Situació i presentació
El terme municipal de la Llacuna, de 52,25 km2, és un dels més extensos de la comarca (després de Piera) i és situat al límit amb l’Alt Penedès (Mediona, a l’E, Font-rubí, al SE, Torrelles de Foix i Pontons al S) i l’Alt Camp (Querol, al SW-W); dins l’Anoia limita, al N, amb Orpí i Santa Maria de Miralles. Comprèn la vall de la riera de la Llacuna, solc obert a l’interior de la Serralada Prelitoral, drenat per torrenteres que originen la riera de Mediona o riu de Bitlles, afluent de l’Anoia en terres penedesenques, que descriu un arc de direcció S-NE entre la Plana d’Ancosa (748 m) i la serra de Puigfred (728 m). Al S s’alcen els cims del Puig Castellar (945 m) i de les Solanes (914 m). El territori és muntanyós i hi abunden les coves, com les de les Rondes (de 600 m), de Valldecerves (amb troballes prehistòriques), dels Evangelistes, de les Clotes, de Perdigones, de la Rosella i del Teix. També hi ha avencs notables com el d’Ancosa (31 m) i de Viumala (39 m) i són molt pintoresques la roca de la Crida i la roca i cova del Frare (on s’ha localitzat també un important jaciment arqueològic). Hi ha més d’una trentena de fonts, algunes entre els 700 i els 900 m d’altitud, com la Font Cuitora i la del Puig Castellar. El subministrament d’aigua municipal prové del lloc dels Agullons. El 1998 es va instal·lar, al pla de la Creu, un molí eòlic de grans dimensions per a bombar l’aigua i proveir els termes de la Llacuna i de Santa Maria de Miralles.
Comprèn la vila de la Llacuna, cap de municipi, les restes del castell de Vilademàger, centre històric, les caseries i els veïnats de la Serra, Torrebusqueta, Rofes, les Vilates, les Barraques, Pollina i Baltà i l’antiga granja cistercenca de l’Espluga d’Ancosa. El topònim de la Llacuna prové d’un petit llac endorreic que hi havia hagut al fons de la vall, sota la vila.
Es comunica per carreteres locals amb Vilafranca del Penedès des de l’any 1871, amb Valls i Igualada (per Santa Maria de Miralles) des del 1917, amb Santa Coloma de Queralt des del 1923 i amb Mediona, per Rofes, des de l’any 1929. Una altra carretera enllaça la Llacuna amb Torrebusqueta i diversos camins i pistes comuniquen altres sectors i masies del terme.
La població i l’economia
El fogatjament de 1365-70 donava a la població (llacunencs) 18 focs, i el del 1497, 56. L’any 1515 tenia 63 focs, i 72 el 1553. Durant el segle XVIII s’elevà el nombre d’habitants: de 429 el 1719 a 1.162 el 1787. Novament augmentà la població fins a arribar a 1.539 h el 1887. D’ençà de la fil·loxera s’inicià una minva demogràfica notable fins a l’inici del 1980. Dels 1.420 h del 1900 es passà a 1.186 h el 1950, 1.074 h el 1960, 875 h el 1970 i 729 h el 1981. A la meitat dels anys vuitanta s’evidencià una recuperació: 740 h el 1986, 792 h el 1991, 836 h el 2001 i 869 h el 2005.
Els pinars, les alzines i els roures, amb el matollar, els erms i el rocam, ocupen una gran part del terme. El roure d’Ancosa fou declarat arbre monumental. La seva proximitat a l’Alt Penedès, ha fet augmentar considerablement al municipi la producció de vinya, que ha anat suplantant en molts indrets la producció cerealista. L’olivar i els ametllers també ocupen unes bones parcel·les de terreny. Els vins de la Llacuna porten la denominació d’origen Penedès. El regadiu, al qual es destinen només unes poques hectàrees, és de feixes familiars. Ha desaparegut el típic conreu dels piretres per a l’obtenció d’insecticides. Foren explotades mines de bauxita a prop de la font del Novell (1915-20) i la plana dels Casals (1950-60). Hi ha coves de sauló de sílex a prop de Can Conillet; pedreres de guix a les Llombardes i pedra foguera i esmoladora al coll de la Coma. A Can Martinet, la Costa i Pedra Llisa hi ha terreres per a teuleries. Pels voltants de Rofes i a prop de la creu del Pla es mantingueren forns de calç fins el 1955.
