i Kenya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Kenya

Nom oficial deRepublic of Kenya (en), Nom oficial deJamhuri ya Kenya

Estat de l’Àfrica oriental situat al NE dels Grans Llacs Africans, entre Etiòpia i el Sudan al N, Somàlia al NE, l’oceà Índic al SE, Tanzània al S i Uganda a l’W; la capital és Nairobi.
Població: 
43.013.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
582.646 km2

La geografia física

El país comprèn diverses regions. Una zona costanera baixa, relativament estreta i de 420 km de llargada. La regió del Rift Valley (part de la gran fossa tectònica africana que s’estén des de la mar Roja fins al llac Nyasa), de 50 a 80 km d’amplària, ocupada en part pels llacs Turkana (Rodolf), Baringo, Victòria, Nakuru, Naivasha i Magadi. Un altiplà al centre-nord, que puja suaument fins als 2.000 m i on hi ha el desert de Chalbi. I, separat de l’anterior per la fossa tectònica, un altre altiplà, a l’W, que s’estén entre els llacs Turkana i Victòria. També a banda i banda d’aquesta fossa tectònica, s’alcen els cims volcànics dels monts de Kenya (5.199 m i 5.188 m) i d’Elgon (4.321 m). Les diferències climàtiques són considerables, a causa de les diferències de relleu. La major part de les regions situades al N de l’equador tenen clima càlid i sec, i al sector del llac Turkana la pluviositat és molt escassa. A la meitat sud es diferencien tres zones: la costanera, càlida i humida, la de les terres altes (que concentren la major part de la població), de clima temperat, i la del llac Victòria, típicament tropical. El riu de més cabal és el Tana. La vegetació és tropical, amb extenses sabanes i amb denses galeries de selva humida. A les regions del N la sabana es transforma progressivament en un espinar àrid. A les muntanyes altes hi ha selva densa, més amunt, grans extensions de bosc de bruc boal, i, després, una vegetació especial de páramo, amb predomini de plantes herbàcies.

La geografia econòmica

Terres de cultiu i de pastura a l’oest de Kenya
© Corel Professional Photos
Tot i que tan sols ocupa el 8% de la superfície i només aporta prop del 25% del PIB, l’agricultura és la base econòmica pel que fa a la població activa (75% el 2000), una gran part de la qual practica una agricultura de subsistència. El sector agrícola proporciona aproximadament la meitat dels ingressos del comerç exterior. Els principals conreus són el te (quart productor mundial i primer africà el 1997) i el cafè (tercer productor africà), conreats als antiplans centrals i del SW, una de les principals regions agrícoles del continent africà, on  es conreen també altres plantes comercials: canya de sucre, cotó, piretre (primer productor mundial), tabac i sisal (tercer). Té importància l’horticultura i, sobretot, la floricultura (quart exportador mundial de flors). Entre els conreus de subsistència cal esmentar el blat de moro, el blat, la melca, el mill, la mandioca i les patates. També és destacable la ramaderia (bestiar boví, oví i cabrú), que es beneficia de les extenses pastures (37% de la superfície), bé que encara es practica la ramaderia nòmada. Al Rift Valley hi ha una ramaderia de tipus més intensiu. La pesca, tot i tenir un valor secundari per a l’economia del país, constitueix una font important d’aliment per a la població i està gairebé restringida a les aigües interiors, especialment als llacs Victòria i Turkana. El bosc ocupa el 30% de la superfície i s’explota sobretot per a l’obtenció de llenya com a combustible. Entre els recursos minerals destaquen el carbonat sòdic al llac Magadi, la sal a la regió costanera de Malindi, l’or (Lolgorien, Kakamega), la niobita i la wol·lastonita. Quant a l’energia, el 70% de l’electricitat prové de centrals hidroelèctriques (localitzades sobretot al llarg del Tana), el 22% de la combustió d’hidrocarburs i la resta de centrals geotèrmiques.
Mercat de fruites i verdures a Nairobi
© Corel Professional Photos
No obstant això, el 15% de les importacions és constituït pel petroli i els seus derivats. La indústria és poc desenvolupada (al voltant del 13% del PIB i una proporció similar de la població activa). Cal esmentar-ne la metal·lúrgica (a Nairobi i Mombasa), del ciment, del tabac, de la cervesa, la sucrera, la química (adobs, a Nakuru), la tèxtil (Nairobi, Eldoret, Mombasa, Kisumu), la paperera (Webuye) i la refineria de petroli (prop de Mombasa). Quant als transports, hi ha uns 64.000 km de carreteres, dels quals només el 14% són asfaltats. El ferrocarril és molt poc desenvolupat (3.000 km). El port principal és a Mombasa, i per carretera comunica directament amb la capital i les principals ciutats. A Nairobi, Mombasa i Eldoret hi ha aeroports internacionals i, per als desplaçaments interns, hi ha més de 150 pistes d’aterratge i enlairament. Els serveis aporten prop del 60% del PIB, però només ocupen un 15% de la població activa. El turisme, que n'és la branca principal (entre un 4% i un 5% del PIB),  té el principal actiu als parcs i les reserves naturals (Amboseli, Masai Mara, Tsavo, Mount Kenya, etc).

