La geografia
De relleu poc acusat, consta d’una ampla plana litoral d’uns 50 km d’amplada, retallada pels estuaris dels rius Geba i Corubal, i vorejada d’illes; d’un altiplà interior i de baixos altiplans de 300 m d’alçada a l’extrem SE. El clima és tropical, càlid i humit, amb 1.600 mm anuals de precipitacions i 26°C de temperatura mitjana. La hidrografia es caracteritza pels estuaris, pels quals la mar penetra a l’interior del país, i la marea, que penetra fins a 100 km de la costa, permet la navegació fins a Bafatá i Binta. La vegetació és principalment de sabana amb galeries de selva a la vora dels rius i amb manglar a la costa.
L’agricultura és l’activitat dominant a tot el país; al litoral dominen els conreus d’arròs en planes inundables, les mongeteres, hortalisses, plataners, palmeres d’oli, cocoters i canya de sucre. Té ramaderia bovina, cabrum i porcina; a l’interior la ramaderia és més important que els conreus, que són de secà, de mill, cacauets, blat de moro, melca, mandioca i moniatos. Els conreus cobreixen només el 7,9% de la superfície, però la producció, si bé no és suficient per al consum permet una petita exportació d’arròs i una notable exportació d’oleaginoses (cacauets, cocos, nous de palma). L’explotació forestal és relativament important (fusta i cautxú) i la pesca és reduïda a les necessitats de consum de peix, però molt important pel que fa als crustacis. El sector industrial, poc important, manca de mines en explotació, bé que té bauxita, fosfats i titani. L’energia del riu Corubal no és aprofitada i l’única central tèrmica s’alimenta de petroli important. La indústria de transformació és representada per la producció d’oli de palma, sabons i oli de cacauet, l’elaboració de l’arròs i de copra, i el treball de la fusta; la resta és de tipus artesanal. El comerç interior és afavorit pels estuaris, que permeten la navegació; la principal via navegable és el Geba, amb el port de Bissau, que disposa també de l’únic aeroport. Manca de ferrocarril, i fins i tot d’una bona carretera longitudinal. El comerç exterior és efectuat sobre tot amb Portugal. Exporta cacauets, peix, marisc, cocos i fusta. Les importacions se centren en equipament industrial, material de transport, aliments, begudes, maquinària, béns de consum no comestibles i petroli.
La taxa anual de creixement el 1990 era del 20% resultat d’una molt elevada natalitat (43‰), la qual, però, és contrarestada per una alta mortalitat (23‰). La densitat mitjana és de 21 h/km2, però es reparteix desigualment; la costa, fortament poblada, agrupa els 3/5 de la població i és ocupada per un mosaic de petits grups ètnics (dioles, manjacos, pepels), dedicats al conreu de l’arròs. A la costa hi ha les principals ciutats: Bissau, la capital i principal port del país i Bolama. La regió interior és el domini dels negres sudanesos (mandings i fulbes), musulmans; les poblacions són rurals, amb només tres petits centres semirurals: Farim, Nova Lamego i Bafatá. La llengua oficial és el portuguès. No hi ha cap religió oficial; el 66% de la població és animista, el 30% musulmana i el 4% cristiana. Independent des del 1973, segons la constitució del 1984 el poder legislatiu és exercit per l’assemblea nacional popular, la qual elegeix d’entre els seus membres el consell d’estat, el president del qual equival al càrrec de president de la república i és, a més, el cap de govern. L’únic partit polític autoritzat és el Partido Africano da Independência da Guiné e Cabo Verde, fundat el 1956. Guinea-Bissau és membre de l’ONU, de l’OUA i de la CEDEAO.
