Originat en temps quaternaris com a dipòsit d’aiguamoll, en ésser establerts els regatges del canal d’Urgell (1861) fou aprofitat per a abocar-hi escorrialles d’un sector del canal, en relació amb la séquia segona. Així s’enfondí fins a uns 4 m i assolí unes dimensions de 2,5 × 1,8 km. Hom emprengué el sanejament d’aquestes aigües residuals, que, en les llargues secades, deixaven una capa de sals (clorurs i sulfats). Entre 1949 i 1951 fou dessecat i convertit en terres per al conreu. El 1993 els ajuntaments d’Ivars d’Urgell i Vila-sana i la Diputació de Lleida iniciaren el procés legal per a la recuperació de l’estany que culminà el 2002 amb la constitució d’un consorci format pels dos ajuntaments, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Lleida i altres entitats per a la recuperació i la gestió de l’estany com a patrimoni natural, que fou obert al públic al juny de 2006, bé que els treballs de recuperació continuaven. Amb una superfície prevista de 165 hectàrees, 130 de les quals inundables, és la tercera zona humida de Catalunya de més importància després del delta de l’Ebre i els aiguamolls de l’Empordà.
estany d’Ivars i Vila-sana
© Xevi Varela