Grup de girafes. A darrere, la ciutat de Nairobi
© Corel Professional Photos
El comerç exterior és molt deficitari (en 1990-2000 el saldo se situà entre el —20% i el —30% anual). Kenya importa sobretot maquinària (30%), béns manufacturats (22%), petroli i combustibles (15%), productes químics (14%) i aliments (12%), en canvi de te (20%), cafè (14%), derivats del petroli (8%), hortalisses i flors (4%). Comercia sobretot amb Tanzània i Uganda (especialment en les exportacions, prop d’un 30%), però també amb la Gran Bretanya, els EUA i Alemanya. Amb una renda per habitant de 360 $ (1999), Kenya se situa entre els països pobres del món, bé que supera la mitjana dels altres estats de l’Àfrica oriental (280 $), així com de l’Àfrica central (290 $) i de l’Àfrica occidental (320 $). En 1970-80 el creixement mitjà anual del PIB fou del 6,1%, que davallà al 4,2% en 1980-90 i al 2,1% en 1990-2000. Aquest alentiment és atribuïble en part al fortíssim creixement de la població fins a mitjan dècada dels noranta, que, tot i l’augment consegüent de la potencial població activa, no comportà un increment de la producció. Un altre greu problema de l’economia de Kenya és la gran dependència d’uns pocs productes agrícoles (especialment el te) per a l’exportació, els preus dels quals pateixen grans fluctuacions en el mercat internacional . Les sequeres continuades al llarg dels dos darrers decennis del segle XX  han perjudicat també seriosament el sector agrícola. El saldo comercial negatiu genera un deute extern creixent, que el 1999 representava prop de la meitat del PNB. El turisme eixuga en part aquest dèficit comercial, però la inestabilitat política a partir del principi dels anys noranta ha restringit el nombre de visitants. Des de la independència, Kenya impulsà un règim econòmic mixt, amb una elevada participació del sector públic en l’economia. El 1993, amb el suport de l’FMI i altres institucions, s’inicià una política de reprivatitzacions, però l’abast insuficient d’aquestes mesures i, sobretot, l’alt grau de corrupció provocaren interrupcions reiterades de les ajudes els anys següents. Kenya és membre fundador del Mercat Comú per a l’Àfrica Oriental i Austral (1994, organisme successor de l’Àrea de Comerç Preferent, creada el 1981) i de la Comissió Tripartida Permanent de l’Àfrica Oriental per a la Cooperació (1993).

La geografia humana

Amb una densitat de 53 h/km2, la població es concentra sobretot al SE (on la mitjana és de 250 h/km2 i arriba a 2.450 h/km2 a la província de Nairobi). En trenta anys la població gairebé s’ha triplicat (10.942.705 h el 1969, 19.536.300 el 1984 i 28 686 607 el 1999), a conseqüència d’un índex de natalitat molt alt (55‰ anual en 1980-85), que ha tendit, però, a reduir-se considerablement (29,4‰ l’any 2000).

