Guillem IX d’Aquitània

Guilhem de Peitieu
el Trobador (snom.)
(?, 22 d’octubre de 1071 — Poitiers, 10 de febrer de 1126/27)

Duc d’Aquitània i de Gascunya (1086) i comte de Poitiers (Guillem VII: 1086), fill de Guillem VIII d’Aquitània i d’Hildegarda de Borgonya.

Aprofitant que Ramon IV de Tolosa era a la croada, s’apoderà del comtat de Tolosa el 1098, però l’evacuà el 1100. L’any següent anà a Terra Santa, amb un brillant i indisciplinat exèrcit, que fou desfet pels turcs; en tornà el 1103. El 1114 tornà a envair el comtat de Tolosa, que perdé novament el 1123. Col·laborà amb Alfons I d’Aragó en les lluites contra els sarraïns. Es casà (1089) amb Ermengarda d’Anjou, que repudià, i amb Felipa de Tolosa (1094), de qui se separà el 1116. Estigué unit irregularment amb Dangerosa, dita la Maubergeon, muller del vescomte de Châtellerault (Poitou), amb una dama tolosana, de qui tingué Ademar de Poitiers, que fou comte de Valentinès.

És el trobador més antic de nom conegut. Hom en conserva onze poesies, que reflecteixen les seves desvergonyides facècies, l’oposició als poders de l’Església i activitats joglaresques esporàdiques. Algunes composicions cauen dins el corrent cortès amorós, i d’altres són esplais de tipus tavernari i obscè. La seva poesia apareix perfecta en la forma i amb un contingut ple de subtileses i d’intencions. La poesia Farai un vers de dreit nien constitueix una elevada disquisició sobre sentiments contradictoris i un amor eteri i vague, bé que potser indica una actitud irònica envers una primitiva poesia amorosa i trobadoresca perduda. Sovint prengué la forma i la melodia perduda dels rics himnaris litúrgics, especialment els produïts a Sant Marçal de Llemotges.