i Jaume II d’Urgell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jaume II d’Urgell

Sobrenom amb el qual era conegutel Dissortat
Frontispici, gravat al boix, del llibre de Jaume II d'Urgel, el Dissortat, segons una al·legoria moderna d'Antoni Ollé i Pinell

història hist
Comte d’Urgell i vescomte d’Àger (1408-14), fill del comte PereII d’Urgell, el qual ell succeí el 1408, i de Margarida de Montferrat.
Balaguer?, Noguera, 1378/80 — Xàtiva, Costera, 1433

Es casà el 1407 amb Isabel, filla de Pere III de Catalunya-Aragó. Martí I el nomenà lloctinent al regne d'Aragó, dividit aleshores per les bandositats dels Urrea i dels Luna. S'enemistà amb l'arquebisbe Fernández de Heredia, partidari aferrissat dels Urrea, i el seu nomenament fou contestat per molts representants aragonesos, sostinguts pel justícia Jiménez Cerdán. Martí el ratificà el 1408, però acabà suspenent-lo pràcticament.

La mort de Martí el Jove obrí la qüestió successòria i posà en primer terme com a hereu amb millors drets Jaume II d'Urgell, però el rei féu per barrar-li el pas i intentà d'afavorir l'ascens de Frederic, comte de Luna, fill natural de Martí el Jove. Jaume intentà d'exercir el càrrec a Aragó (març del 1410), però els Urrea crearen nous conflictes i Martí el féu cessar. La mort del rei l'enfrontà amb els altres dos candidats amb més possibilitats després d'ell, Lluís de Nàpols, duc titular de Calàbria, i Ferran de Trastàmara. La sentència de Casp (Compromís de Casp) del 24 de juny de 1412 no tingué en compte els seus drets i Ferran fou proclamat rei. Des d'aquest moment, malgrat el seu caràcter vacil·lant i irresolut, la famosa frase de la seva mare ("Fill, o rei o no res") sembla ésser el seu lema.

Després de breus negociacions, fallides, Ferran I féu ocupar castells i llocs de Jaume, que no s'havia presentat a la cort de Saragossa. Aleshores aquest envià representants seus a Lleida, que juraren fidelitat al nou rei i sembla que reberen la promesa d'importants compensacions. Antonio de Luna li aconseguí, però, una aliança secreta amb Tomàs d'Anglaterra, duc de Clarence, a la primavera del 1413, que l'induí a manifestar la seva rebel·lia (l'aliança resultà invalidada en haver de tornar molt aviat el duc a Anglaterra). Pel maig els homes d'Antonio de Luna iniciaren les hostilitats a Trasmoz i a Montaragó, i hi hagué manifestacions urgellistes a Saragossa, Osca, Calataiud i a diversos indrets del País Valencià. Pel juny tingueren lloc les primeres accions de Jaume des de Balaguer, que resultaren victorioses. Ferran reclamà la vinguda de tropes castellanes, i les forces urgellistes fracassaren davant Lleida (25 de juny).

Anglesos i gascons havien entrat per Jaca en ajut dels Luna i havien proclamat rei el comte d'Urgell; però, després de reunir-se amb Jaume mateix, foren derrotats (10 de juliol), i aquest fracàs impedí la conjunció de les tropes d'Aragó i d'Urgell, i el comte, que avançava vers Alcolea, es retirà a Balaguer. El 26 de juliol Ferran partí de Barcelona per dirigir la campanya, i Jaume fou assetjat a Balaguer. Montaragó es reté l'11 d'agost i Loarre resistí fins els primers mesos del 1414. A la fi d'octubre negociaren la muller de Jaume pels assetjats i el duc de Gandia pels assetjadors, i el 31 el comte es lliurà a Ferran. Fou dut a Lleida, on comparegué davant un tribunal presidit pel rei i, en absència seva, pel vicecanceller Bernat de Gualbes. Fou condemnat a presó perpètua i a confiscació de béns, inclòs el dot de la seva muller.

El 10 de desembre fou dut al castell d'Urueña, prop de Medina de Rioseco, mancant, així, a una de les condicions de la rendició; sembla que hi hagué un intent de fuga als primers temps. Vers el 1420 fou traslladat a Mora de Toledo, i pel juny del 1422 a l'alcàsser de Madrid, fins que el 1424 fou tornat a Urueña. Estigué algun temps a Castro Torafe, prop de Zamora, i el 1426 fou dut a Terol, i dins el mateix any, al castell de Xàtiva, on sembla que el visità, sense donar-se a conèixer, Alfons el Magnànim el 1430. Des d'aleshores la presó fou menys dura. Hi morí el primer de juny de 1433, i fou enterrat a Sant Francesc de Xàtiva (des de després del 1939 és enterrat a la capella del castell de Xàtiva).

La llegenda del seu assassinat pels germans d'Alfons, els infants Joan, Enric i Pere, fou recollida, o potser inventada, per l'autor de La fi del comte d'Urgell.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...