Jaume d’Aragó

el Dissortat (snom.)
(?, aprox. 1296 — Tarragona, Tarragonès, 1334)

Primogènit de Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols.

Fou jurat hereu de la corona el 1302. Més tard fou procurador general de tots els regnes, en el qual càrrec tingué com a principal assessor Bernat de Fenollar. La seva excessiva rigor, especialment a Daroca, donà lloc a amonestacions paternes. El 1308 havia estat pactat el seu matrimoni amb Elionor de Castella, però l’infant al·ludí ja el 1311 a una eventual entrada seva en religió. Vers el 1318 fou trobat en una cambra seva un hàbit de l’orde de predicadors, i això donà lloc a l’allunyament del confessor de l’infant, Pere de Déu, monjo de Santes Creus. Sota la pressió paterna, acceptà de celebrar la solemnitat de l’enllaç, que s’esdevingué a Gandesa el 18 d’octubre del 1319, però anuncià que no consumaria el matrimoni. Acabada la cerimònia, es retirà al Lledó, havent pregat prèviament el seu pare que sol·licités en nom seu l’ingrés a Santes Creus.

El 22 de desembre renuncià solemnement a la corona. No havent acceptat el rei l’ingrés al Cister, el mateix dia prengué l’hàbit de l’Hospital. No habità, però, mai en cap casa de l’orde, manifestà (1320) la intenció de recuperar la infanta Elionor i els drets de successió, i acabà prenent l’hàbit de Montesa, de regla cistercenca i dependent de Santes Creus, la qual cosa li havia de permetre de residir en aquest monestir (1320). Tanmateix, no sempre hi habità: fugí un quant temps a València i hi dugué una vida desordenada. Sembla que fou enterrat a la seu de Tarragona, potser en el mateix sepulcre del seu germà, l’arquebisbe i patriarca Joan.