i Isabel II d’Espanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Isabel II d’Espanya

Isabel II d’Espanya

història hist
Reina d’Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies.
Madrid, 10 d’octubre de 1830 — París, 10 d’abril de 1904

Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d’edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina , motivada precisament pel fet que l’oncle d’Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada , el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d’aquest darrer, d’un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s’exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d’Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d’una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...