Fill d’Oliba Cabreta i d’Ermengarda. En rompre’s l’indivís de l’herència del seu pare, vers 993-994, li pertocà Cerdanya, al govern de la qual estava ja especialment dedicat, i el 1003 rebé el Berguedà del seu germà Oliba quan aquest es feu monjo. Es casà amb Guisla, potser de la casa comtal de Pallars, abans del 990. El 1001 fundà Sant Martí del Canigó. Assistí a un gran sínode provincial a la Seu d’Urgell el 1010. El 1011 visità la cort pontifícia i obtingué de Sergi IV un privilegi per a Sant Martí del Canigó. Més tard tingué dificultats amb la mitra d’Urgell, potser en relació amb l’erecció del bisbat de Besalú amb jurisdicció en aquest comtat i en els de Cerdanya i de Ripoll. El 1023 tingué qüestions amb Berenguer Ramon I de Barcelona, que foren resoltes per la intervenció de l’abat bisbe Oliba, germà de Guifré II. Vidu (1020), es casà amb Elisabet.
El 1035 es retirà a Sant Martí del Canigó com a monjo, i en morir hi fou enterrat, en una tomba que, segons la tradició, ell mateix havia cavat. És un dels herois del poema verdaguerià Canigó, on és el protagonista d’un episodi llegendari que es troba per primer cop a la crònica de Tomic (1438).