Massais fent dances tradicionals
© Corel Professional Photos
La mortalitat és elevada (14‰; mitjana mundial: 9‰), agreujada per l’alta incidència de la sida (l’any 2000 es calculava que gairebé el 8% de la població estava infectada), que també redueix l’esperança de vida (48 anys el 2000). El 67% de la població és rural (2000) però, com en altres estats d’Àfrica, la urbanització té una clara tendència a augmentar (el 1979 era del 13%). Només la capital supera el milió d’habitants. Altres ciutats importants són Nakuru i Kisumu, al Rift Valley, i sobretot Mombasa, a la costa, principal port del país. La població de Kenya, majoritàriament africana (98,5%), pertany a tres grups lingüístics diferents: bantú, afroasiàtic i niloticosaharià. Són de llengua bantú els luhyas (12,4%), els kambes (9,8%) i els kikuius (17%); els massais, els turkanes, els suks i els nandis pertanyen al grup niloticosaharià; i els somalis, boranes i ormes són del grup afroasiàtic. El suahili i l’anglès són les llengües oficials. Les religions tradicionals animistes, que el 1900 eren practicades pel 98% de la població, a la dècada dels noranta representaven només el 13%, mentre que hi havia un 22% de catòlics, un 20% de protestants, un 21% d’altres cristians i un 7% de musulmans. Independent des del 1963, Kenya és una república unitària multipartidista dins l’àmbit del Commonwealth. Segons la Constitució del 1963 (esmenada nou vegades fins el 2001), el cap d’estat i de govern és el president, el qual, dotat d’amplis poders, és elegit cada cinc anys per sufragi universal directe i nomena el Govern. El poder legislatiu consta d’un parlament unicameral (Assemblea Nacional o Bunge) de 224 membres, elegits per sufragi universal per a un període de cinc anys, llevat de 12 membres directament designats pel president. Kenya és membre de l’ONU, de l’OUA (des del 2002, Unió Africana) i del Commonwealth, a més d’altres organitzacions. Del 1982 al 1992 la Kenya African National Union (KANU) fou l’únic partit autoritzat.

La història 

Les costes del territori de l’actual estat, que era habitat pels bantús, els nilòtics i els camites, foren visitades per grecs, àrabs i perses, els quals hi establiren centres comercials (Lamu, Malindi, Mombasa). Els portuguesos hi arribaren a l’inici del segle XVI, però en foren expulsats el 1698 pels àrabs d’Oman. Al segle XIX, britànics i alemanys es repartiren el país, els quals finalment controlaren el territori amb la creació de l’East Africa Protectorate (1895). Els anys següents s’inicià la colonització de l’interior i la construcció del ferrocarril de Mombasa al llac Victòria (acabat el 1901). El protectorat esdevingué una colònia administrada per un governador l’any 1920. L’any 1944 fou creada la Kenya African Union (KAU), liderada des del 1947 per Jomo Kenyatta. La lluita per la independència desencadenà el terrorisme de la guerrilla Mau-Mau el 1952 contra els colons blancs i les represàlies consegüents, i com a resultat de la violència hi hagueren milers de morts, la majoria africans. El 1956 els britànics aconseguiren neutralitzar el Mau-Mau. El 1960 el KAU esdevingué KANU (Kenya African National Union), que es convertí en la principal organització per la independència del país i, posteriorment, en la força política determinant en la major part de la  història recent del país.

De la independència al règim de partit únic (1963-1991)

Assolida la independència el 1963, Kenyatta fou elegit president de la nova república (1964) i inicià una política autoritària, prooccidental i nacionalista moderada. Aviat, però, s’iniciaren les desavinences per motius en gran part ètnics: el 1966 el vicepresident Oginga Odinga, d’ètnia luo, protagonitzà una escissió en la KANU (dominat pels kikuius) i formà l’opositor Kenya People's Union (KPU). El 1969, l’assassinat de Tom Mboya, un dels líders de la independència, també d’ètnia luo, donà lloc a enfrontaments.  

