Situació i presentació
El terme municipal de la Jonquera, de 56,93 km2, s’estén als vessants meridionals de la serra de l’Albera, des del coll del Portell (694 m), a ponent, fins al Ras de la Menta (1.067 m), a llevant, i en aquest sector de la carena pirinenca que separa l’Empordà del Vallespir, s’obren dos dels colls més baixos i accessibles de l’Albera, el coll de Panissars i el del Pertús. L’extens territori forma dos sectors ben diferenciats, ambdós presidits per la serralada: a ponent el que pertany a la conca del Llobregat d’Empordà, que neix al pic de Llobregat (918 m) i que comprèn la vila de la Jonquera, cap de municipi, amb el raval dels Límits, els veïnats de Canadal i Sant Julià dels Torts, el despoblat de Requesens, el castell de Rocabertí i les antigues esglésies de Sant Miquel de Solans (Santa Llúcia), Sant Martí del Forn del Vidre, Santa Maria de Panissars i Sant Pere del Pla de l’Arca; a llevant, el que pertany a la conca de l’Anyet, afluent també de la Muga, que neix al peu del Puig Neulós (1.256 m) —el punt més alt del terme i cobert sovint de boira— i que comprèn l’antic terme senyorejat pel castell de Requesens, que avui centra una de les zones del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera.
Aquests passos naturals, els més transitables de la serra de l’Albera, travessats per camins importants des de temps molt remots (el del Pertús potser per la via romana i el de Panissars per les rutes medievals, ja que, per raons estratègiques, en temps de guerres, es preferia aquest pas; a l’època moderna ha estat desplaçat definitivament pel primer), contribuïren a l’establiment d’una població tant dispersa com agrupada, de la qual són vestigis les esglésies i els castells medievals del terme. El tractat dels Pirineus (1659) convertí el lloc en frontera, i aquesta funció ha marcat l’evolució de la població; la vila de la Jonquera i el raval dels Límits han adquirit una gran importància.
Afronta amb els termes del Pertús i l’Albera (Vallespir), al N, i amb els d’Agullana a ponent, Campmany a migdia, Cantallops, que separa els dos sectors esmentats, i Sant Climent Sescebes i Espolla a llevant.
Els espais muntanyosos, que ocupen la major part del territori, i els sectors planers, que es limiten a estretes faixes a les vores dels rius, tenen una gran riquesa forestal; els boscos d’alzines sureres són els més abundants, però no hi manquen els roures i els faigs. El bosc, delmat els darrers anys per incendis, ha estat intensament explotat per a la producció de fusta i suro. Les suredes, que eren en una bona part comunals, es repartiren el 1842 per a la seva explotació.
Per la frontera passa la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, que travessa el terme de S a N seguint el curs del Llobregat i enllaça als Límits amb el poble vallespirà del Pertús. Paral·lelament corre l’autopista de Barcelona a la Jonquera (AP-7), que té una sortida vers la vila i enllaça amb la xarxa d’autopistes franceses. Altres carreteres locals surten de la N-II, vers Agullana i la Vajol a ponent i vers Canadal, Cantallops i Requesens vers llevant.
La població i l’economia
L’evolució demogràfica fou espectacular durant la primera meitat del segle XIX. La població (jonquerencs) passà de 416 h el 1787 a 1.874 h el 1860. Però la competència del pas fronterer de Portbou amb la construcció del ferrocarril, que derivà part de les mercaderies que abans passaven per la Jonquera, juntament amb la fil·loxera motivaren, tot i l’increment de la indústria surera, que des d’aleshores s’establís una tendència regressiva (1.588 h el 1900, 1.273 h el 1930). El boom turístic, però, incidí positivament en la població (1.578 h el 1960, 1.964 h el 1970, 2.384 h el 1979 i 2.685 h el 1989), si bé en la dècada del 1990 s’inicià un descens (2.384 h el 1996). Havia tingut cert pes econòmic l’agricultura, que actualment és molt poc important, i és bàsicament de secà.
La Jonquera
© Fototeca.cat
Es localitza principalment al sector de Requesens, on també hi ha cria de bestiar boví i porcí. La indústria del suro arrelà molt aviat; Zamora remarca vers el 1790 que hi ha tapers, i el 1842 consten 6 fàbriques. Aquesta activitat continuà creixent fins a la Primera Guerra Mundial i inicià després una decadència, com a la resta de la comarca, que ha acabat amb la seva desaparició. La majoria d’indústries són de la construcció, seguides de les de la fusta, ló i el metall.
