Membre de la petita noblesa, tingué càrrecs diplomàtics a Itàlia ( Carnets du voyage en Italie, publicats pòstumament, el 1908) i viatjà per l’Orient ( Voyage en Orient , 1835, i Gethsémani ou la mort de Julia , sobre la mort de la seva filla durant aquest viatge). Era catòlic practicant, i vers el 1835 fou partidari d’un vague deisme humanitari, fonamentat en la seguretat d’un avenir social més just. Partidari de la república autoritària, fundà Le Bien Public (1834) i redactà l' Histoire des girondins . Ministre d’afers estrangers (1848), escriví el Manifeste aux puissances, sobre els esdeveniments de la revolució d’aquest any. Posteriorment publicà Les confidences (1849; memòries), les novel·les Raphaël (1849) i Graziella (1852), productes d’experiències sentimentals, les Nouvelles confidences (1851), novel·les populistes, Histoire de la restauration (1851-53), Histoire des constituants (1854), Histoire de la Turquie (1854-55), Histoire de la Russie (1855) i Cours familier de littérature (1856-66). El 1820 publicà les Méditations poétiques , on l’enyorament per la pèrdua de l’estimada el porta a la convicció de la caducitat dels béns terrenals i a la fe en un destí sobrenatural; el llibre reflecteix l’aspiració a una vida serena de la generació postbonapartista. Formalment, aquests poemes són típics del sentimentalisme romàntic, vague i morbós; es destaquen L’isolement, Le vallon, Le lac i L’automne . Publicà encara les Nouvelles méditations (1823), els Recueillements poétiques (1839), Le dernier chant du pèlerinage de Childe Harold (1825), homenatge a Byron, i Le chant du sacre ou la veillée des armes (1825), dedicat a Carles X. Al seu discurs d’ingrés a l’Académie Française (1830), féu professió de liberalisme polític. Publicà Harmonies poétiques et religieuses (1830), d’una religiositat vaga i melangiosa i tendents a la profusió verbal, Jocelyn (1836), llarg poema moral i religiós, tragèdies i el poema llarg La chute d’un ange (1838), on les idees poètiques i religioses són embolcallades en una atmosfera irreal. L’obra de Lamartine fou traduïda al castellà als Països Catalans ja des del 1839. Entre els escriptors de la Renaixença, influí sobretot en certs aspectes de Verdaguer (la natura, la visió de Déu, etc) i al s. XX fou traduïda Graziella (1929).