Situació i presentació
Limita al N amb Ullà, a l’E amb Torroella de Montgrí i al S i a l’W amb Fontanilles. Comprèn terrenys de la plana al·luvial dels cursos inferiors d’aquests rius, amb l’única excepció d’un reduït espai aturonat a l’extrem SW, amb l’elevació màxima al puig de la Font Pasquala (91 m). El Daró, a l’altura de Gualta, rebia aigües del Ter per mitjà del rec del Molí de Gualta, substituït al final de la dècada del 1970 per un nou canal de traçat més curt i de més amplada per tal d’evitar les inundacions dels conreus. El Daró, canalitzat des del rec del Molí fins a la mar, permet, amb la xarxa de séquies adjacent, el regatge de les terres de la dreta del baix Ter, abans ocupades en bona part per arrossars. El cabal d’aigua procedeix, pràcticament del tot, del Ter, ja que el Daró és de règim torrencial i, abans de ser canalitzat, a partir de Gualta es perdia entre aiguamolls i estanyols, sense una desembocadura definida, la qual cosa afavoria l’existència d’una extensa zona de maresmes, de conreu difícil o impossible, que ha estat molt reduïda modernament.
La carretera C-31 entre Palafrugell i Torroella de Montgrí passa pel sector oriental del terme i en un tram n’és el límit. La carretera local de Torroella a Parlavà, que en realitat s’inicia dins el terme de Gualta, a tocar del pont del Ter, travessa el municipi d’E a W passant prop del cap municipal, que s’hi comunica per un curt ramal. Un camí veïnal porta de Gualta a Fontanilles.
La població i l’economia
El 1887 es registrà el cens més alt de la història de la població (gualtencs): 484 h. A continuació s’esdevingué un descens no gaire accentuat fins a la fi del segle XIX, motivat per la crisi agrària (391 h el 1900), però des d’aleshores i fins al 1970 el nombre de veïns s’estabilitzà (394 h). A partir d’aquesta data s’inicià una forta tendència al descens: 328 h el 1979. Els primers anys del segle XXI la població va créixer acompanyada d’un augment en l’ocupació dels serveis i les activitats d’oci, 311 h el 2001 i 359 h el 2005.
L’agricultura és principalment de regadiu, on es planten hortalisses, arbres fruiters (pomeres i presseguers) i també alfals i blat de moro. El secà és dedicat als cereals, principalment al blat. A la zona aturonada del S del poble hi ha oliveres, en regressió, i algunes vinyes que alternen amb unes poques pinedes i algun espai erm, envaït pel garrigar. Al SE hi ha una zona d’arenes al·luvials i litorals que formaven dunes, les quals hom intentà de fixar plantant-hi pins. La ramaderia, principalment porcina, juntament amb algunes activitats derivades, complementa l’economia local. Quant a equipaments esportius, destaca el camp de golf de l’Empordà Golf Club i el Pitch & Putt Gualta.
El poble de Gualta
El poble de Gualta (15 m d’altitud i 358 h el 2006) és vora la riba dreta del Daró. El nucli urbà, travessat pel rec del Molí, és agrupat a l’entorn de l’església. S’allarga a migdia pel Raval del Pedró —on hi havia una creu de terme—, a l’inici del camí de Fontanilles. Les cases, en general dels segles XVI-XVIII, són de dues plantes, sovint amb llindes datades o amb inscripcions a les obertures de la façana principal. Els ràfecs volats, amb teules i rajoles a trencajunt, a vegades tenen decoració pintada amb serretes, enreixats i altres temes contra els mals esperits, com el que veiem al carrer de Llabià, datat el 1767. Cal destacar les finestres d’arc conopial, amb arabesc calat i relleus, del segle XVI, que podem veure al carrer Major i al carrer de Raviola. Hi ha alguns masos disseminats fora d’aquest nucli, com els del Pla i el Rodonell, al sector oriental del terme. No són, generalment, anteriors al segle XIX. L’església parroquial de Santa Maria, documentada el 1046, és del segle XVIII amb alguns detalls neoclàssics. El molí de Gualta, dins el nucli de població, és un molí fariner del segle XVII que en altre temps fou un dels més importants de la comarca. L’edifici conserva restes d’una fortalesa medieval, amb murs de carreuada espitllerats i un matacà, que poden tenir relació amb el castell de Gualta. El vell pont de Gualta (segle XVI o XVII) sobre el Daró constitueix encara l’accés al poble des de la carretera de Torroella. És de cinc ulls, amb arcades de forma rebaixada, de diferent llum. Al seu costat hi ha un monòlit commemoratiu de la defensa de la població davant els francesos durant la guerra contra Napoleó (1809). Al vessant sud-oriental del puig de la Font Pasquala, vora un antic camí, s’ha localitzat un jaciment arqueològic preromà. La festa major de Gualta té lloc els dies 30 i 31 de juliol, festivitat dels sants Abdó i Senén.
La història
L’any 1046 el cavaller Ermengol Bernat de Fornells deixà en testament a la comunitat de canonges de la seu de Girona un extens alou situat a la parròquia de Santa Maria de Aqualta, les afrontacions del qual, en gran part, coincidien amb les del terme municipal actual. A migdia limitava amb la mar, detall lògic si tenim en compte el gran avanç de les terres al·luvials en aquesta zona des de l’edat mitjana. El 1058 la comtessa Ermessenda de Barcelona va restituir l’església d’Acualta al bisbe de Girona. L’alou de Gualta fou retornat als canonges el 1068 per Bernat, fill de Bernat Tedmar, que se n’havia apoderat injustament. L’any 1313 el rei Jaume II concedí llicència a Ramon d’Empúries, prior de l’orde de l’Hospital, per a construir el castell de Gualta. En el fogatjament de vers el 1380, al castell hi havia 61 focs, 13 dels quals eren d’Església. El 1381 l’infant Joan va vendre la jurisdicció del lloc a Berenguer d’Oliver i el 1467 el poble fou assetjat i pres pels joanistes. Al segle XIV Gualta pertanyia a la baronia de Torroella de Montgrí, que era governada per un procurador reial. A la fi del segle XVII encara en formava part.