i Llívia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Llívia

Vista general de Llívia
© Fototeca.cat
Municipi de la Baixa Cerdanya.
Població: 
1.589 h
[2009]
Extensió: 
13 km2

Situació i presentació

És un enclavament de la Baixa Cerdanya dins l’Alta Cerdanya i, per tant, de l’Estat espanyol dins l’Estat francès, produït com a conseqüència dels acords del tractat dels Pirineus. El terme de Llívia és separat del de Puigcerdà, en el punt més proper entre ambdós, per només 1,8 km.

Amb forma com de mitja lluna, el terme és envoltat pels municipis de l’Alta Cerdanya: Targasona a tramuntana, Estavar a llevant, Sallagosa al SE, Santa Llocaia a migdia, la Guingueta d’Ix al SW i, finalment, Ur i Angostrina i Vilanova de les Escaldes a ponent. El perímetre va ser assenyalat per 45 fites, d’acord amb la delimitació de la frontera hispanofrancesa aconseguida pels pactes addicionals dels anys 1882, 1866 i 1868.

El territori de Llívia és una fèrtil plana estesa de cara a ponent i a migdia, protegida pel puig de Llívia, dit també turó del Castell (1.357 m), i pel Tudó (1.428 m), que formen una serreta que es prolonga cap a Angostrina i vers el caos de Targasona. Des de la talaia d’aquests turons, té encara menys sentit l’arbitrària divisió de la comarca en Alta i Baixa Cerdanya per una frontera política.

El Segre, nascut a l’Alta Cerdanya sota el pic del Segre, vora el Puigmal, penetra al municipi procedent d’Estavar, just després de rebre les aigües del riu d’Angost. Ja dins el terme de Llívia, recull per la dreta les del riu d’Estaüja (el curs del qual forma el límit fronterer oriental), que, aigua amunt del puig de Llívia, rep l’aportació de la riera de Targasona, també dita de les Valls. Vorejant el puig de Llívia, el Segre rep ací, per l’esquerra, el riu d’Er, nascut sota el Puigmal; després, el Segre avança cap al SW, surt del terme havent passat la prada d’Avall i entra a Puigcerdà aigua avall de Càldegues. Dins el terme de Llívia hi ha dues fonts d’aigües ferruginoses i sulfuroses. Són la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona, i la font del Sofre a la valleta d’Estaüja, totes dues rere la carena del puig del Castell i del Tudó.

El municipi comprèn la vila de Llívia, el poblet de Gorguja, amb el lloc de Gorguja Petita, i el llogaret de Cereja.

Pel corredor entre els límits de Llívia i Puigcerdà, passa el ferrocarril de via estreta i la carretera entre la Guingueta d’Ix i Ur, així com la de Càldegues a Ur. El 1983, per un conveni hispanofrancès, foren suprimits el pas a nivell del Tren Groc i la cruïlla amb la carretera francesa de la Guingueta, mitjançant un pont elevat. Hi ha, a més, una carretera de Llívia a Estavar i una altra que per Gorguja va a Sallagosa; aquests passos només estaven autoritzats, en determinades condicions, a la gent de la comarca, ja que per al trànsit general entre tots dos estats sols existia la duana de Puigcerdà-la Guingueta d’Ix, actualment ja desmantellada. Però la via principal de comunicació entre Puigcerdà i la vila de Llívia és la carretera N-154, carretera neutral internacional, que enllaça amb la N-152 a Puigcerdà.

La població

Els darrers anys del segle XX la població de Llívia (lliviencs) ha estat, si fa no fa, als nivells que tenia el municipi a mitjan segle XIX: 968 h el 1857 i 903 el 1860. Tanmateix, no es pot dir que en el decurs dels segles XIX i XX s’hagi mantingut sense oscil·lacions. Els anys següents a aquelles xifres esmentades, augmentà considerablement(1 236 h el 1887) i, a partir dels 994 h del 1910, inicià un ritme minvant fins h la dècada del 1940 (877 h el 1920, 743 h el 1930, 804 h, però, el 1936, i 723 h el 1940). El 1950 i el 1960 registraven els mateixos habitants: 755 h i, al cap de poc, la població s’anà recuperant (797 h el 1965, 856 h el 1970), per a tornar a baixar temporalment el 1975 (796 h). El 1981, la població era de 921 h i el 1991 s’apreciava de nou un cert descens, amb 854 h, però a partir d’aleshores tornà a augmentar una altra vegada: 1.006 h el 2001 i 1.252 h el 2005.

