La geografia
El territori, muntanyós, és comprès dins el sistema del Drakensberg, el qual arriba als 3.660 m en el pic Cathkin, al NE, i és format per una sèrie d’altiplans, baixos al NE, W i SW i alts al centre i NE. A les altes valls del NE, travessades pel curs superior de l’Orange i el Tugela, el sòl, volcànic, és molt fèrtil, però poc conreat, mentre que en el baix altiplà de l’W el sòl és pobre, a causa de l’erosió continuada. El clima, àrid, temperat per l’altitud, registra una sensible oscil·lació diürna i estacional; les temperatures varien entre 34°C i 16°C; les precipitacions són variables (2.000 mm anuals al NE i 500 mm anuals a l’W).
Lesotho és un país pobre, amb molt pocs recursos naturals. L’economia es basa en l’agricultura i la ramaderia, les quals ocupen el 83% de la població activa i proporcionen el 20-30% del PIB; els conreus (blat, blat de moro, melca, civada, llegums) ocupen només el 13% de la superfície. Els fenòmens d’erosió i la calamarsa són la causa de la feble productivitat del sector primari, la qual cosa, juntament amb la manca de capitals, fa que la meitat de la població activa emigri temporalment a treballar a les mines i granges de la República de Sud-àfrica. La indústria, que aporta el 6% del PNB, és pràcticament inexistent, però el país té notables riqueses potencials, com les importants reserves hidràuliques que li proporcionen l’Orange i els seus afluents. La mina de diamants de Letseng-la-Terai, explotada des del 1977, fou tancada el 1982, a causa de la recessió mundial de diamants. Això afectà seriosament l’economia del país, ja que les exportacions de diamants representaven la meitat del valor de les exportacions. La pràctica manca de línies fèrries (només dos quilòmetres de longitud) i l’escassetat de carreteres limiten el comerç interior; l’exterior (exportació de llana, moher, pell i bestiar i importació de cereals i productes manufacturats) s’orienta cap a Sud-àfrica i la CEE. El turisme hi és important. Les reserves procedents dels emigrants a Sud-àfrica constitueixen aproximadament la meitat del PNB de Lesotho. La unitat monetària és el loti.
La població (45 h/km2) es concentra (2/3) als baixos altiplans. El coeficient de creixement anual és del 21,6‰. Amb un índex d’urbanització del 6%, és un dels estats més rurals del món. Pràcticament la totalitat de la població pertany a l’ètnia sotho. L’anglès i el sotho són les llengües oficials i aproximadament un 80% de la població és cristiana. L’única ciutat important és Maseru. Lesotho és una monarquia hereditària, membre del Commonwealth. Del del 1970 la constitució del 1966 és suspesa. Lesotho és membre, a més del Commonwealth, de l’ONU i de l’OUA.
La història
Habitat primitivament per tribus sans, durant els seglees XVI i XVII algunes tribus bantús ocuparen l’alt Orange, i, unificats pel rei Moshoeshoe, resistiren, amb ajut dels anglesos, als zulús i als bòers. Protectorat (1868) de la colònia britànica del Cap, annexat (1871) a aquesta, una revolta (1880-83) restablí Lesotho com a protectorat sota la monarquia bantú. Això li permeté d’escapar de l’annexió a la Unió Sud-africana, de la qual, però, depenia totalment. El 1965 se celebraren eleccions que, amb suport de Pretòria, guanyà el Partit Nacional Basuto (PNB), conservador i pro-sud-africà, el qual agrupà els caps de tribu tradicionals que els britànics havien protegit; però tenia el Congrés Nacional de Basuto (CNB), nacionalista i progressista, a l’oposició. La independència fou proclamada el primer d’octubre de 1966, i el president del PNB, Leabua Jonathan, fou elegit primer ministre del rei Moshoeshoe II i implantà una política de submissió a Sud-àfrica i de forta repressió a l’interior. Després de la victòria electoral del Congrés Nacional Basuto (CNB) el 1970, Jonathan implantà un règim dictatorial. A la segona meitat dels anys setanta el règim de Leabua Jonathan impulsà l’emancipació econòmica i política del país respecte a Sud-àfrica, república amb la qual tingué diverses tensions relatives a l’estat de Transkei, no reconegut per Lesotho. S'establiren relacions diplomàtiques amb els països socialistes, però posteriorment s’intentà un acostament a Sud-àfrica com a resposta a la creixent activitat guerrillera del Lesotho Liberation Army, d’esquerra, tot i l’ajut del govern de Lesotho als refugiats de l’African National Congress. El 1986 el cap de l’exèrcit, general Justin Lekhanya, derrocà el primer ministre Leabua Jonathan, instaurà un consell militar i transferí els poders executiu i legislatiu al rei Moshoeshoe II, el qual deixà de prestar suport a l’ANC i expulsà els refugiats sud-africans. Després d’aquestes accions, el govern sud-africà, acusat d’estar darrere del cop d’estat, aixecà les seves sancions econòmiques a Lesotho i signà