La seva posició geogràfica entre l’Europa alpina i l’Europa herciniana, sobre l’eix Saona-Roine, ha potenciat la importància de la ciutat, la influència de la qual s’estén des de les planes del Saona i les muntanyes del Jura, del Lionès i del Beaujolais, fins a la Provença, al S, i la regió parisenca, al N, i cap a Suïssa i Itàlia.
El creixement demogràfic reflecteix la vitalitat de Lió: de 1.770.00 h el 1851 passà a 459.000 el 1901 i a 580.000 el 1931. Després s’estabilitzà i fins i tot decresqué el nucli urbà, alhora que s’incrementà acceleradament, a causa de la immigració, l’àrea metropolitana.
El nucli antic és situat sobre un turó, a la dreta del Saona, mentre que a l’àrea entre aquest riu i el Roine hi ha el vell districte de la Croix-Rousse, d’antiga funció industrial tèxtil. A Lió predomina avui el sector terciari: centre de gestió amb serveis bancaris, jurídics, comercials i financers. Hom ha creat immensos ravals industrials i residencials a les planes al·luvials que envolten el nucli antic: sectors de Gerland, Saint-Fons, Villeurbanne, etc. Per tota la regió lionesa hi ha centres tèxtils, especialitzats en filatura, tints, aprests i teixits. Els sectors d’indústria química són alineats a la vall del Roine, fins a Saint-Rambert-d’Albon. També hi ha indústria metal·lúrgica, de construccions mecàniques, de material elèctric i electrònic, de plàstics, paper i ciment.
Centre cultural, amb universitat. És seu arquebisbal. Entre els principals monuments de la ciutat cal citar les restes de la ciutat romana (amb un teatre important dels segles I i II dC) al turó de Fourvière, la catedral de Saint-Jean (segles XII-XV), les esglésies de Saint-Martin d’Ainay (segle XII) i de Saint-Bonaventure (segles XIV-XV), la casa de la ciutat i el Palais des Arts, avui Musée des Beaux-Arts, ambdós del segle XVII, i la basílica de Notre-Dame de Fourvière (s. XIX).
Fundada el 43 aC, amb el nom de Lugdunum, fou aviat un centre econòmic i militar de gran importància i també seu d’una de les comunitats cristianes més antigues, que sofrí una violenta persecució sota el regnat de Marc Aureli (177). Envaïda pels huns d’Àtila (segle V), fou ocupada pels visigots i formà part, després, dels regnes burgundi, carolingi, lotaringi (843) i de Borgonya-Provença, i el 1032 passà al Sacre Imperi Romanogermànic. Al segle XIII la burgesia posà la ciutat sota la protecció del rei de França, i Felip el Bell l’annexà al país el 1312. Les seves llibertats comunals i la seva situació com a lloc de pas entre les ciutats d’Itàlia i les franceses i flamenques en fonamentaren la prosperitat als segles XIV i XV, gràcies a la introducció, provinent d’Itàlia, de la indústria de la seda i a la celebració de fires molt importants (quatre d’anuals). Fou un gran centre impressor de llibres i imprimí, entre altres, obres lul·lianes i les dels grans juristes catalans del segle XVII. La primera meitat del segle XVI fou l’època de l’apogeu —tant econòmic com cultural— de Lió, que acabà quan esclataren les guerres de religió. El 1793 hi tingué lloc una revolta federalista (dirigida primer pels girondins i més tard pels reialistes, revolta explicable per la resistència al centralisme parisenc i per l’esglai de la burgesia davant les primeres impugnacions històriques al dret de propietat) que la Convenció reprimí durament: més de dues mil persones foren guillotinades i fou decretada la destrucció de la ciutat, la qual destrucció arribà a ésser iniciada. Al segle XIX les penoses condicions de la classe obrera provocaren revoltes entre els canuts, obrers de les sederies (1831, 1834, 1849). Al segle XX ha continuat l’expansió industrial i urbana. Durant l’ocupació de França pels alemanys, Lió fou un dels principals centres de la resistència.