La història
A mitjan segle XV els portuguesos hi establiren factories destinades a centralitzar el naixent comerç amb Europa, i l’economia guineana fou revitalitzada amb el tràfic d’esclaus; això no obstant, els portuguesos no s’hi establiren d’una forma fixa fins al segle XIX. Forces lusitanes dugueren a terme una sèrie de campanyes militars (1878-1917) i exigiren als indígenes el conreu obligatori d’alguns productes (cacauets), per compensar les pèrdues del suprimit comerç d’esclaus. Les primeres idees independentistes sorgiren després de la Segona Guerra Mundial entre els nuclis d’estudiants de Cap Verd, i el 1956 fou fundat el Partido Africano da Independência da Guiné e Cabo Verde (PAIGC) dirigit per Amilcar Cabral, però els aldarulls del 1959 motivaren una forta repressió i el PAIGC inicià des del 1963 la guerra de guerrilles. La Guinea aconseguí una certa autonomia (1972), però la guerra continuà i el 1973 només les ciutats principals restaven sota control portuguès; així, pel setembre del 1973 fou proclamada la República de Guinea-Bissau i Luis Cabral fou elegit primer president. Portugal reconegué la independència de la Guinea-Bissau pel setembre del 1974. El país fou dirigit pel PAIGC, d’inspiració marxista, però de política pragmàtica. El 1980 un cop d’estat dirigit pel primer ministre João Bernardo Vieira deposà el president Luis Cabral, que fou succeït per Vieira. Això allunyà temporalment les illes del Cap Verd —també regides pel PAIGC. de la influència de Guinea-Bissau. El 1984 hom aprovà una nova constitució que atorgà grans poders a Vieira, que assumí els càrrecs de president del consell d’estat, cap de govern i secretari general del PAIGC. El 1985, coincident amb l’inici d’una campanya contra la corrupció, tingué lloc un intent de cop d’estat que, tot i no reeixir, desestabilitzà seriosament el règim de Vieira, motiu pel qual el cap de l’estat procedí a realitzar canvis en el govern. El 1985, l’oposició al règim de Vieira prengué forma a l’exili en el Moviment Bafata de Resistència de Guinea-Bissau, organització que tenia com a principal objectiu el restabliment del pluralisme democràtic. En les eleccions regionals del juny del 1989 sortí triomfador el PAIGC, les tendències del qual, durant els anys 1990-1991, es decantaren per la democratització i la liberalització de l’economia. El 1991, el Banc Mundial decidí suspendre l’ajuda a Guinea-Bissau per mala gestió dels recursos, la qual cosa originà una greu crisi econòmica i alimentària. Els preus dels productes de primera necessitat es dispararen, i el deute prengué dimensions inaudites. El 1994, el president João Bernardo Vieira aconseguí renovar el mandat. La prioritat del nou govern del PAIGC fou la reconstrucció econòmica, que es tractà d’assolir amb un nou pla d’ajustament estructural pactat amb l’FMI. Però dos augments salarials efectuats el 1995 dispararen la inflació, i el peso guineà es deprecià, la qual cosa provocà la fugida dels inversors estrangers. Vieira intentà superar aquesta situació adherint el país a la zona del franc, però l’ingrés li fou denegat per la mala situació financera d’aquest país. Al juny del 1998, la destitució del cap d’estat major, Asumané Mané, a qui Vieira havia acusat de tràfic d’armes amb les guerrilles independentistes de Casamance (Senegal), significà el començament d’un conflicte militar. El conflicte armat passà per diverses etapes de negociació fins a arribar a la declaració de pau definitiva, al febrer del 1999, que establia el compromís de formar un govern d’unitat nacional. Arran d’unes acusacions que implicaven el president en el mateix tràfic d’armes que ell havia atribuït abans a Mané, i aprofitant que les tropes estrangeres lleials al president havien estat substituïdes per unitats d’interposició lleugeres, Mané derrocà el president al maig i al novembre convocà eleccions legislatives, i presidencials al gener del 2000, que guanyà el Partit per una