L'economia

El terreny forestal correspon al tipus de muntanya consorciada als indrets de Castell i de Neguila, a l’extrem NE (conca del riu d’Estaüja). La superfície agrícola ocupa aproximadament la meitat del terme, i és dedicada principalment a les pastures permanents i al conreu de patates, cereals (sobretot blat i sègol), farratge i horta i fruiters. La ramaderia té un bon desenvolupament: hi ha boví, porcí, oví, i alguns caps d’equí i de conilles mares.

El fet insòlit de la situació del terme de Llívia dins territori francès duu aparellats uns problemes referents no solament a límits, sinó també a drets de pastura, d’aprofitament forestal i d’aigües, com a la muntanya de Carlit i al bac de Llívia, també dit de Bolquera, on la vila té drets des de l’antigor, drets que han estat ratificats per cartes, privilegis reials i escriptures. Els antics drets de pastura al solà de Ramis i de Coma Cernera (Angostrina), així com a Encenisma i Nírvol (Angostrina i Targasona), foren abandonats vers el segle XIX. Una bona part del desert de Carlit fins als aiguamolls de la Bullosa, de la Tet, on Llívia tenia amplis drets, fou colgada sota les aigües quan, el 1902, es construí el pantà de la Bullosa per a regular el riu. Llívia conserva encara drets de pastura al solà de la Coma de la Grava, a llevant dels estanys del Racó, de la Grava, del Castellar i de les Dugues; al pla de les Boneshores i a l’estany del Viver; i al bac de Llívia, als estanys del Racó, Llong, Negre i de Pradells. Llívia té dret de pas per les vies pecuàries i forestals que porten a aquests llocs, fora del seu terme municipal.

Al segle XIX la vila tingué una tradició tèxtil florent. A mitjan segle, explica Madoz, hi havia una fàbrica de mitges, una de cardar llana, una de lli i una, que havia esdevingut molt important, de filats de cotó, que havia estat suprimida per reial ordre, ja que hom argumentava que es dedicava al frau i al contraban. Les altres indústries acabaren també desapareixent. Hom fabricava també eines de llaurar i hi funcionaven dos molins fariners. S'hi celebraven dues fires, una el diumenge següent a Pasqua de Resurrecció i l’altra el segon diumenge de juliol. El 1860 el cens esmenta la fàbrica de pintes del Nenguet.

Al camí d’en Calbera, que porta a Angostrina per Vilanova, s’havia explotat un jaciment de bauxita.

El sector industrial, que amb els anys no ha sofert un gran desenvolupament, és representat sobretot per tallers de reparacions mecàniques i petites indústries del ram de la construcció.

El comerç és força desenvolupat. A l’agost se celebra una fira de productes artesanals i, paral·lelament, un concurs de rams de flors de muntanya. Els serveis (mèdics, escolars, esportius, etc) cobreixen en part les necessitats bàsiques dels habitants. Dins el sector terciari cal destacar, a més, que el turisme ha esdevingut el sector econòmic que més població ocupada integra (62,98% el 2001) i que, com en altres municipis cerdans, ha comportat un creixement urbanístic. Al terme trobem diversos establiments d’allotjament i de restauració.

La vila de Llívia

La vila de Llívia (1.223 m) és al peu del puig de Llívia i s’estén pel pla de Fontanelles. Tenia 1.188 h el 2001. A ponent de la vila vella hi ha un gran eixample i zones residencials amb xalets i edificis d’apartaments.

Laboratori de farmàcia, del segle XVII, al Museu Municipal de Llívia
© Arxiu Fototeca.cat
L’antic col·legi de Sant Joan Baptista de la Salle fou enderrocat i al seu lloc hi han estat construïdes cases de pisos. A la vila vella hi ha els carrers de Mercadal, de Fontcitrana i de Santa Maria, així com l’antiga plaça Major. Aquí hi ha restes d’un torricó de l’hospital de Sant Vicenç.