El Parlament de Kenya a Nairobi
© Corel Professional Photos

Mort Kenyatta (1978), fou succeït per Daniel Arap Moi. Uns quants mesos després que l’Assemblea Nacional declarés la KANU partit únic (1982), l’exèrcit sufocà un intent de cop d’estat. La repressió del Govern contra tota mena d’oposició es féu cada cop més evident. Sense cap mena d’adversari viable, les successives eleccions del 1983 i el 1988 confirmaren la KANU i Arap Moi en el poder. Tot i la campanya contra la corrupció a l’interior del partit i del funcionariat i la repressió, continuà augmentant l’oposició al règim, especialment  la dels estudiants. Davant el desafiament, el Govern respongué amb mesures repressives i canvis legislatius tendents a concentrar el poder en el president.

El 1987 tingueren lloc avalots protagonitzats per la comunitat islàmica i es prohibiren explícitament les organitzacions d’oposició al Govern, però, arran de les contínues pressions opositores i internacionals, el règim d’Arap Moi entrà en una etapa d’alternança entre obertura i enduriment: el 1989 foren alliberats nombrosos presos polítics, i l’any següent, després de les crides de les esglésies cristianes a l’establiment de la democràcia, es tornaren a practicar detencions massives. Mentrestant, la inflació, els desequilibris en la balança de pagaments, una corrupció generalitzada i la creixent presència de la sida comprometeren greument el desenvolupament del país.

Quant a les relacions amb els estats veïns, malgrat que Kenya acollí favorablement el règim del general Museveni instaurat a Uganda el 1986 mitjançant un cop d’estat, les relacions entre ambdós països esdevingueren tenses a causa del problema dels refugiats i de la guerrilla ugandesa, que operava en territori fronterer. El 1983 tornà a obrir-se la frontera amb Tanzània, tancada arran de la dissolució, el 1977, de l’organització East African Community (EAC), destinada a la cooperació entre Kenya, Uganda i Tanzània. Una altra font de malestar fou l’entrada al país de milers de somalis, fugitius de les lluites internes al seu país, que foren objecte de la persecució de les forces armades i, alhora, motiu de confrontacions entre ambdós països.

La democratització (1991-2003)

El 1991 Arap Moi acceptà el multipartidisme, però continuà controlant els ressorts efectius del poder. La divisió de l’oposició, d’altra banda, va facilitar que la KANU, governamental, es mantingués en el poder amb comoditat en les primeres eleccions lliures, celebrades al desembre del 1992. Moi suspengué el Parlament el 1993, i endurí la repressió contra els dissidents. Però la tensió augmentà: els conflictes ètnics es multiplicaren (especialment al Rift Valley), l’islamisme guanyà adeptes i la criminalitat augmentà al nord. Després de la mort del líder opositor Odinga (1994), les diferents formacions de l’oposició dugueren a terme novament diversos intents d’unió, com ara l’Aliança Democràtica Nacional Unida (1996), que n'agrupava els principals partits, però la KANU aconseguí dinamitar-la captant alguns dels seus líders més destacats.

Arap Moi tornà a guanyar les eleccions presidencials del desembre del 1997, però l’anunci de retirar-se al final del seu mandat obrí un nou escenari d’incertesa, agreujat per la decisió del Fons Monetari Internacional de suspendre l’última part dels crèdits davant la defectuosa aplicació dels plans d’ajust estructural. Tot i això, la societat civil experimentà una progressiva revitalització, impulsada sobretot pels moviments cristians, que tendiren a establir nous sectors de pressió sobre el Govern.