Renovació Social (PRS); Kumba Ialà, del mateix PRS, fou nomenat nou president del país. Tot i l’enderrocament del dictador Vieira i l’elecció democràtica d’un nou govern el país entrà en una nova fase d’inestabilitat. Malgrat que l’Assemblea Nacional aprovà el 2001 una nova constitució, l’ambigüitat de Ialà (que no s’hi pronuncià a favor ni en contra) creà un clima de desconcert. Al novembre del 2002 dissolgué l’Assemblea Nacional i convocà eleccions que es posposaren reiteradament. Al setembre del 2003 l’exèrcit deposà Ialà i instituí un Comitè per a la Restauració de la Democràcia i l’Ordre Constitucional, que nomenà president del país l’empresari Henrique Rosa. Al març del 2004 se celebraren eleccions legislatives, en les quals obtingué majoria el (PAIGC), l’antic partit únic. El seu líder, Carlos Gomes Junior, fou nomenat primer ministre. Al juliol del 2005 l’antic dictador Vieira guanyà les eleccions presidencials i, un cop en el càrrec, a l’octubre destituí Carlos Gomes. El nou primer ministre, Aristides Gomes dimití després de perdre una moció de no confiança a l’abril del 2007. Per tal d’evitar una nova crisi, hom formà un govern d’unitat nacional encapçalat per Martinho Ndafa Kabi, el qual, amb la mateixa finalitat, aprovà una llei d’amnistia general per als actes de violència comesos entre 1980-2004. Tot i aquests intents de garantir l’estabilitat, al juliol del 2008 la defecció d’un dels partits del govern d’unitat. Davant d’aquesta situació, Vieira dissolgué el parlament, designà un govern provisional i convocà eleccions per al novembre. Celebrades, segons observadors de les NU, en un clima de normalitat, els resultats donaren una clara majoria al PAIGC, que obtingué 67 dels 100 escons, resultats que l’opositor PRS de Kumba Ialà denuncià com a fraudulents. Poc després, el mateix mes tingué lloc una nova rebelió d’oficials. Al març del 2009, hores després de que el cap d’estat major Tagme Na Waie fos assassinat en un atemptat, el president Vieira fou també assassinat. Poc després, l’exèrcit assumí provisionalment el govern i designà Raimundo Pereira com a president interí. En la segona volta de les eleccions presidencials celebrades al mes de juliol, Malam Bacai Sanha, del PAIGC, derrotà clarament Kumba Ialà (63% del vot).
La inestabilitat política crònica i la guerra civil de 1998-99 enfonsaren Guinea-Bissau entre els estats més pobres del món i impediren el desenvolupament dels notables recursos minerals (especialment els dipòsits de petroli costaners). Inclòs el 2000 entre els països més endeutats del món, aquest any l’FMI i el Banc Mundial suspengueren els programes d’ajut per la política erràtica de Ialà, que no es restabliren fins el 2004. L’any 2006 l’ECOWAS es comprometé a pagar els salaris endarrerits dels mestres, que s’havien declarat en vaga. En política exterior, continuaren les relacions tenses amb el Senegal a causa del suposat suport de Guinea-Bissau al secessionisme de Casamance. Una xacra que s’afegí al país des dels primers anys del segle XXI fou la creixent penetració d’organitzacions de narcotraficants llatinoamericanes.
La inestabilitat política crònica i la guerra civil de 1998-99 enfonsaren Guinea-Bissau entre els estats més pobres del món i impediren el desenvolupament dels notables recursos minerals (especialment els dipòsits de petroli costaners). Inclòs el 2000 entre els països més endeutats del món, aquest any l’FMI i el Banc Mundial suspengueren els programes d’ajut per la política erràtica de Ialà, que no es restabliren fins el 2004. L’any 2006 l’ECOWAS es comprometé a pagar els salaris endarrerits dels mestres, que s’havien declarat en vaga. En política exterior, continuaren les relacions tenses amb el Senegal a causa del suposat suport de Guinea-Bissau al secessionisme de Casamance. Una xacra que s’afegí al país des dels primers anys del segle XXI fou la creixent penetració d’organitzacions de narcotraficants llatinoamericanes.