acords de cooperació amb el nou règim que, per la seva banda, s’abstingué de participar en les condemnes de l'apartheid procedents de la gran majoria d’estats africans. Sempre a mercè dels interessos del poderós veí sud-africà i mancat gairebé en absolut de recursos propis, Lesotho hagué de combinar amb Sud-àfrica el programa d’explotació de recursos hidràulics. D’altra banda, el govern es veié implicat en un escàndol financer que acabà amb l’expulsió del país dels periodistes. En un intent de consolidació, el general Lekhanya expulsà del país el rei Moshoeschoe II (març del 1990), que reemplaçà, el novembre següent, pel fill d’aquest, entronitzat amb el nom de Letsie III. Lekhanya nomenà també una assemblea constituent amb la missió de preparar l’adveniment de la democràcia. El 1991, el coronel Elías Ramaena protagonitzà un cop d’estat, però garantí la continuïtat de la transició a la democràcia. En les primeres eleccions lliures, celebrades el 1993, l’opositor Partit del Congrés de Basutholand derrotà el monàrquic Partit Nacional de Basutholand, i el seu líder, Ntsu Mokhehle, fou nomenat primer ministre. Mokhehle hagué de fer front a una difícil situació econòmica, originada per les males collites i per l’acomiadament dels miners sotho que treballaven a Sud-àfrica. Els sindicats i els militars protagonitzaren algunes protestes, i a l’agost del 1994 el rei Letsie III dissolgué el govern i abolí la constitució. La pressió dels països veïns fou suficient perquè, el 1995, es restaurés la legalitat, i perquè Letsie III abdiqués en el seu pare Moshoeshoe II. La mort en accident del monarca, al gener del 1996, tornà el comandament de l’estat a Letsie III, i originà un fort debat sobre la continuïtat de la monarquia i, fins i tot, sobre la mateixa existència de Lesotho. La situació política del país passà per greus tensions des que el 1997 el primer ministre Ntsu Mokhehle trencà les relacions amb el seu partit, el Partit Nacional Basotho (BNP), creant-ne un de nou a la seva mida, el Congrés de Lesotho per la Democràcia (LCD). Les eleccions generals del maig del 1998, guanyades per l’LCD de Mokhehle (78 escons de 79 possibles), foren seguides d’acusacions de frau i irregularitats en l’escrutini per part de la comissió electoral independent, fet que provocà disturbis arreu del país. Mokhehle hagué de dimitir el dia següent de les eleccions, però, tot i els intents de mediació per part de Sud-àfrica i Botswana, la situació no es calmà. Després de la intervenció el 1999 de les forces de la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC) i el restabliment del govern sorgit de les eleccions del 1998, el govern del LCD, encapçalat per Pakalitha Mosisili, impulsà una reforma electoral que establí un sistema de representació més proporcional. Aplicat a les eleccions del maig del 2002, confirmà l’LCD i Mosisili en el poder. Malgrat que seguí depenent del treball temporal de molts dels seus actius a les mines de Sud-àfrica, aquests anys el govern impulsà un ambiciós pla hidrològic per a la venda d’aigua i electricitat a Sud-àfrica a partir del Lesotho Highlands Water Project (LHWP), la darrera fase del qual fou completada el 2004, malgrat que el 2002 tingué lloc un escàndol de grans proporcions en el finançament d’aquesta obra. Tot i que amb l’LHWP era previst que l’aigua esdevingués un dels recursos econòmics principals (juntament amb un emergent sector tèxtil), al febrer del 2004 el govern decretà l’estat d’emergència a causa dels efectes de tres anys seguits de sequera. Un dels problemes més greus del país segueix essent la sida; el 2001 hom estimava que la infecció pel VIH era del 31% en la població adulta, un dels índexs més alts del món.
A l’abril del 2005 el Congrés de Lesotho per la Democràcia (CLD), en el poder, guanyà les eleccions locals, en les quals només votà el 30% de l’electorat. Al febrer del 2007, la CLD renovà la majoria parlamentària i la Convenció Basotho, creada quatre mesos abans per Tom Thabanem, esdevingué la primera força opositora. Per la seva banda, Bethuel Pakalitha Mosisili, primer ministre des del 1998, fou confirmat en el càrrec el 2002 i el 2007. La crisi alimentària, el tancament de fàbriques tèxtils i la sida foren els problemes que hagué d’afrontar el govern. D’altra banda, es produïren diversos atemptats de tipus polític, alguns dels quals acabaren amb assassinats tant de diputats de l’oposició com del govern. A causa de la sequera milers de camperols passaren a dependre de l’ajuda internacional. Durant l’any 2006, i gràcies a les exportacions als Estats Units, el mercat tèxtil es recuperà una mica i l’economia cresqué el 2,5%. Però l’any 2007 la situació s’agreujà per la caiguda de la producció de blat i blat de moro i el govern declarà l’estat d’urgència alimentària.