Probablement era ja acabada en 654-655. Els diversos elements que integren el recull conserven llur personalitat i indicació de procedència (319 lleis, dites antiqua —algunes amb l’expressió emendata—, són anteriors a Recared, i 192 són de sobirans posteriors, fins a Recesvint, amb 15 capítols de filosofia política extrets de les etimologies isidorianes; Ervigi en feu una revisió el 681 afegint-hi altres lleis i esmenant-ne; encara hi foren introduïdes després noves lleis, fins al regnat d’Ègica). Abasta els drets polític, civil, penal i processal i en petita part afecta el dret eclesiàstic. La lleugera romanització prové de la influència del codi d’Euric i del breviari d’Alaric, com també dels usos hispanoromans.
A Catalunya, tot seguit d’iniciada la conquesta cristiana, l’aplicació del Liber iudiciorum, que regia també a la Gàl·lia Narbonesa, coexistí amb la d’alguns capitulars dels francs i la del dret canònic. Rebé també els noms de Codex legum, Liber legum, Liber Gothorum, Lex Gothica, etc. Hom troba, especialment des de la fi del segle X, una gran florida d’aquest dret en actes, contractes, sentències i iudicata. Bé que en alguns llocs era aplicada en tota la seva puresa, en d’altres, per la influència dels costums, només es mantenia en l’esperit i en formalitats. Les fórmules ripolleses en foren molt influïdes; el jurista Bonhom en feu una gran tasca de divulgació, en publicar-ne una edició, amb el títol de Liber iudicum popularis (‘Llibre popular dels jutges’).
El monestir de Montserrat conserva fragments d’una versió en català del Liber de la fi del segle XII (Libre jutge), que precedeix en més de mig segle la traducció castellana i mostra la seva popularitat com a font de dret. Una part dels usatges (Usatges de Barcelona) és còpia d’aquesta llei que hom anomena ligs gods; alguns usatges són adaptacions, i en d’altres se l’esmenta com a dret vigent. La introducció del dret comú a Catalunya, especialment sota la influència del decret de Gracià, fou motiu de disputes entre les partidaris del nou dret i els seguidors de la llei gòtica: Jaume I prohibí el 1251 que hom al·legués als tribunals tant la llei gòtica com el dret comú, per tal com els Usatges i la raó natural eren suficients. Malgrat que el dret comú acabà imposant-se, moltes normes gòtiques persistiren en els usos, com en els Costums de Lleida, en el Recognoverunt proceres i en altres col·leccions més o menys consuetudinàries de la Catalunya Vella (Costums de Girona).
Al començament del segle XV la llei gòtica es mantenia a tot Catalunya en la quantia dels drets legitimaris, en la prescripció al cap de 30 anys, en la visura de documents, en el pagament doblat de censos i en la subsistència, en alguns llocs, del testament sacramental (conservat encara actualment a Barcelona i al territori de l’antiga diòcesi de Girona); en l’import de les llegítimes no fou derogada la llei gòtica fins a la cort de Montsó del 1585, que estengué l’aplicació de constitució de la cort de Montblanc del 1333. Tomàs Mieres sostenia, a mitjan segle XV, que la llei gòtica encara romania en vigor en determinades matèries en què els Usatges hi feien remissió.
El Liber iudiciorum fou conegut a Castella per Forum iudicum, i satisfeu plenament, des del moment de la Reconquesta, les necessitats legislatives; coexistí molt de temps amb els fueros i usos que s’anaven implantant. Fou traduït al castellà el 1241, amb el nom de Fuero juzgo, per ordre de Ferran III. Alfons el Savi n'ordenà l’aplicació com a dret general el 1254. Malgrat les successives reformes legislatives, com el Fuero real, les Partides, lleis de Toro, la nova recopilació, etc., Carles III, el 1778, reconeixia encara en una cèdula la vigència del Fuero juzgo, sempre que fos justificada la seva observança.Cebrià Baraut localitzà un nou fragment d’una altra versió medieval de l’obra, que donà a conèixer l’any 2000. Es conservava al ms. 187.1 de l’Arxiu Capitular de la catedral de la Seu d’Urgell, provinent de Conques (Pallars Jussà), on sembla que ha estat utilitzat com a coberta d’un llibre de comptes o notarial del principi del segle XVI. Sembla que cal datar-lo a la primera meitat del segle XII, de manera que és més antic que el fragment que Anscari M. Mundó datà entre els anys 1180 i 1190; probablement es tracta de dues traduccions independents.