Aquest establí la nova capital de primer a Siquem i després a Tirça (actual Tel el-Far'a?) i instal·là un santuari nacional a Dan per a les 10 tribus que el seguiren. Al sVIII aC el regne era dividit en districtes. El govern dels 20 reis que, en diverses dinasties, se succeïren al tron d’Israel es caracteritzà per l’apostasia del culte de Jahvè, a favor del de Baal, la injustícia social i la intriga política. Fora d’uns períodes de calma i d’èxit comercial, el regne restà sota la pressió constant dels enemics externs. Jeroboam I (931-910 aC) lluità sovint contra Roboam de Judà i sofrí una invasió egípcia. Omrí (885-874 aC) traslladà la capital a Samaria, pactà comercialment amb Tir i obligà Moab a tribut (estela de Meša). Acab (874-853 aC), aliat amb Damasc, reeixí a deturar l’avanç dels assiris (batalla de Qarqar). Jehú (841-814 aC), per contra, s’avingué a un vassallatge voluntari a Assíria, en lluita contra els arameus. Joàs (798-783 aC), forçat a lluitar contra Judà, aconseguí d’entrar a Jerusalem i d’endur-se captiu el seu rei. Sota Jeroboam II (783-743 aC) Israel posseí gairebé tots els territoris conquerits per David i Salomó, però de nou els perdé sota Menahem (737-736 aC). Pekah (734-732 aC) perdé, en favor d’Assíria, els territoris del nord i de l’est, i el seu assassí i successor Osea (732-724 aC), que intentà l’aliança amb Egipte, donà ocasió a Salmanassar V d’Assíria a posar setge a Samaria (723-722 aC). La capital caigué el 721 sota el domini de Sargon II, el qual deportà els seus habitants, poblà la regió de colons estrangers i posà terme al regne d’Israel.