La manca de fonts documentals i hagiogràfiques certes ha fet dubtar de la seva existència. D’altra banda, els testimoniatges de culte i arqueològics no deixen cap dubte que un màrtir de nom Jordi, anomenat per la seva popularitat el megalomàrtir, era venerat des del segle IV. A partir del segle V la literatura s’emparà de la vida desconeguda del sant i en foren fetes diverses passions, apòcrifes i llegendàries, contra les quals es pronuncià el Decret Gelasià del segle VI. Segons aquestes, Jordi fou martiritzat el 303, després de mil turments i aventures, a Nicomèdia (per això fou anomenat Jordi de Capadòcia). El seu culte s’estengué ràpidament per tot Palestina, Síria, Egipte i l’Orient en general; al segle VI Gregori de Tours afirmà que hi havia relíquies seves a Llemotges, i a partir del començament del segle VII esdevingué especialment conegut a Occident, quan el papa Gregori el Gran creà a Roma la diaconia de Sant Jordi. Valeri dona testimoni que la passió del sant era coneguda als monestirs d’El Bierzo al segle VII. La llegenda segons la qual donà mort a un terrible drac per alliberar una donzella o princesa —reminiscència del llegendari clàssic— sembla perfectament establerta a la fi del primer mil·lenni. Hi ha una versió plàstica a les pintures de la capella de Santa Bàrbara de Soǧanli (Capadòcia), datades entre el 1006 i el 1021. El sepulcre de Lydda fou molt visitat per pelegrins i croats de Terra Santa, fins que el soldà Saladí en feu arrasar l’església. Els croats contribuïren a fer reviure la devoció del sant a Occident. Efectivament, el patronatge de sant Jordi s’estengué a molts indrets de la cristiandat occidental: Catalunya-Aragó, Gènova, Anglaterra, Grècia, Portugal i Lituània, i també a moltes contrades orientals, com Geòrgia, que porta el seu nom.
El culte a sant Jordi als Països Catalans
Als Països Catalans, el culte a sant Jordi entrà amb la litúrgia romana des dels segles X i XI (ja es troba el nom de Jordi, encara que no freqüent, al segle X). L’abat Oliba erigí un altar a sant Jordi al monestir de Ripoll. Entre les primeres capelles testimoniades hi ha la de Sant Jordi de Lloberes, al municipi de Gaià (Bages), des del 1053. A les terres frontereres amb Aragó consta el culte a sant Jordi a Montsó el 1090, i el 1094 a la capella de San Jorge de Boqueras, prop d’Osca, lligada a una llegenda sobre la intervenció militar del sant, bé que totes les llegendes d’aparicions de sant Jordi en batalles contra els musulmans no són anteriors a la fi del segle XIII. Des del principi d’aquest segle, la devoció al sant, com a element de devoció cavalleresca, havia arrelat fortament a la casa reial catalanoaragonesa. Pere el Catòlic autoritzà la creació de l’orde militar de Sant Jordi d’Alfama (1201), el qual protegí: ell mateix se’n feu cavaller. Jaume I autoritzà i afavorí la creació d’un priorat de l’orde a València i dotà la confraria de cavallers de Sant Jordi de Terol (1263), la qual fou també protegida per Jaume II (1297), que a més era confrare major i penoner d’una altra confraria de Sant Jordi establerta a Múrcia (1303). El 1324 l’infant Alfons (futur Alfons III) feu bastir una capella a Sardenya per a commemorar el triomf de Lucocisterna. Pere III fou un especial propagador d’aquesta devoció: el 1353 donà un reglament a la confraria de cavallers de Sant Jordi de València (vestit blanc amb creu vermella), i el 1356 tenia un reliquiari amb un os del braç del sant a la capella del palau reial de Barcelona.
Les relíquies proliferaren als Països Catalans al segle XIV; el mateix Pere III donà a València un reliquiari amb un os del dit, el 1377 Elionor de Xipre li envià un tros de braç, que sembla que anà a parar també a València, i entre el 1359 i el 1409 una vintena de documents parlen dels intents de Pere i els seus successors per a obtenir el cap de sant Jordi, que es trobava a Levàdia, al cor del ducat català d’Atenes, i que després de moltes vicissituds es conserva encara actualment a San Giorgio de Venècia. A petició del consell municipal de València la festa de Sant Jordi se celebra des del 1343, i el sant fou el patró de la milícia urbana del Centenar de la Ploma (1371). Mallorca celebrà la festa des del 1407, i la confraria de cavallers de Sant Jordi hi fou creada el 1460, per Joan II. Al Principat se celebrà des del 1436, a petició dels tres braços de la generalitat (en la petició hom afirma que el crit de combat era: Aragó! Sant Jordi!), i el 1456 en fou confirmada la celebració a tot el Principat. El braç militar de la Generalitat de Catalunya instà sempre aquest culte, i el 1565 obtingué les ordinacions per a la confraria de Sant Jordi de Barcelona, reformades el 1573. La mateixa generalitat obtingué del papa Gregori XIII (1574) indulgència plenària el dia del sant; el 1660 hom concedí culte i ofici propi per a Catalunya, i el 1667 Climent IX aprovà que la diada de Sant Jordi fos festa a tot Catalunya, atès que era patró del Principat.
