Fill i successor de Ṭalāl I des del 1953, impulsà una política de desenvolupament econòmic i rebé el suport d’Occident (especialment de la Gran Bretanya i els EUA). Tanmateix, l’establiment d’un gran nombre de palestins a Jordània, que acabaren constituint la majoria de la població enfront de la minoria autòctona dels beduïns, i les pressions dels estats àrabs més antioccidentals l’obligaren sovint a adoptar posicions d’un difícil equilibri. Així, el 1956 feu dimitir el britànic John Baggot Glubb com a cap de les forces armades jordanes i, després d’un efímer intent d’unió amb l’Iraq (febrer-agost del 1958), el 1967 fou el principal derrotat en la guerra dels Sis Dies contra Israel, per la qual perdé la Cisjordània, que passà a ésser ocupada per Israel.
Davant la possibilitat que l’OAP, que s’havia establert a Jordània, arribés a bandejar-lo del poder, el setembre del 1970 feu liquidar de forma sagnant les estructures d’aquesta organització, bé que continuà acollint la població palestina i que el 1974 donà suport a la resolució de la cimera àrab de Rabat que reconeixia l’OAP com a únic representant legítim del poble palestí. En 1983-84 proposà una confederació jordanopalestina i tornà a convocar el parlament, que havia mantingut suspès des del 1974. El 1986 decretà l’expulsió del comandament militar palestí d’Al-Fatah i el 1988 renuncià a la reivindicació sobre la Cisjordània.
Donà suport a l’Iraq en la guerra contra Iran (1980-88) i també, a causa de l’opinió pública del mateix país, en la guerra del Golf Pèrsic (1991), posició que, tanmateix, no afectà les bones relacions amb els EUA. Fou un dels primers líders àrabs a donar suport als acords de pau d’Oslo del 1993, cosa que es reflectí en la signatura de la pau amb Israel el 1994 i la reconciliació pública amb Y. Arafat (1995). Des d’aquesta posició, es convertí en un intermediari clau en les negociacions per a l’aplicació dels acords, especialment en la retirada israeliana d’Hebron al principi de l’any 1997 i en l’acord de pau de Wye Plantation (EUA) d’octubre del 1998.
Greument malalt, el 1999 traspassà la seva successió del seu germà Hassan al seu fill Abdal·là, que esdevingué el nou rei de Jordània a la seva mort.