A les devastadores inundacions del final del 1997 i el principi del 1998 i als creixents enfrontaments ètnics propiciats per l’actitud del Govern, s’afegí l’atac contra l’ambaixada dels Estats Units a Nairobi el 7 d’agost de 1998, que causà 243 morts. Atribuït a organització islamista Al-Qā‘ida d’Ossama Bin Laden, l’atemptat tingué conseqüències duradores al país i refredà durant un quant temps la relació de Kenya (un dels aliats prooccidentals a l’Àfrica Oriental) amb els EUA i Israel. D’altra banda, l’acció d’Al-Qā‘ida intensificà les mesures antiterroristes, especialment contra l’islam radical. El 1999, amb l’aquiescència de les autoritats del país, el líder guerriller kurd Abdullah Öcalan fou detingut a Nairobi per agents turcs i transferit a Turquia. Tot i això, l’any 2002 tornà a produir-se un atemptat de grans proporcions en un hotel de Mombasa.

El 1999, a instàncies de les institucions financeres internacionals, Moi designà el paleoantropòleg i líder del partit opositor Safina Richard Leakey al capdavant d’un departament especial per a la lluita contra la corrupció. Amb aquest nomenament, Kenya obtingué la represa de l’ajut financer, suspès des del 1996. No obstant això, Leakey dimití el càrrec l’any 2001 i fou processat sota acusació d’abús de poder.  

Final de l’era Moi i de l’hegemonia de la KANU (des del 2003)

Els darrers anys del mandat de Moi es caracteritzaren per un empitjorament generalitzat de l’economia i de les condicions de vida de la població: amb un índex de pobresa superior al 50% de la població, la renda per habitant se situava entre les més baixes del món. El declivi econòmic dels primers anys del segle XXI (creixement del 0,2% el 2000, l’1,2% el 2001, l’1,1% el 2002, l’1,7% el 2003 i l’1,5% el 2004) s’agreujà pel fort creixement de la població (mitjana anual del 2,4% al llarg dels mateixos anys) i per diverses incidències més conjunturals, com ara les freqüents sequeres, la suspensió de l’assistència de l’FMI, que adduí desviacions corruptes dels fons, pràcticament des del 1997 fins al 2003, i la minva del turisme a causa del terrorisme.

Vetat per la constitució per concórrer a les eleccions del desembre del 2002, Moi desaparegué del primer pla de l’escena política amb el triomf de Mwai  Kibaki al capdavant d’una coalició opositora. Kibaki, compromès amb el sanejament econòmic, la reforma econòmica i la lluita contra la corrupció, reféu les relacions amb les institucions financeres internacionals, malgrat que al desembre el nou Govern decidí garantir la immunitat a Moi.

Al juliol del 2004, fou completat l’esborrany d’una nova constitució, però les diferències dins de la coalició de Govern pel que fa als poders del president i la controvèrsia al voltant de la creació de la figura del cap de govern posposaren l’aprovació del projecte fins al juliol del 2005, enmig de protestes de l’oposició per la concentració de poders. Al febrer del 2005, un informe alertà que la corrupció no havia disminuït durant els dos anys de mandat de Kibaki. 

Reforma constitucional

El Parlament aprovà un projecte de constitució (juliol del 2005), però el nou text, que, entre altres mesures, reforçava els poders de la presidència, establia tribunals religiosos, prohibia els partits regionals i proposava una reforma agrària molt intervencionista, tornà a provocar divisions en el mateix Govern. La crisi institucional s’agreujà encara més quan el text fou rebutjat en el referèndum del novembre del 2005.

Com a resultat, sorgí la coalició opositora Orange Democratic Movement (ODM), liderada per Mwai Kibaki, antic aliat de Raila Odinga, fill del cap opositor Oginga Odinga. Kibaki, per la seva banda, féu cessar els membres menys afins al Govern. Des del començament del 2006 la crisi no féu sinó empitjorar, i assolí moments d’especial gravetat al gener, en descobrir-se un afer de corrupció a gran escala que comportà la dimissió del ministre de Finances, i al març, quan les oficines i les instal•lacions del grup de comunicació més important del país foren assaltades per la policia. Enmig d’aquesta situació s’agreujà també la situació econòmica del país a la frontera amb Somàlia per l’afluència d’un gran nombre de refugiats procedents d’aquest país, que al novembre patiren els efectes d’unes inundacions devastadores. Com molts països africans, aquests anys Kenya signà contractes d’explotació de primeres matèries amb la Xina (el 2006 el president xinès Hu Jintao visità el país).