La devoció decaigué al segle XVIII. Durant la guerra del Francès, la Junta Superior del Principat de Catalunya feu celebrar la festa a Solsona el 1810 com a patró de la corona catalanoaragonesa, però no fou fins a la plenitud de la Renaixença que la devoció sorgí amb un nou caràcter romàntic i patriòtic. El bisbe Morgades fundà (1895) una confraria de Sant Jordi a Ripoll, i a Barcelona la diada prengué un aire popular amb la festa de les roses i amb la coincidència de la celebració el mateix dia de la Diada del Llibre (1923). Al País Valencià la població d’Alcoi, amb les festes tradicionals de moros i cristians ha mantingut viva la tradició del culte al sant. La seva festa se celebra el 23 d’abril.
Sant Jordi en les arts plàstiques i en la tradició artística i popular dels Països Catalans
El tema de sant Jordi matant el drac pot tenir l’origen en el déu “cavaller” dels perses matant l’esperit del mal, que, recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril, es confon ja en l’art copte i en la pintura etiòpica —al costat de sant Miquel Arcàngel—, tant en murals com en manuscrits i icones. Aquest tema perdurà en l’art bizantí i s’introduí en l’art de l’Europa occidental. Hom ha identificat el sant en la serena estàtua eqüestre (Jordi1235) de l’interior de la catedral de Bamberg, i dins l’art gòtic alemany hi ha versions més complexes i més imaginatives d’aquest tema, com l’escultura policromada de Bernt Notke (1488, catedral d’Estocolm). El sant alliberant la princesa també apareix en l’art medieval italià —frescos de Pisanello (Jordi1435), església de Santa Anastasia de Verona—; tot sol, fou representat per Donatello (1416, Florència), i matant el drac, per Cosimo Tura (segle XV, Ferrara). Entre les representacions del seu martiri, molt escasses, sobresurt la d’Il Veronese (segle XVI, església de San Giorgio de Verona). Aquest tema fou continuat en èpoques posteriors, sovint amb més llibertat temàtica: L’àngel apareixent-se a sant Jordi, de Georges de La Tour (segle XVII, Nantes), el complex grup rococó de Weltenburg, el Sant Jordi i la Princesa de Dante Gabriel Rossetti (1857; Tate Gallery de Londres). En l’art català sobresurten diverses representacions: en algunes, dret i tot sol, com en la de Lluís Borrassà en el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi, de l’església de Sant Francesc, de Vilafranca del Penedès (Jordi1390); en la de Jaume Huguet —al Museu Nacional d’Art de Catalunya—, o en el retaule de Púbol de Bernat Martorell (Museu Diocesà de Girona). Andreu Marçal de Sax el representà combatent al costat de Jaume I en la batalla del Puig (Jordi1400; Victoria and Albert Museum de Londres). Dalt de cavall matant el drac n’hi ha moltes representacions: la més antiga és la de Lluçà (entre el 1312 i el 1370). Destaquen les de Bernat Martorell (Chicago Art Institute), Pere Niçard (Jordi1470; Palma, Mallorca) i les escultòriques dels Claperós (1448; claustre de la catedral de Barcelona) i Pere Joan (1418); aquesta obra, al Palau de la Generalitat de Catalunya, forma part d’un abundós conjunt d’obres d’art de tema jordià pel fet que el sant és el patró de la corporació: la capella de Sant Jordi és un dels millors exemples de gòtic florit a Catalunya, i el frontal de l’altar, obra d’Antoni Sadurní (Jordi1450), és una de les millors mostres del brodat català. La Renaixença feu reprendre amb nova força aquest tema, i a la façana del Palau de la Generalitat fou instal·lat un Sant Jordi eqüestre d’Andreu Aleu (1866-67). La gran força assolida pel catalanisme feu que el tema del patró fos reproduït arreu com a símbol del país: l’art modernista en donà nombrosíssimes mostres, entre les quals sobresurten les diverses versions de l’escultor Josep Llimona; i, posteriorment, aquest tema fou reprès pel Noucentisme (Obiols, Rebull), i continua essent un símbol de catalanitat per als artistes de l’avantguarda recent (Subirachs).