Situació i presentació
És situat al SE de la comarca i limita al N amb els municipis de Verdú i de Montornès de Segarra, a l’E amb els de Montoliu de Segarra i Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), al S amb Passanant (Conca de Barberà) i a l’W amb Ciutadilla.
El municipi és partit pel Riu Corb i té al marge dret una serra eixuta que mostra els estrats de calcària. Sobre la serralada, el terme va davallant cap al Pla d’Urgell, enmig de fondalades que foren excavades per les torrenteres del Riu Corb i del Cercavins. Són formes entallades en la massa dels sediments oligocènics i es troben damunt dels turons de dipòsits quaternaris, formats de còdols calcaris angulosos, com es poden veure al puig de la Bovera o a la mateixa Serreta, damunt el cementiri nou. El marge esquerre del riu és més abrupte i és on es troben les fondalades més pronunciades, amb quatre torrenteres que porten l’aigua al Riu Corb en dies de forts aiguats. L’erosió dels bancals ha estat interrompuda gràcies a les parets de pedra i als ametllers plantats als marges.
Els punts orogràfics no sobrepassen els 660 m en les partides dels Rats, Perers i Julianes. Sobresurt a la part solana el turó cònic, tocant els límits de Verdú i Ciutadilla, de l’ermita de la Bovera, amb 589 m, mirador de la plana de l’Urgell. La població és situada en un graó poc pronunciat de la Depressió Central que li dóna unes característiques particulars d’hàbitat en un esglaonament de la serra.
L’únic nucli de població és la vila i cap administratiu de Guimerà, el qual està unit mitjançant una carretera local a la C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que continua vers llevant fins a Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i vers ponent fins a Sant Martí de Maldà. El topònim és esmentat ja a la primeria del segle XI, i es creu que prengué el nom d’un personatge anomenat Wigmar o Wimarus, potser el primer senyor del lloc; aquest antropònim, provinent d’un mot llatinitzat del final de l’època visigòtica, podria haver originat per transformació lingüística el nom de Guimerà.
La població i l’economia
Guimerà fou molt important en plena edat mitjana, tenia 174 focs a mitjan segle XIV, i arribà a 1.246 h el 1787. La població s’incrementà amb 1.292 h el 1830 i 1.606 el 1857, però a finals del segle XIX (1887) i a l’any 1900 reduí els habitants a 1.468 h i 1.394 respectivament. El 1920 inicià una davallada amb 1.425 h, que continuà amb 1.283 h el 1936 i 1.126 el 1950. A partir d’aquest moment la pèrdua de població s’intensificà i fou progressiva (660 h el 1970, 502 el 1981, 419 el 1991 i 391 el 2001). L’any 2005 hi havia 360 h.
El sector serveis i primari constitueixen la base econòmica de Guimerà. L’agricultura, principalment de secà, es basa en el conreu de cereals (ordi), oliveres, ametllers i vinya; només té un petit sector de regadiu que, a través dels recs del Molí Nou, d’Alemany, de Sant Pere i de Vallsanta, aprofita l’aigua del Riu Corb per a conrear hortalisses i algunes vinyes. Hi ha cria de bestiar porcí i d’aviram. Des del 1947 la Cooperativa del Camp Nostra Senyora de la Bovera funciona a ple rendiment, elaborant oli i vi de les denominacions d’origen Garrigues i Costers del Segre respectivament. També hi ha obert un molí d’oli particular, així com una petita cooperativa de punt. De la menestralia i els antics oficis solament el cisteller encara teixeix alguna peça, amb els vímets i canyes de vora del riu.
La vila de Guimerà
Morfologia urbana
Aspecte de Guimerà
© CIC-Moià
El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.
Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.
Hi ha notícies d’una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l’actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d’Osona, fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d’aquesta primera església.
