Situació i presentació
El terme municipal d’Ivorra, d’una extensió de 15,36 km2, és a llevant de la comarca de la Segarra, en la zona de contacte amb els municipis de l’Anoia que pertanyen a la subcomarca anomenada de la Segarra Calafina. A llevant, el municipi confronta amb el terme anoienc de Castellfollit de Riubregós, al SE, per un petit tram, amb Estaràs, a migdia amb Sant Ramon, a ponent amb Sant Guim de la Plana (pel pla de Viver), i al sector septentrional, des del NW fins el NE (per les Comes, sector que supera els 560 m), amb Torà. El territori d’Ivorra s’estén entre el Llobregós, a tramuntana, a la conca del qual pertany el torrent d’Ivorra, que passa pel poble, i els altiplans que el separen de la Ribera de Sió, a migdia.
El municipi comprèn el poble d’Ivorra, emplaçat en un tossalet, i unes quantes masies disperses per la vall d’Ivorra o pels altiplans del terme. És travessat de N a S per una carretera local que prové de Torà, es dirigeix a Portell i, dins el municipi de Sant Ramon, enllaça amb la carretera N-141 de Calaf a Cervera, prop de la connexió d’aquesta via amb l’Eix Transversal.
Ivorra és un topònim d’origen preromà, que apareix documentat per primer cop el 1031.
La població i l’economia
Vers el 1380 hi havia 25 focs. Cap al 1485 hi havia 45 famílies que delmaven a favor del bisbe d’Urgell o de l’església de Solsona. Al cens del 1553 n’hi havia 48, i 60 al del 1719. El cens del 1787 registra 298 h, que continuaren augmentant fins el 1860, que n’hi havia 455 (el 1887 es registraven 454 h). Al tombant de segle la població havia davallat fins a 266 h, però la recuperació, lenta, s’inicià tot seguit. El 1920 hi havia 290 h, i 326 h el 1930. El 1940, després de la guerra civil de 1936-39, hi hagué un descens de 303 h. A partir d’aquest moment la població continuà disminuint (287 h el 1950 i 218 h el 1970) fins que es quedà en una fase d’estancament poblacional ja al final del segle XX: 152 h el 1991, 165 h el 2001 i 148 h el 2005.
L’economia del terme es basa en les activitats agràries. L’agricultura, predominantment de secà, es dedica gairebé exclusivament als cereals (ordi, blat), tot i que també es troben encara plantacions d’ametllers. Al fons de la vall hi ha alguns horts familiars. La ramaderia, que ha adquirit un pes econòmic important, es dedica sobretot a la cria de bestiar porcí i d’aviram.
El poble d’Ivorra
El poble d’Ivorra és en una petita elevació (567 m d’altitud) a la dreta de la riera d’Ivorra, afluent per l’esquerra del Llobregós. Conserva encara ben delimitat el que era l’antic clos medieval, limitat per la muralla.
D’aquesta, però, sols resten alguns llenços, als baixos d’algunes cases que s’hi bastiren adossades, protegides pel circuit antic semicircular de la muralla, en la banda de ponent. De carrers costeruts, conserva un portal d’entrada a la població. S’entra al poble per llevant, on arriba la carretera després de voltar la població i és per aquest sector per on es començà a obrir el clos murallat. Se n’ha perdut el portal i s’hi ha fet una gran plaça on hi ha l’església.
L’edifici més antic del poble és la torre o castell d’Ivorra, emplaçada al bell mig de la població. De planta circular, la torre s’alça sobre un sòcol o basament de carreus petits, mentre que les filades baixes són construïdes amb carreus més grans, ben escairats. La porta és elevada, de mig punt. A llevant, on hi havia hagut el portal, hi ha unes grosses parets, que podrien pertànyer al casal senyorial o a l’antiga església.
L’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra va ser construïda a la fi del segle XVIII (fou començada el 1780 i consagrada pel bisbe Lassala el 1782) fora del clos murallat. D’estil neoclàssic, és de pedra picada i té una noble façana amb portal entre columnes.
La festa major d’estiu se celebra per la Mare de Déu d’Agost, i la d’hivern té lloc pels volts de la Candelera (el cap de setmana més proper al dia 2 de febrer).
Altres indrets del terme
Al fons de la vall, al SW del poble, hi ha l’església de Santa Maria d’Ivorra. Documentada al segle XI, l’església ha estat reconstruïda diversos cops. El 1663 es treballava en la façana. Al costat seu hi havia l’hostaleria i la casa de l’ermità.
