Des que acabà la carrera (1906) treballà amb Gaudí, i col·laborà en les obres de la Pedrera, el parc Güell i la reforma de la catedral de Mallorca, cosa que feu que restés, fins a la mort de Gaudí, profundament influït pel seu mestratge. Aquests primers vint anys foren els més fecunds i els artísticament més importants de la seva producció: se’n destaquen la casa Heras al carrer de Tapioles de Barcelona (1907), la reforma de la botiga Mañac del carrer de Ferran de Barcelona (1911), la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les reformes de la masia Bofarull dels Pallaresos (1914), la
La segona etapa (del 1927 fins a la mort) té un interès més secundari i un valor desigual: se’n destaca per la seva dimensió urbanística la font monumental de la plaça d’Espanya de Barcelona (1929). Fou professor de l’escola d’arquitectura de Barcelona (1910) i catedràtic el 1919. Fou l’artista més qualificat del cercle de col·laboradors que Gaudí formà al seu taller escola de la Sagrada Família. Si durant la seva primera època aportà a la història de la cultura les realitzacions d’una arquitectura surrealista d’una força poques vegades superada, amb el retorn al classicisme i a l’historicisme no feu sinó constatar els límits de la seva pròpia formació artística i acadèmica. Sense el nodriment d’una nova cultura que les avantguardes artístiques europees havien elaborat des del començament del segle XX, l’experiència del món de l’eclecticisme, al qual ell encara pertanyia, no podia donar més de si.
Fou també un dels dibuixants més qualificats dels Països Catalans, al costat de Fortuny i Picasso; utilitzà tots els mitjans d’expressió al seu abast, i desplegà en tots una viva i fecunda imaginació d’efectes sorprenents.