència. Els plans del govern de centredreta de reduir les prestacions socials per a acomplir el pacte d‘estabilitat de la Unió Europea, provocaren grans enfrontaments, com també els plans de reforma de l’ensenyament. Per tal de reforçar la seva posició davant la contestació social, Karamanlís convocà eleccions anticipades el setembre del 2007, que tornà a guanyar i que amb una majoria molt justa li permeteren tornar a governar en solitari.
En política internacional, el govern Karamanlís es negà a reconèixer l’autoproclamada independència de Kosovo el febrer del 2008 —postura que gaudia d’un suport àmpliament transversal— i continuaren els enfrontaments amb Macedònia per la denominació de l’antiga república iugoslava, fins al punt de vetar-ne l’entrada a l’OTAN.
La crisi del deute
La feblesa del govern s’accentuà per l’oposició frontal de l’esquerra a les reformes, a les retallades i a les privatitzacions, per l’esclat de la crisi financera mundial, per la mala gestió davant dels devastadors incendis de l’agost del 2007 i el 2009 i per diversos escàndols de corrupció. En un clima d’enorme crispació social, en les eleccions anticipades de l’octubre del 2009 el PASOK, liderat per Geòrgios Papandreu, obtingué majoria absoluta. Al desembre es feren públics informes que situaven Grècia al caire de la fallida. L’enorme deute acumulat, a més, havia estat ocultat, cosa que juntament amb l’elevadíssima evasió fiscal i la corrupció en l’administració pública agreujava encara més la situació.
Les dimensions del deute grec (d’uns 340.000 milions d’euros, equivalent a més del 115% del PIB a mitjan 2010 i un dèficit del 13,6%), d’altra banda, podien arribar a constituir una amenaça a l’estabilitat de la zona euro. El maig del 2010 el govern grec i les institucions financeres internacionals, conegudes informalment amb el nom de troica (FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea), aprovaren un pla de rescat de l’economia grega. Tot i la quantia sense precedents (110.000 milions d’euros a pagar del 2010 al 2012, 80.000 dels quals a càrrec dels socis de la zona euro i els 30.000 restants de l’FMI), el préstec comportava unes estrictes condicions: rebaixa del dèficit al 3% màxim permès el 2014, mitjançant un pla d’austeritat destinat a aconseguir l’estalvi de 30.000 milions, que sobretot afectà els ingressos de funcionaris i jubilats en prop d’un 16%, però també els del sector privat, amb una forta retallada dels sous més alts i de les pagues extraordinàries. El pla preveia, a més, endarrerir l’edat de jubilació, apujar l’IVA fins a un 23% i els impostos especials sobre determinats productes.
Les dràstiques mesures per a aconseguir aquests objectius trobaren una àmplia oposició popular vehiculada sobretot pels sindicats. El juliol de l’any següent (2011), s’aprovà un segon pla de rescat de 109.000 milions d’euros i el quitament del 20% del deute grec, que a l’octubre arribà al 50%. Davant la impopularitat de les retallades, Papandreu anuncià la convocatòria d’un referèndum per a la seva aprovació, retirat finalment a instàncies de la Unió Europea i dels mercats internacionals, que consideraven la consulta una amenaça de col·lapse sistèmic amb repercussions internacionals. Dies després de la dimissió de Papandreu (7 de novembre de 2011), es constituí un govern de concentració de transició encapçalat per Lukàs Papadimos. El condicionament a noves mesures d’austeritat suposà protestes violentes, però el nou tram del crèdit del segon rescat obtingué el vistiplau al març, després que el govern grec aconseguís la cancel·lació de la meitat del deute amb els creditors privats.
Al maig se celebraren eleccions generals, que calgué repetir al juny per la impossibilitat de formar govern. La conservadora Nova Democràcia aconseguí una feble majoria que li permeté formar govern amb el PASOK (tercer) i un partit menor, amb el conservador Andonis Samaràs com a primer ministre. La segona força fou Syriza, partit radical d’esquerres contrari al rescat i al pagament del deute. Emergí també amb força un partit d’extrema dreta, Alba Daurada. Al final del 2012 i principi del 2013 es convocaren vagues generals contra les retallades del govern. L’ascens de l’extrema dreta afegí més tensió a un escenari ja convuls per la crisi, amb enfrontaments amb l’extrema esquerra que se saldaren amb tres assassinats. El deteriorament de les condicions de vida, que tingué una de les mostres més dramàtiques en un atur rècord del 28% el febrer del 2014, repercutí en els resultats de les eleccions al Parlament Europeu del maig, en les quals Syriza quedà en primera posició i Alba Daurada en la tercera.