En aquest nucli antic es destaca l’església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, d’un gòtic tardà, construïda al segle XVI i acabada cap al 1617; d’una nau amb capelles laterals, és capçada per un absis poligonal que té el campanar adossat vora seu. La façana, amb un portal ornamentat amb columnes, fornícules i frontó de tipus renaixentista, és flanquejada per dues torres circulars d’ampli diàmetre (aquesta església substitueix la primitiva del 1277). El retaule barroc que hi havia, del 1760, fou destruït el 1936, però se salvaren la capa pluvial i les dues dalmàtiques que ofrenà Carles V, així com el Sant Crist de transició (segles XIII-XIV), peces que són a l’església. El retaule actual també és barroc i d’escola castellana (1750). Un altre edifici remarcable d’aquesta part vella és la torre de Bernat de So, potser del segle XV, de planta circular i amb diverses modificacions. Aquesta torre s’usà antigament com a casa de la vila i com a presó, i, a més, un temps allotjà la Farmàcia de Llívia. Actualment forma part del Museu Municipal de Llívia, i hi ha una exposició permanent de la flora de Llívia. La nova casa de la vila acull el famós Llibre Ferrat, dit així per les seves cobertes, que conté els privilegis i ordinacions de la vila de Llívia. La creu de Toret, erigida per aquest llinatge, té columna de pedra (la creu és de forja) i en origen era situada als afores, al camí d’Angostrina.

La Farmàcia de Llívia, una de les més antigues d’Europa, existia ja el 1415. El 1439 era dirigida per l’apotecari Jaume Esteve, el llinatge del qual, d’apotecaris, mantingué la farmàcia al llarg de vint-i-tres generacions, fins que el 1942 Lleó Antoni Esteve tancà la botiga i es traslladà a Puigcerdà. El 1958 el seu propietari confià la custòdia de l’antiga farmàcia a l’ajuntament, i el 1965 fou adquirida per la Diputació de Girona. Des del 1981 forma part del Museu Municipal de Llívia, situat a l’edifici del costat de la casa de la vila. Entre el conjunt d’estris, pots, llibres i altres objectes de la farmàcia es destaquen unes caixes de fusta amb els retrats, pintats, de savis apotecaris i doctors, obra potser del segle XVII; també són notables, i han tingut una major difusió, els pots de farmàcia de ceràmica decorada amb blau de cobalt, vidrada, etc. El cordialer és un moble, policromat, del segle XVIII per a guardar-hi els productes més preuats o perillosos. A la biblioteca de la farmàcia es guarda el llibre de fórmules. Al Museu Municipal hi ha també una col·lecció d’arqueologia (destrals del Neolític, monedes i ceràmiques romanes), i altres objectes històrics (capitells de l’antiga església, santcrists, terrissa medieval, etc.).

Dalt del turó del Castell, o puig de Llívia, sobre la vila, s’hi han realitzat excavacions. Hi ha pocs vestigis de l’antic castell de Llívia (gairebé només en resta l’escassa fonamentació), destruït pel rei francès a la fi del segle XV. Al capdamunt, la torre mestra rectangular conserva la base de les torres rodones dels seus angles; són de murs gruixuts i travats amb un morter fortíssim. Al centre d’aquesta ruïna s’obre al sòl una gran sala coberta amb volta, potser la cisterna. Envoltant la torre mestra hi ha fonaments de la muralla, en la qual els llenços eren reforçats per torres rectangulars, i rodones als angles; una sola n'ha subsistit, però mig arruïnada, rodona i amb els murs gruixuts. Ha estat dit, potser sense gaire fonament, que podria ser d’època romana; altres han datat el conjunt de la fortificació al temps dels darrers comtes hereditaris de Cerdanya (segle XII).

El 2011 obrí al públic la col·lecció privada anomenada Museu de la Pagesia, que compta amb més d’un miler d’objectes, la majoria exposats en un espai de 380 m2, que testimonien la vida rural i els treballs agraris, procedents de cases de pagès de la Cerdanya.

