Situació i presentació
El municipi de Llanars, de 24,73 km2 d’extensió, és centrat per un petit sector de la vall del Ter entre Camprodon i Vilallonga de Ter, i s’allarga entre aquests dos termes municipals. El 1965 cedí 0,3 km2 al primer, els quals formaven part del nucli urbà de la vila de Camprodon, al sector del passeig de Maristany. Al N arriba fins al Puig Sistra (1.985 m d’altitud), límit ja amb Setcases i Molló, on neix el riberal de Feitús, afluent per l’esquerra del Ter, flanquejat per la serra de Feitús a ponent i la de Fembra Morta a llevant. Al S s’allarga fins a la Serra Cavallera, als vessants septentrionals de la qual es forma la riera d’Espinauga, afluent per la dreta del Ter.
El poble de Llanars és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, els veïnats de Llanarès i Espinauga, i les caseries de Feitús i del Riberal de Feitús. La carretera de Camprodon a Setcases, provinent de la C-38, segueix el curs del Ter i travessa el terme d’E a W.
La població i l’economia
La demarcació de Llanars (llanaresos o llanarencs), tenia 28 famílies el 1370, i havia baixat a 22 el 1553. Al segle XVIII quasi doblà el nombre d’habitants (de 326 h el 1718 passà a 626 h el 1787), i arribà a un màxim el 1860, amb 741 h. Anà davallant des del 1930 (705 h), fins a 414 h el 1975 i 389 el 1991. Però, al llarg de la darrera dècada del segle XX es produí una recuperació de la població. Així, el 2001 hi havia 510 h i el 2005 s’arribà a 546 h.
L’activitat agrícola ha anat davallant davant la preponderància del sector ramader. La reduïda superfície de conreu es dedica bàsicament als cereals i les pastures ocupen més de tres quartes parts de les terres. El principal sector ramader és el boví i en menor grau l’oví. Tot i que no són tan importants, també cal destacar el bestiar porcí i equí, així com els ruscs per a la producció de mel.
Les activitats industrials són representades per les centrals elèctriques, una al Ter, aigua avall del poble, i l’altra davant el poble, que rep l’aigua d’un aqüeducte des de la riera d’Abella o Pelancà fet al terme de Vilallonga. Al final de la dècada del 1980 es va reobrir una tercera central, que havia estat tancada durant molts anys. Tradicionalment una bona part de la població de Llanars acostumava a treballar a les diverses indústries de Camprodon, atesa la proximitat de tots dos termes.
Pel que fa a serveis, hi ha algunes empreses d’esports d’aventura que organitzen distintes activitats. Aquestes activitats van encaminades en part a aconseguir que Llanars deixi de ser vista com una població de pas cap a Camprodon, que és com se l’ha considerat durant molt de temps. També s’hi contribueix amb el desenvolupament de les activitats hoteleres perquè el poble disposa d’establiments hotelers amb diversos serveis.
El poble de Llanars
Aspecte del poble de Llanars
© CIC-Moià
El poble de Llanars (420 h el 2005) es troba a 983 m d’altitud, al S del terme, a la confluència del Ter amb el riberal de Feitús, al peu de la carretera a Setcases. El lloc ja és esmentat el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense, genèric de la Vall de Camprodon. El 1130 Ramon Berenguer III donà al monestir de Ripoll els delmes i altres drets senyorials del terme. Però el domini ripollès no en feu variar l’alt domini, que continuà essent reial, i la seva jurisdicció era exercida pel veguer de Camprodon. A Llanars establí el seu quarter general el duc de Noailles el 1689, quan va assetjar i prendre Camprodon.
Destaca la notable església parroquial de Sant Esteve, edifici romànic construït a mitjan segle XII (la consagrà el 10 de novembre de 1168 el bisbe de Girona Guillem de Peratallada); té una sola nau amb absis, i la volta és d’arc una mica apuntat. Els murs exteriors s’ornen amb un fris de dents de serra sobre una cornisa de pedra sostinguda per mènsules. Li dona un gran atractiu el campanar d’espadanya sobre la façana, acabat amb una coberta piramidal molt punxeguda. El portal és format per tres arcs en degradació, amb columnes i capitells treballats dins l’estil de l’escola rossellonesa; la porta encara conserva la ferramenta romànica antiga. El sòl és més baix que el del carrer, i antigament un atri o cobert protegia l’entrada. A l’interior es conserva un valuós frontal d’altar romànic, que presidí el temple des de la consagració i el centra la figura del Pantocràtor que beneeix amb la dreta, mentre a l’esquerra té un llibre obert on es llegeix "Ego sum lux mundi"; als compartiments laterals hi ha escenes de la vida de sant Esteve (la seva ordenació de diaca, la lapidació, la invenció de les seves relíquies i el sant dins un taüt); els colors són bastant apagats, amb predomini del vermell. Ara es troba protegit per cristall a la dreta del creuer. Fins el 1936 posseí una imatge romànica de la Mare de Déu, venerada primitivament amb el nom de Santa Maria de Gràcia i des del segle XVI sota l’advocació del Roser, que avui dia es guarda al Museu Diocesà de Girona. L’església es troba enjardinada al seu voltant i en bon estat de conservació, i atreu la visita de molts vianants.
A la vila es fan diverses activitats culturals i recreatives. La població celebra la festa petita de Sant Esteve, patró del poble, el dia 26 de desembre. Antigament havia existit la Germandat de Sant Esteve, que tenia la seva festa també aquest dia. La festa major es fa el quart cap de setmana de setembre i és dedicada a sant Cosme i sant Damià.
Altres indrets del terme
A l’esquerra del riberal de Feitús, molt proper al cap municipal, hi ha el veïnat de Llanarès (43 h el 2005), amb antigues cases, com l’Illa, els dos Solans (Solà d’Amunt i Solà d’Avall) i les Saletes. De les altres entitats de població existents només són representatius els veïnats de Feitús i Espinauga. Feitús (29 h) és un petit nucli de masies situat a la capçalera del riberal de Feitús, a 1.200 m d’altitud, té un petit oratori dedicat a sant Pere. El veïnat d’Espinauga (53 h) és a l’extrem oposat del terme, als vessants N de la Serra Cavallera i a l’esquerra de la riera d’Espinauga, a més de 1.000 m d’altitud, format per un conjunt de cases que es troben enmig de claps de salzes, nogueres, cirerers i altres arbres fruiters.