La funció fronterera ha marcat decisivament l’economia i la fesomia de la Jonquera. L’antiga duana i els serveis inherents (des de la fi del segle XIX fins al 1937 al barri dels Límits, però abans i després d’aquestes dates, a la mateixa vila), com també la incidència del creixement turístic, van donar un gran impuls a la població. El procés d’integració europea, que permet la lliure circulació de mercaderies, va portar a la desaparició de la majoria dels tràmits duaners a partir del 1993. La Jonquera, que s’havia especialitzat en activitats relacionades amb la duana, afrontà aleshores una difícil reconversió.
Tanmateix, aquest municipi ha esdevingut una de les vies d’entrada per carretera més freqüentades de l’Estat espanyol (han arribat a entrar-hi més de 2 milions i mig de vehicles anuals). Hi ha diversos establiments hotelers, entre els quals el gran complex turístic dit La Porta Catalana, inaugurat el 1981, obra de Josep Lluís Sert, que té més de 10.000 m2 de superfície, una oficina de turisme i un bon nombre de restaurants i de botigues. El 2001 el sector dels serveis comprenia el 86,7% de la població ocupada del municipi.
El mercat setmanal se celebra el divendres. A causa dels avantatges que comporta per als súbdits francesos el canvi de moneda, molta gent del Rosselló entra a comprar a la Jonquera.
La vila de la Jonquera
La vila de la Jonquera és a 110 m d’altitud, a la dreta del Llobregat d’Empordà. Constitueix un típic poble camí, amb les cases arrenglerades a banda i banda de l’antic camí francès medieval i modern (pel coll del Pertús), la qual seguia el traçat de l’antiga via romana. La carretera N-II i l’autopista AP-7 passen pels afores del nucli urbà. Dins del terme urbà hi ha la boca sud del túnel del Pertús per on passa el TGV (en servei des del 2010). Al voltant de l’església parroquial hi ha algunes cases del segle XVII. És notable el conjunt arquitectònic de la plaça i la part posterior de les seves cases, que dóna al riu, amb porxos d’arcs de mig punt i voltes d’arestes, també del segle XVIII.
L’església parroquial de Santa Maria de la Jonquera actual és en la seva major part obra del segle XVIII (quan Zamora visità la població el 1790 estava en construcció), d’una nau amb capelles laterals, creuer amb cúpula i absis semicircular i un campanar de torre octagonal. La façana, però, és l’únic element que es conserva del temple primitiu, alçat a l’inici del segle XV, amb portada d’arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà d’un estil romànic ja molt avançat i tardà, amb elements gòtics. El 1569 consta ja com a parròquia independent. Aquesta nova parròquia substituí la de Sant Miquel de Solans, a llevant i de poblament dispers. Tant el lloc de Ionquera, esmentat el 1285, com l’església, anterior al segle XIV, es trobaven al límit entre els termes parroquials d’Agullana i Sant Miquel de Solans. Aquest indret formà part dels extensos dominis dels Rocabertí, el castell dels quals, com hem assenyalat, és situat dins el municipi, i encara l’any 1698 la Jonquera, amb Agullana, Darnius i Canadal formava una batllia del comtat de Peralada.
Al carrer Major hi ha el gran casal de Ca n’Armet, de dues plantes i golfes, amb grans cellers subterranis, obra del segle XVIII; es destaquen els salons amb pintures pompeianes. L’arxiu dels Armet fou una de les bases del llibre de Carles Pi i Sunyer La vida a la frontera durant les guerres amb França (1967).
A llevant i a ponent de la vila, en dos turons enlairats, hi ha dues torres de planta circular i petites fortaleses dels segles XVIII-XIX amb restes de murs al voltant. No queden, en canvi, vestigis de les muralles que sembla que havia tingut (en un gravat de l’artista francès Beaulieu, de l’any 1646, la població de la Jonquera és representada emmurallada).
Al segle XIX la industrialització surera afavorí la creació d’associacions de socors mutus, com l’antiga Societat Mutual, coneguda amb el nom de Societat Mutual La Unió Jonquerenca, que disposa d’una biblioteca. Té una gran activitat l’Associació Cultural i Esportiva Jonquerenca, el Grup d’Art i Treball (1983), l’Orfeo Jonquerenc, Els Amics de Santa Llúcia (del nom de l’antiga parròquia de Sant Miquel de Solans), el Centre Excursionista Jonquerenc i la Unió Esportiva Jonquerenca.
Entre les festes més populars de la Jonquera destaquen, al maig la Marxa dels Dòlmens i Travessa de la Jonquera a Portbou, el Dilluns de Pasqua, la festa petita de la vila, que inclou un aplec a l’església de Santa Llúcia i la festa major el 8 de setembre.