La festa de Pasqüetes, el diumenge després de Pasqua, és considerada la festa major, i al juny, la festa de Sant Guillem, el patró de la vila. Al juliol s’organitza el Festival de Vídeo de Llívia-Estavar. A l’agost, es fa el Festival de Música de Llívia, que es complementa amb el Festival d’Hivern al desembre.

Altres indrets del terme

Al NW de la vila de Llívia hi ha el llogaret de Cereja (ortografiat tradicionalment Sareja), a 1 325 m d’altitud. És situat al peu del puig del Tudó i prop de la séquia d’Angostrina (comunal d’Angostrina i Llívia). L’església de Sant Josep depenia de la de Llívia. El 2001 tenia 26 h.

El poble de Gorguja (1 280 m), al SE de Llívia i prop del riu d’Er, és situat al pla, i tenia 38 h el 2001. El lloc és citat el 875. L’església és dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. El Mas Carbonell, documentat ja al segle XIII, fou dels capdavanters de la modernització agrícola i ramadera de la comarca, ja des de la fi del segle XIX. Prop de Gorguja hi ha el nucli de Gorguja Petita, o del Mas de Travis i, més al SW, el Mas Jonquer.

Prop del Segre i a 1 km aproximat de la vila hi ha l’ermita de Sant Guillem de la Prada (l’advocació de sant Llorenç és errònia), de molta devoció a la contrada. La llegenda diu que Guillem, pelegrí a Sant Jaume de Galícia, al segle XI, emmalaltí en passar per Isòvol i morí a la parròquia de Sant Jaume d’Alf (actualment Mas Revellat), entre All i Olopte; que dos nobles de Llívia traslladaren d’amagat les seves restes (s’oblidaren del cap) fins a la prada de Llívia, on en memòria seva es construí l’esglesiola. Mossèn Cinto Verdaguer recollí la llegenda a la rondalla Sant Guillem de Llívia.

A mig quilòmetre de la vila, ran de la carretera de Puigcerdà, a migdia, hi ha la coneguda Pedra Dreta, que antigament suportava una creu de terme. En un mapa del municipi del 1700 ja figura amb el nom actual. S'ha descartat que sigui un altar pagà o un mil·liari.

La història

D’origen preromà (al puig de Llívia s’ha trobat, barrejada amb terra sigillata romana, ceràmica de la cultura ceretana, que és una evolució final del bronze cerdà), la població esdevingué a partir del segle I dC i amb el nom de Iulia Lybica capital de la Ceretània romana. Segurament, la població tingué categoria de municipi. Estratègicament situada, conservà la capitalitat durant molts anys. Encara en plena dominació visigòtica s’esmenta el Castrum Libyae quod est Cerritaniae caput (672), on, en la revolta contra el rei Vamba, hi foren fets presoners els seus defensors. El castra o castell de Llívia devia acollir un destacament de soldats visigots encarregats de subjectar els ceretans i secundàriament de controlar l’accés a Hispània, per la Strata Ceretana. Aquest any, la ciutat, que s’havia rebel·lat seguint el liderat del duc Pau, revoltat a Narbona, fou expugnada per l’exèrcit de Vamba.

En temps de la dominació sarraïna, sembla que l’actitud dels ceretans era de resistència i això explicaria que el berber Munussa, valí de la Narbonesa o cap de la guarnició sarraïna establerta a Llívia, es revoltés contra l’autoritat de l’emir cordovès ‘Abd al-Rahm¯an ibn ‘Abd All¯ah al-G¯af¯ıq¯ı, el qual, el 731, organitzà una expedició punitiva que acorralà Munussa dins els murs de Llívia. Aquest fou un dels molts intents secessionistes que emprengueren els governadors sarraïns de la Frontera Superior. Abans del 789 els ceretans, a imitació potser dels gironins, es lliuraren espontàniament als francs.

