Formà part de la presidència de la unió de compositors soviètics (1939-48). Influït per Scriabin i pel folklore rus, assolí popularitat a tot el món pel seu estil deseixit, especialment amb la suite Els comediants (1940), els seus tres concerts per a piano i orquestra, el de violí (1949), el de violoncel (1949) i l’òpera La família de Taras (1950).