Altres indrets del terme
Els Límits
El barri dels Límits, uns 3 km al N de la vila, a la ratlla de la frontera francoespanyola. El 2005 hi eren empadronades 115 persones. És format per les cases del costat de llevant de la carretera, mentre que les que s’estenen a la banda de ponent són del municipi vallespirà (i administrativament francès) del Pertús. Els serveis de frontera, les botigues i els restaurants són característics, però el pas de l’autopista li ha restat activitat.
L’ermita de Santa Llúcia
L’antiga parròquia de Sant Miquel de Solans, ara ermita de Santa Llúcia, és situada uns 2 km al NE de la vila, en un replà de la serra de Falquers (s’hi accedeix vorejant el pic del Corb). En un diploma de Lluís d’Ultramar del 948 ja consta com a possessió de Sant Pere de Rodes l’“alodem qui dicitur Solanes cum ecclesia Sancti Miachaelis juxta castrum Bertini”. Fou parròquia rural fins al segle XVI, que passà a dependre de Santa Maria de la Jonquera. El temple és un notable exemplar romànic dels segles XII-XIII, d’una nau amb absis semicircular (amb fris de petites dents), volta apuntada, portalada de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà, i campanar d’espadanya. Al mur de ponent s’adossa l’hostatgeria o casa de l’ermità, dels segles XVII-XVIII, època en què degué esdevenir santuari de Santa Llúcia. És molt popular l’aplec que s’hi celebra el Dilluns de Pasqua. Moltes de les masies de l’antic terme parroquial estan deshabitades.
El castell de Rocabertí
El castell de Rocabertí (pronunciat a la rodalia Rocaberti o Rocaberdi) s’alçava al cim d’una penya granítica al N de Santa Llúcia, dominant estratègicament els propers colls de la serra de l’Albera i els camins que hi menaven. Era inaccessible al S, al N i a l’W, i l’accés de llevant, amb un desnivell de 25 m, se salvava per esglaons tallats a la pedra. Resten alguns murs seguint els accidents del turó; a l’extrem nord-occidental hi ha restes de la capella de Sant Romà, i a la part més ben conservada, a l’extrem sud-est, hi ha una torre de planta triangular. Resta el portal d’entrada. El títol de vescomtes de Rocabertí substituí el de Peralada des de l’inici del segle XII, i aquesta família tingué un paper destacat en la història de Catalunya. El castell de Rocabertí sembla que fou enderrocat el 1138 com a resultat d’un enfrontament entre el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ponç II d’Empúries i fou refet al mateix segle XII. Tingué encara un paper destacat en la guerra contra el rei de França Felip l’Ardit, el 1285.
La masia del Forn del Vidre
Al N de la Jonquera, entre la carretera i la riba esquerra del Llobregat, prop de la seva confluència amb la riera del Forn del Vidre, hi ha la masia del Forn del Vidre, en realitat l’església de Sant Martí del Forn del Vidre, que fou convertida en casa de pagès (prop seu hi ha escassos vestigis del forn que li donà nom). Es tracta dqun interessant exemplar de temple preromànic primitiu (segle X), amb capçalera de planta trilobulada.
L’antic monestir de Santa Maria de Panissars
Les restes de l’antic monestir de Santa Maria de Panissars es troben a la ratlla fronterera (326 m d’altitud), al coll de Panissars, a ponent del castell de Bellaguarda (alguns murs del cenobi són en territori francès). L’alou de Panissars (Panoniores) és esmentat el 878 i el 882, dins el terme d’Agullana, com a possessió del monestir d’Arles. Una butlla del 1011 diu que l’església de Santa Maria de Panessiares havia estat construïda el 990, a l’època de Bernat Tallaferro de Besalú, i el 1097 fou concedida al monestir de Ripoll. Els monjos hi fundaren el priorat de Panissars, que tingué una funció hospitalera a causa de la seva situació en el coll, vora el camí. A la fi del segle XVII el monestir i l’església es trobaven abandonats, i part de les seves pedres foren aprofitades per a bastir Bellaguarda. Les restes de murs permeten de considerar que l’església era romànica primitiva. En aquest lloc s’han fet diverses campanyes d’excavació i s’han descobert les restes dels Trofeus de Pompeu, de l’any 71 aC, sobre el pas de la Via Domitia. Prop seu s’han trobat restes d’un poblat medieval. En aquest coll, més important a l’edat mitjana i potser també en l’antiguitat que no pas el veí del Pertús, tingué lloc el 1285 la famosa batalla del coll de Panissars (30 de setembre-1 d’octubre) quan les tropes catalanes de Pere II comandades per Ramon de Montcada atacaren l’exèrcit de Felip III de França, que es retirava vençut i delmat per la pesta a la fi de la fracassada croada contra Catalunya.
