Ordenat de sacerdot de la congregació de l’Esperit Sant (1929), en fou nomenat superior general el 1947. Fou arquebisbe de Dakar, al Senegal (1955), i bisbe de Tulle, a França (1962). Desenganyat de les reformes eclesials introduïdes pel concili II del Vaticà, abandonà la seva seu episcopal per a lliurar-se a la fundació de la Fraternitat de Sant Pius X (1969), institució de caire integrista i conservador que té el seu reducte principal a Ecône (Suïssa), on funciona un seminari. Desautoritzat pels episcopats francès i suís i suspès a divinis per Pau VI (1976), continuà exercint funcions episcopals i estenent la seva obra a diversos països. Malgrat els molts intents que, des de l’elecció de Joan Pau II, féu el Vaticà per tal d’aconseguir la reconciliació amb Lefebvre, aquest no acceptà cap mena d’acord i s’autoproclamà ‘únic representant de l’Església veritable’. La consagració de quatre bisbes tradicionalistes a Ecône (1988) li comportà l’excomunió per part del Vaticà i significà la consumació definitiva del cisma.