A la fi del segle VIII Llívia esdevingué capital del comtat de Cerdanya. Al final del segle XI, però, la residència dels comtes de Cerdanya es traslladà a Cornellà de Conflent i a la propera Ix; això no obstant, Llívia mantingué la primacia com a nucli urbà i com a centre defensiu de la comarca fins a la fundació de Puigcerdà, a la segona meitat del segle XII, pel rei Alfons el Cast.

Llívia era també cap d’un pagus o demarcació rural, territori que era adscrit a la ciutat. AquestPagus Liviense apareix diverses vegades en la documentació dels segles X i XI. El lloc és esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Levia).

El nucli antic de la població de Llívia era dalt del puig del Castell o de Llívia, on el 835 ja hi ha documentada la parròquia de Santa Maria del Puig. La població actual de Llívia, al peu del turó, es començà a formar entorn del 1257. Aquest any, i des de Lleida, Jaume I atorgà als homes de Llívia una carta de poblament, per la qual els autoritzava a millorar, construir i obrar cases al peu del puig de Llívia, dins la parròquia de Santa Maria, on podien habitar. La població de Llívia obtingué altres privilegis d’aquest sobirà, encaminats a afavorir el poblament de l’indret. El 1305, en perill de guerra dels reis de Mallorca amb els sobirans de Catalunya-Aragó, Jaume II de Mallorca atorgà una nova carta de poblament, amb privilegis processals especials, per als qui traslladessin la seva residència al cim del puig de Llívia. Tanmateix, la població es mantingué al peu del castell. A mitjan segle XIV ja hi havia un règim municipal establert. El 1366 la castlania de Llívia fou comprada per Ponç Descatllar a Bernat de So.

L’antic castell de Llívia romangué en peu fins al segle XV. En aquest segle, durant la guerra contra Joan II, el castlà de Llívia, Damià Descatllar, sembla que adoptà una posició ambigua i que es decantà pel bàndol joanista i a favor del rei de França, al qual Joan II havia empenyorat Rosselló i Cerdanya per obtenir-ne ajut. A la fi de la guerra i continuada aquesta a la Cerdanya entre Joan II i Lluís XI de França, Descatllar es rebel·là obertament contra el rei francès, mentre que la vila de Puigcerdà, abans partidària de la Generalitat, era addicta a Lluís XI. El 1479, després d’un setge de 14 mesos, Damià Descatllar vengué el castell de Llívia al rei de França, que el féu volar. Posteriorment, Descatllar hagué de donar comptes de la seva traïció en un judici. El mateix Descatllar, el 1493, assistí a la cort de Barcelona, en la qual es retornaren a la corona catalanoaragonesa el Rosselló i la Cerdanya.

Privada del seu castell, Llívia esdevingué a partir d’aleshores simple lloc reial, regit per un batlle, nomenat pel sobirà, i un consell municipal, l’existència del qual és documentada des del segle XIV, bé que no fou fins al XVI que assolí unes competències definides i un ordenament estable.

Els antics privilegis de la vila de Llívia foren recollits a la primeria de la segona meitat del segle XVI en un magnífic manuscrit en pergamí que hom coneix pel nom de Llibre Ferrat, al qual foren afegits alguns textos el 1579 (privilegi d’insaculació) i al segle XVII. El primer dels documents transcrits al Llibre Ferrat és una confirmació de Joan I, del 1387, de les llibertats, franqueses, privilegis, emprius i constitucions que la vila de Llívia, de domini reial, havia rebut anteriorment dels seus predecessors. El Llibre conté informació molt valuosa per al coneixement no solament del règim municipal de la vila, sinó també d’altres aspectes com els tributs i l’administració de justícia, la recollita del castell de Llívia, etc.

El 1528, Carles V concedí a Llívia el títol de vila, cosa que sembla que afavorí el fet que no la incloguessin entre els 33 pobles cerdans cedits a França pel tractat dels Pirineus el 1659. Hom coneix pel nom de tractat de Llívia l’acord complementari que consumava la separació d’una part de la Cerdanya, atribuïda al rei francès. Miquel de Salbà aconseguí que Llívia restés vinculada al Principat en forma d’enclavament dins la zona que passà a França.

Col·laboració: 
CeBa
Llegir més...