El fracàs del primer ministre Samaràs a imposar el seu candidat a la presidència l’abocà a convocar eleccions anticipades per al gener del 2015, en les quals Syriza hi aconseguí 149 escons, a dos de la majoria absoluta. A continuació se situà Nova Democràcia i en tercer lloc Alba Daurada. El líder de Syriza, Alexis Tsipras, esdevingué primer ministre d’un govern de coalició que incloïa també el partit Grecs Independents, un partit de dreta antirescat. El govern de Syriza provocà alarma a la Unió Europea i als mercats financers, atesos els pronunciaments d’aquesta formació contraris a retornar el deute i a aplicar més mesures d’austeritat. Finalment, però, el govern negocià amb la UE i els creditors unes noves condicions per a fer front al deute, el manteniment dels ajuts, les mesures d’austeritat i la continuació de Grècia dins l’euro. Acabada una pròrroga de quatre mesos del rescat (30 de juny), el 5 de juliol Tsipras sotmeté a referèndum la nova proposta de rescat internacional, que fou rebutjada. Aquest resultat fou el punt de partida d’una nova etapa de negociacions, i significà el relleu del polèmic ministre de Finances Iannis Varufakis.
El nou acord signat pel govern grec i els creditors intensificà les dissensions a l’interior de Syriza, les quals s’evidenciaren en els vots contraris en aprovar-se el pla al parlament (15 de juliol), que fou aprovat gràcies a l’oposició. Responent a la pèrdua de suport intern, el 20 d’agost Tsipras dimití i anuncià eleccions anticipades per al setembre. El resultat confirmà Syriza amb Tsipras al capdavant, malgrat l’escissió de l’ala esquerra del partit. Tsipras tornà a encapçalar un govern de coalició amb Grecs Independents. El mes següent començà a aplicar-se el tercer rescat, d’uns 86.000 milions d’euros, en canvi de noves retallades per a evitar la fallida i la sortida de Grècia de l’euro. El 20 d’agost de 2019 la Unió Europea declarà oficialment la fi del pla de rescat i la sortida de Grècia de la situació d’emergència imminent, l’assoliment d’una certa estabilitat i la recuperació d’un cert creixement. Tanmateix, després de deu anys del rescat més gran de la història, l’economia era una quarta part més petita, l’atur se situava entorn al 20% i, bé que el país tornava a accedir normalment als mercats financers internacionals, el retorn del deute (estimat al voltant del 180% del PIB) s’estimava en dècades, condicionat, per tant, al manteniment de l’austeritat.
A la greu situació econòmica s’hi afegí la crisi dels refugiats, quan centenars de milers de sirians abandonaren el seu país massivament fugint de la guerra civil. A aquest contingent, que arribà als màxims al final del 2015 i l’inici del 2016, se n’afegiren d’altres procedents bàsicament de l’Iraq i de l’Afganistan. Grècia, ruta de pas a través de la mar Egea i des de Turquia cap a l’Europa central i nord-occidental, visqué moments especialment difícils quan Macedònia bloquejà la frontera, on el camp de refugiats d’Idomeni arribà a concentrar fins a 15.000 persones. Des del març del 2016, el tractat entre Turquia i la Unió Europea comportà una minva considerable del flux de migrants, que cercaren una via alternativa per Líbia i la Mediterrània central. El juny del 2018 els governs de Grècia i de l’Antiga República Iugoslava de Macedònia signaren un acord sobre el nom oficial d’aquest país que posava fi a la disputa que esclatà en accedir aquest a la independència (1992). Tanmateix, la denominació final (Macedònia del Nord) despertà a Grècia un rebuig massiu (si no majoritari). A l’agost, les crítiques al govern per la gestió d’un devastador incendi a la rodalia d’Atenes en deterioraren encara més la imatge, que sofrí un nou cop quan Syriza perdé les eleccions al Parlament Europeu del 2019. Tsipras convocà aleshores eleccions generals anticipades, que el 7 de juliol de 2019 donaren una victòria per majoria absoluta (amb una abstenció inèdita en dècades del 43%) al centredreta de Nova Democràcia. El mateix mes el líder d’aquest partit, Kiriakos Mitsotakis, esdevingué primer ministre.
En les eleccions legislatives del 25 de juny de 2023, Nova Democràcia, amb el primer ministre al capdavant, revalidà la seva posició com a primera força del país amb 158 diputats, 12 més que en els anteriors comicis. El seguiren Syriza, que, amb 24 diputats menys que en l’anterior legislatura, només obtingué 47 escons; el PASOK, amb 32 diputats (9 menys que en les eleccions anteriors); el Partit Comunista, amb 21 (5 menys); el nou partit d’extrema dreta Espartans, amb 12; el també partit d’extrema dreta Solució Grega, amb 12 (4 menys); el Moviment Patriòtic Democràtic-Victòria, amb 10 diputats, i el Curs de la Llibertat, amb 8 diputats.