Té per genearca Burchard (mort el 1040), comte al Scherragau, probablement del llinatge dels ducs de Suàbia. El seu net Frederic I de Zollern o de Zolre (o Zolorin) (mort entre el 1114 i el 1125) ja era comte de Zollern el 1111. El segon dels seus fills formà la línia del comtes de Zollern-Hohenberg, amb capital a Hohenberg, de la qual sorgiren les branques Hohenberg-Nagold (extingida l’any 1417) i Hohenberg-Hohenberg (extingida el 1486) i que acabà amb el comte Rodolf III de Zoller-Hohenberg (mort el 1389), que vengué Hohenberg a Àustria el 1381. El primogènit continuà la línia dels comtes de Zollern, que adquirí el 1191 el burggraviat de Nuremberg i originà el 1201 la línia suàbia (potser primogènita) dels comtes de Zollern, que el 1448 es denominaren de Hohenzollern. Aquesta línia (de la qual sorgí el 1288 la línia dels comtes de Zollern-Schalksburg, extingida el 1427) rebé el 1497 la senyoria de Haigerloch, adquirí el 1534 els comtats de Sigmaringen i Veringen i es dividí el 1576 en tres línies: la línia dels comtes, després prínceps, de Hohenzollern-Hechingen (comtat i principat de Hohenzollern-Hechingen), extingida el 1869; la línia dels comtes, després prínceps, de Hohenzollern-Sigmaringen (comtat i principat de Hohenzollern-Sigmaringen), a la qual pertangué el príncep Carles Antoni I de Hohenzollern-Sigmaringen, que el 1849 en lliurà la sobirania al rei de Prússia i adoptà el títol de príncep de Hohenzollern, i un fill seu passà (1866) a regnar a Romania amb el nom de Carles I de Romania; el fill gran fou Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen, príncep de Hohenzollern, pare de Ferran I de Romania, avi de Carles II de Romania i besavi de Miquel I de Romania (aquesta línia encara subsisteix); i la línia dels comtes de Hohenzollern-Haigerloch: extingida el 1634, en recollí la successió la línia de Sigmaringen. La línia francona (potser secundogènita) dels landgravis de Nuremberg, després electors de Brandenburg i reis de Prússia, obtingué el 1248 Bayreuth i Culmbach, i la Marck el 1278, així com el reconeixement de prínceps del Sacre Imperi el 1363. El burggravi Frederic VI de Nuremberg (mort el 1440) obtingué Ansbach el 1397, el 1411 fou nomenat lloctinent i capità de la Marca de Brandenburg i el 1415 príncep elector de Brandenburg i gran camarlenc hereditari del Sacre Imperi; esdevingué Frederic I de Brandenburg. El 1479 adquiriren la senyoria de Schwedt, el 1482 el ducat de Krossen, el 1524 el comtat de Ruppin, el 1603 els ducats de Jägerndorf i Beuthen, el 1614 els ducats de Cleve, Ravenstein, la Marck i Ravensberg, el 1618 heretaren el títol de ducs a Prússia (de Prússia des del 1640) (Prússia), el 1648 els principats de Camin, Minden i Halberstadt i el comtat de Hohenstein, el 1670 el comtat de Ragenstein i el 1680 el ducat de Magdeburg. Des del 1701 foren reis de Prússia, prínceps d’Orange i comtes i prínceps de Moers i Lingen (1702), comtes de Tecklenburg (1707), ducs de Gelderland (1713) i comtes de Lohra i Klettenberg (1699). Frederic II de Prússia incorporà a la seva corona els ducats de Silèsia, Ratibor (que cedí a Hessen-Rheinfels l’any 1815), Oppeln, Breslau, Neisse, Liegnitz, Brieg, Wohlau, Glogau, Schweidnitz i Jauer i el comtat de Glotz el 1742 i el seu nebot Frederic Guillem II de Prússia, el ducat de Münsterberg el 1791. El fill d’aquest, Frederic Guillem III de Prússia, cedí el burggraviat de Nuremberg i els marcgraviats d’Ansbach i Bayreuth a Baviera i adquirí els principats de Münster, Paderborn, Simmern, Rügen, Querfurt, el landgraviat de Turíngia, els grans ducats del Baix Rin i de Posnània, els ducats de Saxònia, Westfàlia, Engern, Juliers i Berg, els marcgraviats de l’Alta Lusàcia i la Baixa Lusàcia i els comtats de Saarbrücken, Mansfeld, Schleiden, Barby, Sponheim, Virneburg, Blankenheim, Geroldstein i Henneberg. El seu fill Guillem I de Prússia adquirí el regne de Hannover, els principats de Pyrmont, Hildesheim, Frísia Oriental, Verden, Osnabruck i Fulda, l’electorat de Hessen, la senyoria de Frankfurt, els ducats de Nassau, Lüneburg, Bremen, Slesvig, Holstein i Lauenburg i el 1871 esdevingué emperador alemany amb el nom de Guillem I. La dinastia imperial i reial fou obligada a deixar les corones el 1918, quan es proclamà la república. De la línia francona es derivaren la línia dels marcgravis de Brandenburg-Culmbach-Bayreuth, que s’extingí el 1557 i passà a la d’Ansbach, i la línia dels marcgravis de Brandenburg-Ansbach, que s’extingí el 1603 i passà a la dels electors de Brandenburg (d’ella havia sorgit la branca dels ducs a Prússia, extingida el 1618, que passà als electors de Brandenburg). Més tard, de la línia electoral tornaren a sorgir altres línies: la línia dels marcgravis de Brandenburg-Bayreuth, que s’extingí el 1726 i passà a la de Culmbach, la línia dels marcgravis de Brandenburg-Culmbach, acabada el 1769, que passà a la d’Ansbach, la nova línia dels marcgravis de Brandenburg-Ansbach, que cedí la sobirania al rei de Prússia el 1792 i s’exingí el 1806, i la línia dels marcgravis de Brandenburg-Schwedt, que passà a Prússia el 1788, quan s’extingí.