Ordenat sacerdot el 1830, fou membre de la congregació dels lazaristes i professor de teologia al seminari de Carcassona i a Càors (1833) i de Sagrada Escriptura a Amiens. Se secularitzà per motius de salut i visqué al seu país. Amb pocs referents més que Francesc Vicent Garcia, de qui era un gran admirador, fou escriptor d’una gran dignitat literària i d’un notable alè èpic. Publicà unes Cobles en llaor dels benaventurats Abdon i Sennén (Perpinyà, 1859) i, pòstumament, el 1882, Josep Bonafont li edità Les bruixes de Carençà, recull de llegendes fantàstiques sobre el massís del Puigmal, Arles, vila fortunada, Epístol al senyor Durand, diputat i La dona forta, entre altres textos. És el principal precursor de la primera renaixença rossellonesa.