Heinrich Heine

(Düsseldorf, 13 de desembre de 1797 — París, 17 de febrer de 1856)

Heinrich Heine

© Fototeca.cat

Poeta alemany.

Fill de pares jueus sense fortuna, estudià dret a Bonn, Göttingen i Berlín, gràcies al seu oncle, banquer d’Hamburg, i més tard esdevingué protestant. A Bonn (1819-20) A. W. Schlegel l’inicià en el Romanticisme, que ell conjugà amb una ironia molt personal. A Berlín (1821) rebé la influència de Hegel. Dels primers anys són Briefe aus Berlin (‘Cartes des de Berlín’, 1821), Lyrisches Intermezzo (1823; traducció catalana d’Apel·les Mestres, 1895) i els Reisebilder (‘Retrats de viatges’, 1827-30), on destaca Nordsee i on aprofita la narració de viatges per a fer crítica de la societat, la política i la literatura contemporànies. El 1827 publicà Das Buch der Lieder (‘El llibre de les cançons’); el recull, de temàtica romàntica i de forma polida i gran musicalitat, expressa el turment interior del poeta. El liberalisme que traspuen les seves obres li reportà dificultats de censura al seu país, on, per decret de la Dieta federal (1835), esdevingué un autor prohibit. El 1831 s’establí a París, on fou ben rebut pels nuclis literaris i esdevingué un periodista que informava Alemanya dels assumptes francesos: Französische Zustände (‘La situació a França’) i articles de l' Augsburger Allgemeine Zeitung (‘Diari universal d’Augsburg’), i que explicava a França els principis de la filosofia alemanya a través de Die romantische Schule (‘L’escola romàntica’, 1883 en francès, 1836 en alemany) i de Zur Geschichte der Religion und Philosophie in Deutschland (‘Sobre la història de la religió i la filosofia a Alemanya’, 1834, en francès). Hi acusà els romàntics contemporanis (Schlegel) de portar el Romanticisme per vies espiritualistes i posades, indirectament, al servei de la reacció política, però admirava la literatura que produïen; sota la defensa d’uns ideals filosòfics, amagava la seva tendència de revolucionari democràtic. Dos viatges a Alemanya motivaren la redacció d' Atta Troll (1843) i de Deutschland, ein Wintermärchen (‘Alemanya, un conte d’hivern’, 1844), sàtires corrosives contra la reacció política. El 1842 publicà un altre recull de poemes polítics i socials, Neue Gedichte (‘Nous poemes’). Una malaltia de l’espinada l’immobilitzà al llit durant vuit anys: en aquest període escriví una serie de poemes, reunits al Romanzero (1851), poesia pura, d’un gran lirisme, que expressa el sentiment de solitud del poeta.