La capital és Nuuk [ant: Godthåb] (12.657 h [1991]). Depèn administrativament de Dinamarca. A l’W és separada dels territoris àrtics americans pels estrets de Davis i Baffin i limita a l’E i al N amb la mar de Grenlàndia i l’Atlàntic nord, respectivament. Té forma allargassada i s’estén, en sentit de la latitud, del cap Morris Jesup (80°4´), al N, al cap Farvel (59°45´), al S.
Des del punt de vista estructural forma part estricta de l’escut laurentià. És constituïda bàsicament per materials metamòrfics; també hi ha intrusions de roques efusives. Una depressió tectònica divideix l’illa en dos altiplans principals, l’un al S i l’altre al N, coberts des del Quaternari per una massa de glaç, que s’estén aproximadament pel 85% del territori, formant un vast inlandsis. Les zones costaneres lliures de glaç presenten els accidents típics de l’erosió glacial amb fiords. En certs indrets l'inlandsis arriba a la mar en llengües glacials gegantines que sovint donen lloc als icebergs. El territori assoleix altituds superiors als 3.000 m; la màxima altitud és el Gunnbjørn Fjeld (3.700 m). L’any 2013 científics britànics descobriren sota la capa de glaç un canyó gegantí. El congost, de roca contínua, té una longitud de 750 km de llarg i en algunes zones arriba als 800 m de profunditat, i és una de les formacions geològiques d’aquest tipus més grans de la Terra conegudes. Una part de l’illa és al N del cercle polar àrtic i el clima hi és molt rigorós; la temperatura augmenta lleugerament cap al S i en certs sectors de la costa occidental, sota la influència d’un corrent marí càlid. La temperatura mitjana anual és inferior als 0° (a Egedesminde la mitjana anual és de -6,6°C; la de gener -14,1°C i la de juliol 6,3°C). Les precipitacions anuals oscil·len dels 2.000 mm de Prüs Christian Sund fins al 300 mm d’Egedesminde. Gairebé no hi ha vegetació; als llocs no recoberts per l'inlandsis hom troba espècies característiques de la tundra. La població és sobretot d’origen inuit; l’índex de creixement anual al final de l'any 2000 era del 9,3‰ (1980-83). A més de la capital, altres poblacions són Holsteinsborg (5.498 h [2011]), Ilulissat (4.606 [2011]) i Qaqortop (3.230 h [2011]). La caça, la pesca i el bestiar oví i boví i el rens són la base de l’economia. Hi ha jaciments importants de criolita i hom hi ha trobat carbó, grafit, plom, zinc i urani.
La història
Descoberta per Eric el Roig (892), el qual l’anomenà Terra Verda (Grønland), en fou colonitzada la part sud-oest i s’hi introduí el cristianisme al segle XI. El 1261 la colònia reconegué l’autoritat del rei de Noruega. Els exploradors dels segles XVI i XVII, Davis, Hudson i Baffin, no trobaren senyals de colonització pel fet que factors climàtics anteriors els destruïren. El 1721 el missioner danès Hans Egede establí una nova colònia a la costa oest. Pel tractat de Kiel del 1814, Dinamarca conservà definitivament Grenlàndia. Al segle XIX començaren les expedicions científiques per a una millor coneixença del territori, alhora que es fundà la Companyia Danesa de Grenlàndia Oriental (1919) per explotar les seves riqueses.
Ocupada breument pels alemanys a la Segona Guerra Mundial, els EUA es comprometeren a defensar la sobirania danesa d’aquest territori a canvi del permís per a instal·lar-hi bases científiques i de defensa (1941). El 1945 l’illa fou retornada a Dinamarca i també fou signat un nou tractat, aquest dintre el marc de l’OTAN, que prolongava i reglamentava la presència militar. L’any 1953 hom celebrà un plebiscit pel qual Grenlàndia esdevenia comtat de Dinamarca, que a la pràctica en comportava la integració completa. Els grenlandesos votaren en contra de l'ingrés de Dinamarca a la CEE (actual Unió Europea), el qual tingué lloc el 1972. Tot i això, el 1982, i a causa de problemes pesquers amb la CEE, Grenlàndia decidí d’abandonar-la després d’un referèndum, retirada que es feu efectiva el 1985.
El 1978 hom creà un partit nacionalista i socialdemòcrata, el Siumut, liderat per Jonathan Motzfeldt, esdevingut primer ministre arran de les eleccions d’aquest any i que aconseguí la convocatòria d’un referèndum per a l’establiment d’un govern autònom, proposta que obtingué suport majoritari. Establert el 1979, el nou Parlament grenlandès tenia competències en els afers interns de l’illa, però el govern danès es reservava les relatives a defensa, afers estrangers i qüestions constitucionals. Motzfeldt, al capdavant del Siumut, i amb un parèntesi de sis anys (1991-97) dominà la política grenlandesa fins el 2005, que el rellevà Hans Enoksen, també del Siumut, al capdavant d’un govern de coalició amb altres partits menors, i encetà una acció de govern més clarament orientada envers un reforçament de la sobirania i l’autogovern.
El 2008 el govern convocà un referèndum per a ampliar l’autogovern, sobre el dret a l’autodeterminació i l’estatut del grenlandès com a única llengua oficial. La consulta obtingué un resultat afirmatiu. Tot i el caràcter consultiu, el govern danès en reconegué el resultat i el nou text entrà en vigor a mitjan 2009. Les eleccions legislatives del juny d’aquest any, la clara victòria de l’Inuit Ataqatigiit (‘Comunitat del Poble’, IA) i l’enfonsament del Siumut, posaren un cop més de manifest l’independentisme d’una part creixent de la població, sentiment que tenia com a rerefons diverses qüestions conflictives amb el govern danès, entre les quals hi havia el rebuig de les instàncies judicials daneses a la petició dels inuit de restitució de les terres al nord-est del territori expropiades el 1953 per a la construcció de la base aèria nord-americana de Thule, que a l’agost del 2004 els governs dels EUA i Dinamarca acordaren modernitzar. El líder de l’IA, Kuupik Kleist, fou nomenat primer ministre al davant d’un govern de coalició amb dos partits menors.
D’altra banda, la forta incidència del canvi climàtic a Grenlàndia, amb el desglaç d’extenses àrees des dels darrers anys del segle XX, ha afavorit que fos econòmicament rendible l’explotació de nombrosos jaciments minerals. D’entre aquests, les reserves de cru eren de dimensions considerables segons moltes estimacions. El pla del primer ministre Kleist d’atreure mà d’obra barata de la Xina per a explotar aquests recursos polaritzà l’opinió pública, i en les eleccions del febrer del 2013 en sortí guanyador el Siumut, que hi era contrari. La seva líder, Aleqa Hammond, encapçalà un nou govern de coalició.