Al desembre del 2007 tingueren lloc eleccions presidencials, en les quals Kibaki aconseguí novament el càrrec, malgrat les acusacions de frau generalitzat de l’ODM. Les protestes degeneraren aviat en incidents violents, que en gran part obeïen a divisions ètniques (entre els kikuiu, l’ètnia més nombrosa i políticament dominant, i la resta de grups). L’espiral de violència arribà a proporcions alarmants: el nombre de víctimes mortals, entre les quals hi havia diversos diputats, superava les 1.500 persones i el de desplaçats era d’un quart de milió.

L’ONU, la Unió Africana i diverses personalitats, entre d’altres, l’exsecretari general de les Nacions Unides Kofi Anan i l’arquebisbe Desmond Tutu, mitjançaren entre ambdós bàndols i, finalment, al març del 2008, Kibaki i Odinga acordaren la creació d’un Govern compartit que es féu públic al mes següent. L’executiu era encapçalat per Odinga i incloïa ministres de l’ODM i del Partit Democràtic de Kibaki. Després de fortes pressions de diverses institucions internacionals i dels EUA, a l’octubre del 2009 el Govern s’avingué a l’exigència del Tribunal Penal Internacional de col·laborar per investigar i jutjar els responsables de la violència postelectoral. Tot i que a l’abril del 2011 sis polítics kenyans es presentaren al TPI per ser jutjats, al gener de l’any següent foren requerits i acusats polítics de més alt nivell.

D’altra banda, la corrupció i el deteriorament de les condicions de vida no havien millorat: al desembre del 2008 la comissió anticorrupció detectà importants desviacions de fons públics als comptes privats de diversos diputats i exdiputats, i el 2010 la presumpta desviació d’ajuts a escoles comportà l’aturada de les aportacions dels Estats Units. El debat per a suspendre els responsables d’aquests escàndols de les seves funcions (entre els quals hi havia dos ministres) donà lloc a tensions entre Kibaki i Odinga. Pel que fa a la fam, a l’agost del 2009 el Govern estimava que gairebé un terç de la població requeria ajut alimentari.

Al juliol del 2010 Kenya, Uganda i Tanzània fundaren el Mercat Comú de l’Àfrica Oriental, destinat a intensificar els intercanvis comercials lliures de taxes i la cooperació econòmica entre els estats membres. En l’àmbit regional, però, prengueren cada cop més importància les incursions de la guerrilla islàmica a la frontera amb Somàlia, que també perpetraren segrestos i atemptats terroristes dirigits a esglésies. El més important d’aquests grups, Al-Šabāb, motivà operacions de càstig kenyanes en territori somali. Al novembre del 2011 un tribunal decretà una ordre d’arrest contra el president ‘Umar al-Bashir, president del règim islamista sudanès.

A l’agost del 2010 fou aprovada en referèndum, per una àmplia majoria, una nova constitució que retallava substancialment els poders de la presidència i instaurava un cert grau d’autonomia per a les regions. Els dos anys següents, a més dels atacs intermitents dels islamistes, continuà la tensió interètnica, amb brots ocasionals de violència. Al març del 2013 se celebraren eleccions presidencials, en les quals s’enfrontaren la Coalició del Jubileu, encapçalada pel viceprimer ministre Uhuru Kenyatta (fill del fundador i primer president de Kenya Jomo Kenyatta), de composició bàsicament kikuiu, i l’oposició liderada per Odinga. Kenyatta guanyà les eleccions amb el 50% just dels vots. Tot i que l’oposició impugnà els resultats, que considerà irregulars, el 9 d’abril Kenyatta fou investit quart president de Kenya. Juntament amb William Ruto, el seu aliat de coalició, Kenyatta estava acusat pel TPI d’haver incitat les matances de les eleccions del 2007.

Data de revisió: 
2013-04-25
Llegir més...