Claude Lévi-Strauss

(Brussel·les, 28 de novembre de 1908 — París, 31 d’octubre de 2009)

Claude Lévi-Strauss

© Presidència. Generalitat de Catalunya

Antropòleg francès.

De família jueva, cresqué a París, on estudià dret i posteriorment filosofia a la Sorbona. El 1931 obtingué l’agrégation (plaça de professor per oposició) de filosofia. Després de dos anys de docència a l’ensenyament secundari, el 1935 anà al Brasil com a membre d’una missió universitària francesa, i fou professor a la Universitat de São Paulo (1935-1938). Durant aquesta estada, organitzà i participà en diverses expedicions etnogràfiques al Mato Grosso i l’Amazònia, en les quals entrà en contacte amb diverses ètnies ameríndies que tingueren una importància decisiva en la seva formació i les seves teories com a antropòleg. En tornar a França, fou mobilitzat el 1939.

Després de l’establiment del règim de Vichy, a causa dels seus orígens jueus hagué de fugir als Estats Units, on fou professor de la New School for Social Research de Nova York (1941-45) i conegué Franz Boas, pel qual fou molt influït. Fundà també, amb altres intel·lectuals francesos exiliats, l’École libre des hautes études de Nova York, de la qual fou secretari general. En acabar la Segona Guerra Mundial fou agregat cultural a l’ambaixada francesa dels EUA. El 1948 retornà a França, on el 1949 fou nomenat director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études i catedràtic de religions comparades. El 1959 fou nomenat catedràtic d’antropologia social al College de France, càrrec que ocupà fins a la jubilació (1982).

Com a precedents de les seves teories, hom pot adduir, entre altres, la lingüística de Ferdinand de Saussure i de Roman Jakobson, la noció de l’inconscient de Sigmund Freud, els treballs etnològics de Marcel Mauss i Alfred-Reginald Radcliffe-Brown, etc. En reacció contra Lucien Lévy-Bruhl i la seva concepció de la mentalitat primitiva, escriví (1949) on intentà de demostrar el funcionament universal de l’esperit humà. El seu mètode, desenvolupat a Anthropologie structurale I (1958) i emprat particularment en l’estudi del totemismeLe Totémisme aujourd’hui (1962)—, consisteix en un tractament dels fenòmens humans del mateix tipus que el llenguatge que recorre sobretot al model fenomenològic amb els conceptes de pertinença i commutació.

El seu concepte central és el d’estructura, entesa com la invariant que permet totes les variants i integra totes les variables. La seva obra capital —Les Mythologiques (1964-71)— és la il·lustració de la seva comprensió d’estructura mitjançant els mites de l’Amèrica del Nord i del Sud, i representa una destrucció de la història i una recerca del temps perdut. A La pensée sauvage (1962) i Anthropologie structurale II (1973) intentà de fonamentar la seva epistemologia i posà les bases de l’estructuralisme en antropologia.

Menció a banda mereix, no tant pel vessant pròpiament científic com pel testimoniatge personal Tristes Tropiques (1955), un clàssic de l’antropologia dedicat a la recerca dels ‘altres’ en el qual, amb motiu dels seus primers contactes amb els pobles anomenats primitius construeix una reflexió a mig camí entre l’elegia i l’elaboració teòrica al voltant de la inexorable desaparició d’aquestes societats. Reprengué aquest tema el 1984 amb Paroles données, en el qual s’interroga sobre el futur de la disciplina antropològica com a resultat d’aquestes extincions. Com a apèndix dels quatre grans volums de Les Mythologiques, escriví La potière jalouse (1985) i Histoire de Linx (1991).

Obtingué, entre altres distincions, la medalla Viking Fund (1966), el guardó més prestigiós en l’àmbit de l’antropologia, la medalla d’or del C.N.R.S. (1967), els premis Erasmus (1973), Aby M. Warburg (1996), Meister Eckhart (2002) i el XVII Premi Internacional Catalunya (2005), en ocasió del qual pronuncià el discurs L’ethnologue devant les identités nationales, publicat en català i francès a la revista Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia aquest mateix any.