Segons la tradició, ja recollida a la quinzena centúria —els documents anteriors que s’hi refereixen són falsificacions, en aquesta església es produí el fet miraculós que hom anomena el Sant Dubte. La tradició diu que l’any 1010, quan el rector Mn. Bernat Oliver hi celebrava l’Eucaristia en dubtà, aleshores el calze començà a sobreeixir fins a tacar de sang els corporals de l’altar. En commemoració, durant el Congrés Eucarístic Internacional de l’any 1910 s’hi celebraren grans festes religioses i també una vetllada literario-musical. Un fill del poble salvà el reliquiari durant la guerra civil de 1936-39.
La duquessa Joana de Cardona, que sojornà a Ivorra el 22 d’agost de 1578, feu donació de roba carmesina guarnida d’or per a una casulla a la capella de Santa Maria. Al Museu Diocesà de Solsona es conserva un retaule gòtic, del segle XV, que al guardapols duu l’emblema del poble: una torre amb merlets i els cards dels Cardona. També s’hi conserva una imatge de la Mare de Déu, de talla i més antiga. Ambdues peces procedeixen de Santa Maria.
L’església que hi havia a prop, dedicada a Sant Gervasi i Sant Protasi, documentada el segle XI i encara existent el 1670, no es conserva.
La història
L’antiguitat d’Ivorra es remunta a l’època dels romans, i d’aquest reculat origen es conserven mostres de ceràmica campaniana al Museu Diocesà de Solsona; el P. Villanueva, a la fi del segle XVIII, havia llegit una làpida romana amb una inscripció dedicatòria, que es trobava en una de les seves esglésies: (L. CAECILIO AGIDILIO ⁄ L. CAEC. AGILIO PATRI. PIENTISSIMO ET SEVERIANO FILIO KARISSIMO ⁄ AN. XVI).
El comte Ermengol IV, el de Gerb, feu donació el 1076 a Santa Maria de Solsona de la capellania de les esglésies d’Ivorra, és a dir, de l’església de Sant Cugat, que era situada prop del castell, dins el poble d’Ivorra, i de l’església de Sant Maria, que era fora del poble, com també l’església de Sant Protasi que hi havia prop de l’anterior. Aquesta donació a l’església de Solsona, confirmada per butlles papals posteriors, aclareix la qüestió dels dos pobles de què havia parlat Ceferí Rocafort. L’església de Sant Cugat era la de la vila, la del nucli urbà, mentre que la de Santa Maria era fora, i no es diu que estigui en cap veïnat, probablement devia servir un poblament dispers, ja que no ens ha arribat cap altre nucli urbà.
El castell d’Ivorra és documentat el 1114, quan el comte Ermengol VI d’Urgell concedí a l’orde hospitaler el Mas d’en Torrents situat al terme del castell d’Ivorra. En altres documents comtals poc temps posteriors es menciona també el lloc i castell d’Ivorra, per la qual cosa sembla que en detenia el domini, mentre que el llinatge dels Ivorra devia posseir-ne la castlania. El 1132 Pere Guillem d’Ivorra ja apareix documentat amb motiu del llegat d’unes propietats a la canònica solsonina. Els Ivorra van estar estretament relacionats amb Santa Maria de Solsona i molts dels seus membres en foren canonges. Posteriorment, a la fi del segle XIII, el castell i lloc d’Ivorra formava part del vescomtat de Cardona, que el 1314 pertanyia a Ramon Folc (VI). El 1347 Guillem d’Ivorra n’era el castlà, que tenia per saig i pregoner Ferrer de Garrigosa, i Ramon de Palauet era batlle pel noble Hug, vescomte de Cardona. En ser erigit el vescomtat en comtat, el 1375, el castell d’Ivorra tenia uns 25 focs. Després, i des del 1491, la senyoria del lloc pertangué al ducat de Cardona, fins a l’extinció del feudalisme.
Entre els llinatges del lloc tingué una llarga pervivència el d’Hospital, un membre del qual, mossèn Hospital d’Ivorra, fou un dels professors proposats per a l’escola d’alts estudis de Gramàtica i Lògica de Cervera el 1624. Una altra nissaga que hi arrelà i detingué sovint el càrrec de castlà, o de rector, fou la dels Tristany, puixant sobretot des de la primeria del segle XVII. El patronímic d’Ivorra es troba des del segle XIII entre els templers a Granyena i en d’altres notables famílies de la Baixa Segarra.