L’església de Sant Pere del Pla de l’Arca
A llevant del coll del Pertús, prop de la capçalera del Llobregat, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Pere del Pla de l’Arca. Als encontorns hi ha masies deshabitades, entre les quals el mas del Pla de l’Arca; el topònim, derivat probablement d’un dolmen que hi devia haver al lloc, s’aplica també a un coll de la serra de l’Albera, a 599 m. L’església era d’una sola nau, amb absis de planta de ferradura i volta ultrapassada construïda en opus spicatum (segle X), molt alterada per un casalot afegit als segles XVII-XVIII, fet que sembla demostrar que aleshores ja no tenia culte.
Sant Julià dels Torts
L’antiga església de Sant Julià dels Torts, que fou centre d’un veïnat de masies esparses, avui gairebé totes deshabitades i arruïnades, és situada al sector de la dreta del Llobregat, al peu de la serra de l’Albera, entre el coll del Portell i el de Panissars. L’església és esmentada en diversos documents dels segles XII i XIII, i el 1362 consta com a sufragània de la parròquia d’Agullana. Es tracta d’un edifici que en la seva major part correspon a una reconstrucció dins l’estil romànic feta als segles XII-XIII; té una nau i absis semicircular, porta de tres arcs en degradació, timpà i llinda i relleus molt erosionats, volta apuntada i un campanar de cadireta. Conserva vestigis d’un edifici anterior preromànic. S’hi celebra un aplec a l’octubre.
Canadal
L’agregat de Canadal, amb 9 h el 2005, és 1 km al SE de la Jonquera. Format també de masies disseminades, era centrat per l’església i castell (després masia), en un planell enlairat. Més al S hi ha els estanys de Canadal. L’església de Santa Cristina de Canadal, més tard de Sant Jaume, és d’origen preromànic (la nau i la volta es poden datar en aquesta època), però fou reformada posteriorment; les capelles del creuer i l’absis són d’època molt tardana (segles XV-XVII); el campanar és de cadireta. L’anomenat castell de Canadal és vora l’església, constituint un conjunt. Conserva importants restes de fortificació dels segles XIV-XV. Formà part dels dominis dels vescomtes de Rocabertí i d’una batllia amb Agullana, la Jonquera i Darnius, del comtat de Peralada. S’hi celebra un aplec el diumenge després del 25 de juliol.
Requesens
L’antic poble de Requesens, al vessant sud del Puig Neulós, centra el sector del terme, que comprèn la capçalera de l’Anyet (dita aquí riera de Requesens). Enmig de grans boscúries d’alzines sureres, amb masies avui abandonades a les clarianes, es destaquen l’antic castell, en un turó de 511 m a l’esquerra de la riera, el Mas de l’Església, on hi havia la parròquia primitiva, i la parròquia santuari de la Mare de Déu de Requesens. El lloc és esmentat el 859 en un precepte de Carles el Calb dins el pagus de Peralada (“villare quod vocant Richusins”). El sector de Requesens és integrat dins del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera.
El castell apareix documentat des de mitjan segle XI. Bastit per Gausfred II de Rosselló quan ja s’havien separat els comtats de Rosselló i Empúries, dins un alou que el comte Hug I diEmpúries, oncle seu, li havia confiat, aquest fet fou un dels motius de discòrdia entre els dos comtats. Al llarg del segle XII depengué encara dels comtes de Rosselló, però ja en aquest segle apareix lligat al llinatge dels Rocabertí, que n’adquirí després la jurisdicció i la propietat fins a l’època moderna.
La imposant baluerna que és avui el castell de Requesens és una obra fantasiosa, d’unes grans dimensions, amb nombroses torres, merlets i espitlleres i altres elements de fortificació, a causa de la reconstrucció que a la fi del segle XIX manà fer el comte de Peralada Tomàs de Rocabertí-Dameto (mort el 1898) i acabà la seva germana Joana Adelaida (s’inaugurà amb una festa el 24 juny de 1899).
El santuari de la Mare de Déu de Requesens, a l’altre costat de la riera, substituí l’església vella com a parròquia; és probablement obra de l’inici del segle XVIII. L’envolten l’hostatgeria i altres construccions de la mateixa època. Era molt concorreguda la processó de la Tramuntana, al juny, que partia de la capella de Sant Sebastià de Figueres, amb gent de tota la rodalia, per demanar que el vent bufés oportú i amb profit per a tothom i que alliberés l’Empordà de pestilències; originada el 1612 després d’una pesta de deu anys, se celebrà fins el 1868.