Les activitats dels paraires es transformaren en filatures i teixits de cotó al segle XIX i, posteriorment, en gèneres de punt. Hi ha certa activitat productiva en el sector alimentari. Se celebra mercat setmanal el dijous i hi persisteixen els establiments d’hostaleria d’ençà del pas dels antics pelegrins que anaven a Sant Magí de Brufaganya. El clima temperat afavoreix l’afluència d’estiuejants, fet que ha comportat la construcció d’un bon nombre d’habitatges de segona residència.
La vila de la Llacuna
La vila de la Llacuna, que tenia 777 h el 2005, és a 614 m d’altitud, al fons de la vall. Han desaparegut les muralles medievals que l’envoltaven, en les quals s’obrien cinc portals (el d’en Bens, de la Font, d’en Badorc o de la Banya, del Vall i del Fort Micó). Des del segle XV es formà la plaça Major, porxada, que aixoplugava el mercat, i que és actualment un dels indrets més característics de la població. Als segles XIII-XIV hi hagué un call o comunitat jueva. Hi ha restes de la primitiva església de Santa Maria i del priorat en una casa de la vila, dos absis bessons que formaven part del creuer (cosa que fa suposar una església amb transsepte i cinc absis), ara aparedats entre dos murs.
L’església de Santa Maria de la Llacuna (dita després també del Priorat), origen de la vila, és esmentada ja el 1020, quan era regida pel prevere Selva, any en què fou donada per Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I al monestir de Sant Llorenç del Munt; vers el 1053 una incursió sarraïna destruí el temple de la Llacuna i els seus arxius (i potser també Vilademàger i Sant Pere reberen l’escomesa) i el 1060 Selva reclamà l’auxili del monestir del Munt, que féu restaurar l’església (Selva es retirà al Munt i cedí tots els seus drets) i hi establí el priorat benedictí de Santa Maria de la Llacuna, filial de Sant Llorenç del Munt. La rivalitat entre el rector de Vilademàger i el prior de la Llacuna es fa evident des de l’inici del segle XIV (la gent acudia al priorat, lloc més planer i accessible, per als serveis religiosos) i el 1310 ja consta que residia a la Llacuna un sacerdot que regia l’església com a rector, supeditat probablement a la parròquia de Vilademàger. El 1734 es construí l’actual església parroquial dedicada a la Immaculada Concepció, ja independent de Vilademàger, al solar de la capella de Santa Maria de Natzaret, edificada el 1327 al costat de l’hospital de la vila (fundat el 1325); presideix una petita plaça, en part porticada, amb la seva façana severa, ornada pel portal amb decoració en relleu de frontó triangular clàssic; és d’una nau i capelles laterals. Als afores hi ha la Creu del Pla, gòtica.
Entre les festes que s’hi celebren es poden destacar la festa major de la població, per l’agost, i la matança del porc dins el marc de la fira de Sant Andreu, al desembre.