Aspecte del campanar de l’església de Sant Sebastià, Guimerà
© CIC-Moià
La cultura i el folklore
Guimerà, com a conjunt historicoartístic, és molt visitat. Té recollides diverses col·leccions museístiques referents a l’etnologia, la història i l’art, en el mateix edifici de la casa de la vila, que es troba a la plaça Major. Al Museu de Guimerà es poden veure les restes de les antigues creus del terme: la de Quatre Ulls, de Benet Ramon, del Camí de Tàrrega, i de l’Església (algunes reconstruïdes i d’altres que només conserven la base o part del canó), altres restes arquitectòniques i escultòriques també dels segles XV-XIX, i restes arqueològiques (ceràmica ibèrica i romana). Hom guarda també uns pergamins de privilegis antics signats per reis que concedeixen els drets de fires i mercats i que foren ratificats per Alfons IV de Catalunya el 1417 i per Carles V el 1526. També destaca el Museu de l’Estable, monogràfic.
Guimerà celebra la festa major el tercer cap de setmana de gener, en honor de Sant Sebastià. El 20 d’abril se celebra la festa de Sant Sebastianet, es tracta d’una festa votada per la pesta, des de temps immemorials, en què la població es veié immersa en aquells estralls però trobà remei, amb la qual cosa el poble va fer vot a perpetuïtat per agrair la curació. Des del 1994 se celebra el mercat medieval, que s’escau pel segon cap de setmana d’agost.
Altres indrets del terme
A més del santuari marià de la Bovera i de les restes de l’antic monestir de Vallsanta, en el terme de Guimerà hi ha abundants jaciments arqueològics que confirmen la riquesa de la Vall del Riu Corb. Prop del camí ral que va de Guimerà a Sarral s’han fet importants descobriments de tombes, tallers de sílex i gravats rupestres; cal esmentar també un hàbitat eneolític dit Comacardós Xepo, gravats de la Vall del Pous, el taller de sílex (Pedrera Florensa) i les tombes de lloses (Argelagar), entre altres.
Diversos materials ibèrics han estat trobats en les partides dites els Quintars, la Bovera, Palaus, la Creu del Camí de Tàrrega, i en les terres planes de la vall hi ha documentats materials romans a Palaus, una important vil·la, prop de la qual es trobava un mil·liari de l’època de Claudi, del segle I dC. També s’han trobat restes de ceràmica romana a Vallsanta, al Molí Nou, a Serra Xist i davant del poble actual, als Obacs de Celdònia.
La història
Durant el segle XII el castell de Guimerà va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, de la qual va passar per herència vers el 1343 als Castre, i el 1371 a la família Pinós, que continuà cognominant-se de Castre-Pinós, fins que per successió el 1663 passà als ducs d’Híxar, que hi tingueren drets fins el 1831. Guimerà es considerava una baronia i els seus senyors es deien inicialment barons de Guimerà. El 1599 Gaspar Galceran de Castre-Pinós i d’Aragó-Gurrea, casat amb Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat, va obtenir del rei Felip III de Castella que la baronia de Guimerà fos erigida en comtat. L’any 1794 era senyor de la vila Pere de Alcántara Fadrique Fernández d’Híxar, que fou un gran benefactor i protector del santuari de la Bovera.
El barons i, més tard, els comtes de Guimerà tenien des de l’any 1359, en què el rei Pere III els va cedir a Francesca Alemany i als seus successors a perpetuïtat, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal. Aquests drets es van perpetuar en els senyors del lloc finc a l’extinció de les senyories jurisdiccionals al principi del segle XIX.
La desfeta del castell va tenir lloc del 15 al 20 de setembre de 1835, en temps de la primera guerra Carlina, en què les forces comandades per Roset es van refugiar al castell. Els carlins perderen la batalla i Roset i trenta-tres homes foren afusellats immediatament, altres ho foren a Verdú, Tàrrega i Igualada i 383 deportats a Cuba, des del port de Tarragona. El castell va quedar molt malmès després de la lluita i el temps va fer la resta. La darrera comtessa de Guimerà fou Natàlia de Silva i Cavero.