Fill de Josep de Cerdà i Güell i d’Antònia de Cerdà i Llampilles. Entrà a la Companyia de Jesús el 1748 i hi ensenyà humanitats i filosofia, a Barcelona.
Després de l’exili del 1767, s’establí a Ferrara i a Gènova, on publicà (1778-81) els seus sis volums del Saggio storico-apologetico della letteratura spagnuola (amb traducció castellana a Saragossa en 1782-84), seguits d’un volum setè amb les seves polèmiques amb G&Tiraboschi i S&Bettinelli (Roma, 1781; Saragossa, 1786). Més que d’història literària es tracta d’història de la cultura hispànica: una defensa dels escriptors hispanoromans i hispanovisigòtics de la cultura arabigohispànica, de la literatura provençal identificada amb la catalana en la línia de Bastero i Andrés, de la literatura castellana del Renaixement i de l’escola teològica hispanotridentina.