Altres indrets del terme
Els veïnats
El nucli de Torrebusqueta és a uns 700 m d’altitud, als vessants de la Plana d’Ancosa, sota el Puig Castellar; té restes de torres fortificades. El 1889 la població tenia 171 h i el 1965 s’havia reduït a 75 h; el 2005 constaven empadronats 18 h. La Serra, a uns 4,5 km de la vila, tenia 261 h el 1889, que havien baixat a 56 el 1970. Pollina és a l’extrem sud del terme, en una vall de capçalera del riu de Foix, sota el Puig Castellar. Les Vilates són al NE de la vila; a prop seu hi ha les restes de la capella de Sant Antoni. Més al NE hi ha el veïnat de Rofes, vora el torrent de Rofes, que davalla de la serra de Feixes; hi ha les abundants fonts de la Rovira i de la Rosella, aquesta al Clot de les Barraques, a prop del veïnat de les Barraques (en aquest sector hi havia molins fariners). Rofes tenia 474 h el 1889, que havien davallat a 175 h el 1970 i 74 h el 2005; celebra la festa major a l’agost. Als vessants de la serra de Font-rubí hi ha el veïnat i la masia de Baltà, que tingué, des del 1758, una capella dedicada a sant Joan.
Els antics dominis cistercencs i la casa dels Castellots
El 1160 els monjos cistercencs que s’havien establert a Valldaura el 1150 (terme de Cerdanyola del Vallès) decidiren de traslladar-se a l’Espluga d’Ancosa del terme de Vilademàger (Ramon Berenguer IV els donà el lloc), cosa que féu part de la comunitat, que hi inicià la construcció d’un monestir; el mateix any 1160 el bisbe de Barcelona els lliurà els delmes de Sant Pere provinents d’Ancosa, de les Solanes i d’Olzina. El 1168, però, la comunitat rebé el lloc de Santes Creus, on es traslladà definitivament el monestir, i a l’Espluga d’Ancosa restà només un gran domini i una granja monacal de la qual hi ha abundants restes. També fou de Santes Creus la granja de les Solanes, al S del terme.
A l’antiga casa fortificada dels Castellots o la Salada és tradició que hi habità la que havia de ser santa Maria de Cervelló (Barcelona 1230-90), fundadora i primera superiora de les mercedàries.
El castell de Vilademàger
El castell de Vilademàger és a 712 m d’altitud, arruïnat (en resta un portal d’entrada i part de la torre mestra), en un lloc aspriu, des d’on es domina la vall de la Llacuna. Amb l’antiga parròquia de Sant Pere de Màger (nom del magnat que degué aprisiar el lloc a mitjan segle X), fou l’origen de la demarcació.
L’església de Sant Pere de Màger o de Vilademàger, dins el recinte murat del castell, és esmentada des del 1160, però amb tota seguretat és anterior a la seva filial de la Llacuna, esmentada ja el 1020. Fou la primitiva parròquia del lloc, títol que compartí a partir del segle XIV amb la Llacuna, i encara conserva el caràcter de parròquia rural. Resten elements de la construcció romànica (amb el portal al mur de tramuntana), però la major part de l’edifici és gòtic tardà (segle XV). Fins el 1936, que fou destruït, conservà el famós Crist o Majestat de Vilademàger (era molt popular l’aplec del Sant Crist del Castell el dilluns de la setmana de l’Ascensió). Pel maig es fa un aplec a Vilademàger.
La història
La primera referència documental del castell de Vilademàger és del 987; formava part de la línia de castells (amb Pontons, Miralles, Montagut, Querol, Pinyana, Orpí, Queralt, etc.) defensora d’aquest extrem del Penedès. El seu domini superior era en mans de la casa comtal de Barcelona, i la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I l’infeudaren a Bernard Sendred de Gurb-Queralt (1022). Abans del 1079 passà a la poderosa família Cervelló —emparentada amb els Gurb-Queralt—, que restà des d’aleshores senyora del castell; ja dins el segle XIII Vilademàger, amb Pontils, Montclar, Miralles i Foix, passà a la branca dels Cervelló, que a partir del 1347 començaren a intitular-se barons de la Llacuna, títol que perdurà fins els darrers temps dels dominis senyorials. Durant la guerra contra Joan II els Cervelló de la Llacuna foren partidaris del rei, i la baronessa i els seus fills foren presos per les forces de la Generalitat.