El territori és planer en una gran part; s’hi destaca el puig d’Inca o Santa Magdalena del Puig —hi ha una ermita— (304 m alt.), el qual domina un ample panorama. Geològicament, forma part de les sèries plegades de la serra de Tramuntana, amb afloraments del Triàsic, Liàsic, Cretaci, Oligocè i Burdigalià, sobre els quals se situen discordants els materials transgressius del Vindobonià (S i E), en una gran part recoberts de terra rossa amb una gran abundància de crostes calcàries. Les terres conreades ocupen 5.159 h (88,6% del terme). Hi predominen els cultius de secà: 2.838 ha d’ametllers i garrofers i 1 425 de cereals. Hi ha boscs de pins i alzines (423 ha) i garriga (320 ha). La ramaderia és un complement de les activitats agrícoles: uns 900 caps de bestiar boví, 781 d’oví, 20 de cabrum, 50 de porcí i 200 d’aviram. El 61% de la terra és conreada en règim de propietat, el 21% en règim d’arrendament i el 18% en règim de parceria. Inca es destaca per les seves activitats industrials i comercials. La principal indústria és la de pell (confecció, bosses) i de les sabates, que té l’origen el 1870, any que Antoni Fluxà organitzà la primera producció de sabates en sèrie amb els menestrals, que ja hi tenien una important tradició, i ell mateix n'organitzà la venda. El primer taller mecanitzat (Gelabert) funcionà el 1914. Darrerament la demanda turística ha promogut la confecció de pell i altres manufactures. El 1977 hi havia 480 empreses que donaven feina a 3.941 obrers (2 621 a la indústria de la pell i 240 a la d’alimentació); cal destacar, però, les galetes d’Inca, producte d’una gran tradició, que cobreix pràcticament el consum de l’illa. Des de la fi del segle XIX l’augment de població s’ha mantingut independent de les fluctuacions del turisme; en 1960-70 la població augmentà en un 22,53% i entre el 1970 i el 1981 ho feu en un 22,4% (la immigració hi participà en un 51,6%). El 1970 el 39,3% de la població era activa: el 8,1% a les activitats primàries, el 55% a les secundàries i el 39,3% a les terciàries.
La ciutat (19.039 h agl i 1 682 h diss [1981] inquers; 121 m alt.), cap d’una subàrea comercial que comprèn aproximadament el partit judicial del qual és també el cap, és a la plana, a la vora de la carretera de Palma a Alcúdia (equidistant d’aquests dos ports), que actua de col·lector de les comunicacions d’una gran part de l’illa amb la capital, situació que explica la seva important funció comercial. Cada dijous celebra un mercat d’àmbit insular, el més important de Mallorca. El nucli urbà antic es desenvolupà sobre les altures orientades de N a S, entre els convents de Sant Francesc i de Sant Jeroni. Des del 1875, que hi arribà el primer ferrocarril que l’unia amb Palma i el seu port, el nucli s’expandí en direcció a l’estació, i a partir del 1915 en direcció a la carretera de Palma, on fou edificada la caserna. Darrerament s’ha estès vers les carreteres de Lluc i Alcúdia. La primitiva església parroquial (Sant Bartomeu) fou situada al lloc del posterior convent de jerònimes, però al cap de poc temps hom edificà l’església de Santa Maria la Major (que esdevingué arxiprestal), gòtica (se'n conserva el campanar), substituïda el 1706 per l’actual, on es conserva una notable taula de Joan Daurer (1373). Al convent dominicà de Sant Vicent Ferrer, fundat el 1604 (l’església és del 1664 i el claustre del 1730), s’ha establert modernament una nova parròquia. Uns altres edificis notables són l’antic convent de Sant Francesc (s. XIV) i l’antiga posada de son Fuster. L’elaboració del vi havia estat molt important a Inca, i es conserven molts dels antics cellers, convertits en restaurants populars. En època islàmica era cap de districte. Pere III establí (1346) un call per a la important població jueva. A la fi del segle XVI Inca era la segona població de l’illa, amb un bon nombre de gremis i una agricultura avançada; la pesta del 1652 afectà greument la població, que perdé més de la meitat dels habitants i no es recuperà del tot fins al segle XIX. Entre les possessions es destaquen son Vivot, son Bordils i son Ramis d’Inca.